Manual para la serenidad (Plataforma Editorial) es presenta com un manual d’"estoïcisme pràctic per ajudar-nos a gestionar emocions difícils". L'autor, Pepe García, el va escriure “per necessitat personal": "Perquè buscava eines que m’ajudessin i les vaig trobar en els estoics. I ho vaig voler compartir amb els lectors amb un llibre que toca un aspecte del qual ningú no parla quan expliquen els estoics: les emocions”.

El seu és un cas de manual de com algú, enfrontat a un problema de salut, decideix canviar de vida. Però Maria Puntí, una enamorada de l’esport que va patir una lesió important, va portar aquest canvi més lluny del que és habitual: després de sotmetre’s a tres operacions, va anar al gimnàs, es va interessar pel culturisme, va començar a tenir cura del que menjava i va acabar canviant de professió. En la seva nova vida Puntí, autora de La piràmide de la longevitat (Columna), és dietista i divulgadora científica, dedicada a millorar la vida de les persones fent-nos entendre la importància de l’estil de vida per prevenir i tractar malalties. 

Fa anys que va per Barcelona amunt i avall, del Gòtic a la Bonanova, del Carmel a la Barceloneta, de l’Eixample a Gràcia, amb una carpeta sota el braç plena de dades, de metres quadrats i nombre de quartos de bany, de balcons i de places de pàrquing. Quan va començar ensenyava pisos a barcelonins que volien canviar de casa; avui bona part dels seus clients són estrangers que volen canviar no només de casa sinó també de país, de vida.

Com que soc a Gràcia i he d’anar cap al Raval, hauria d’agafar la línia 3 del metro. Esclar que, ben pensat, millor hi vaig caminant. El metro sempre va ple, no hi ha manera de seure, sempre ple de turistes. Podria baixar amb els Ferrocarrils… però no, també van plens de turistes. Doncs baixaré caminant per la Dreta de l’Eixample i faig uns quants trams de Consell de Cent, que ara no té cotxes i és més agradable. Bé, agradable per a mi, perquè els veïns estan que trinen (per no parlar dels comerciants).

Elisabeth Alexandra Mary, Elisabet II, ha sigut durant 70 anys la reina de 16 països, des del Canadà fins a les Bahames, des de Nova Zelanda fins a Jamaica. Però, tot i ser la monarca amb més súbdits del món, per a nosaltres sempre ha sigut la reina d'Anglaterra. Ni tan sols del Regne Unit. D'Anglaterra. És un error, però molt significatiu, perquè poques persones com ella simbolitzen l'essència d'Anglaterra. O, si més no, d'una determinada Anglaterra, un país ancorat en un passat idíl·lic que només existeix en la ment d'alguns dels seus ciutadans. Un país i un temps que es resisteixen a desaparèixer.

Som a l'últim cap de setmana d’agost. El mes s’acaba i milers de persones estan tornant cap a casa, o ho acaben de fer, o ho faran d’aquí uns dies. La majoria tornen amb històries de com s’ho han passat de bé a les vacances, dels llocs que han visitat, les muntanyes exòtiques, les platges d'aigües netes, les ciutats tan diferents de les nostres, els llocs on es menja tan i tan bé. Una vida publicitada en Instagram. Alguns explicaran inconvenients –¿les cues a les autopistes?, ¿les maletes perdudes?– per afegir-hi unes gotes de drama. Però pocs explicaran els moments de tedi, els silencis incòmodes o les baralles amb les seves parelles.

L'actriu i cantant Olivia Newton-John ha mort aquest dilluns als 73 anys al seu ranxo de Califòrnia. Newton-John es va fer mundialment famosa arran la seva interpretació de la Sandy a Grease, el musical que va protagonitzar amb John Travolta. La notícia de la mort l'ha fet pública el seu marit. Newton-John va dedicar els últims anys de la seva vida a fer activisme en la lluita contra el càncer.

Avui he esmorzat un croissant. Podria haver optat per una mica de formatge fresc i fruita. Per una torrada de pa integral i alvocat. Però no. Un croissant. No del súper, però un croissant al cap i a la fi. Amb les seves mil capes de pasta de full, la seva mantega, el seu sucre… Un simple, pervers i deliciós croissant.