Expectació per la tornada de Nacho Duato en el debut de la seva nova companyia al Teatre Tívoli. Considerat ja una llegenda viva de la dansa, el coreògraf ha tornat a l’estat espanyol quinze anys després de l'autoexili i ens ha confirmat un cop més que la seva aura, i la de les seves obres, continua intacta.

Han passat quinze anys des que Nacho Duato (València, 1957) va marxar d'Espanya després d’intenses trifulgues amb el ministeri de Cultura quan era director de la Compañía Nacional de Danza. En aquest temps s’ha establert com a director artístic del Teatre Mikhailovski de Sant Petersburg. Ara torna a Catalunya amb la seva pròpia companyia i per partida doble, al Teatre Tívoli del 30 d'abril al 4 de maig i a la Fact Cultural de Terrassa el 9 i 10 de maig.

El conjunt Vespres d'Arnadí ha recuperat de l'oblit l'oratori de Johann Adolf Hasse Sanctus Petrus et Sancta María Magdalena, i amb ell ha inaugurat la tercera edició del Festival de Pasqua de Peralada, en clara harmonia amb un dels eixos del certamen, la recuperació del patrimoni musical. I és que l'obra, composta per a orquestra de cordes, continu i veus blanques i estrenada el 1758 a Venècia, encara no s'havia pogut escoltar mai en directe a l’estat espanyol.

El RIAS Kammerchor Berlín va obrir dimecres la tanda de passions de Bach amb una Passió segons sant Mateu d’alt voltatge en un Palau de la Música ple a rebentar. Acompanyats per l’Akademie für Alte Musik Berlín, la versió que va dirigir l’anglès Justin Doyle va quedar ben lluny de la tòpica flegma britànica i va posar l’accent en la dramatúrgia contrastant l’energia enfurismada de les masses amb la calidesa dels passatges més introspectius. El discurs va sonar perfectament coherent, i s'incrementava la tensió a cada escena, des de les trenta monedes de plata, al rebuig de Pere, la turba desfermada, la rentada de mans de Pilat i la posterior crucifixió i mort de Crist. 

El Ballet du Capitole de Tolosa i Jordi Savall capitanejant la seva formació Le Concert des Nations van protagonitzar diumenge al Liceu l’estrena d’un espectacle que recupera dos antics ballets de Christoph Willibald Gluck, Sémiramis i Don Juan. Tot i que les coreografies originals s’han perdut, les dues obres es consideren els primers ballets en el sentit estricte del terme, ja que fins aleshores, al segle XVIII, la dansa era només una forma de pantomima que acompanyava la música. 

Jordi Savall és incombustible. Als 83 anys no només segueix dirigint, sinó que no es cansa de crear projectes nous que entusiasmen el públic. Així va ser dimecres en el concert d’inauguració del cicle El So Original a L’Auditori de Barcelona, amb la presència, entre els assistents que omplien la sala, del president de la Generalitat, Salvador Illa. Savall va arribar amb simfonies romàntiques molt poc interpretades (excepte la celebèrrima Inacabada de Schubert), els va treure la pols i ens les va oferir interpretades amb l’estil, la formació orquestral i els instruments propis de quan van ser escrites.

Don Juan no existe, d'Helena Cánovas, estrenada aquest dijous al Festival de Peralada, no va acabar de convèncer. Amb llibret en castellà d'Alberto Iglesias, l'òpera vol homenatjar les escriptores esborrades de la història pel fet de ser dones, alhora que planteja un al·legat contra el masclisme imperant en el mite de don Joan. La protagonista, Carmen Díaz de Mendoza, comtessa de San Luis, reflexiona sobre ser dona i escriptora mentre renega del seu personatge, Don Joan; a la segona part, és Cánovas qui reflexiona sobre l'existència del personatge fins a sucumbir-hi.

La soprano Sara Blanch i el baríton Paolo Bordogna van oferir ahir un recital dedicat íntegrament a Rossini, amb especial atenció a àries d'Il turco in Italia i Il barbiere di Siviglia a l'església del Carme de Peralada. La soprano de Darmós (Tarragona), que aquest setembre debuta a La Scala de Milà amb L'Orontea, de Cesti, sortia com a cap de cartell per demostrar que és una excel·lent intèrpret rossiniana.

El quartet de saxofons Kebyart Ensemble va demostrar aquest diumenge que els sons barrocs poden arribar amb tota la seva nitidesa i emoció en la seva actuació combinada a l’església del Carme i a tocar del Celler de Peralada. Format per Robert Seara (saxo tenor), Pere Méndez (saxo soprano), Víctor Serra (saxo alt) i Daniel Miguel (saxo baríton), el Kebyart, un dels grups més innovadors del panorama musical internacional, va oferir un concert ple de referents francesos, de Rameau a Ravel, passant per la música contemporània de Widmann.

La cap de cartell del concert era Sonya Yoncheva, però el gran triomfador de la vetllada va ser Ismael Jordi. El recital Pasión va tenir lloc a l’església del Carme, amb un programa de sarsuela i romances espanyoles, un repertori que no és habitual en grans estrelles internacionals de l’òpera. Però Sonya Yoncheva és molt passional –ho transmet en totes les actuacions– i amant de la llengua i la cultura espanyoles, així que es va llençar a aquest repertori amb l’ímpetu dels aplaudiments rebuts al Teatre de la Sarsuela quan el va presentar fa dos anys. Pel que fa a Ismael Jordi, el fet de ser de Jerez de la Frontera li jugava a favor, al costat de la seva elegància, la musicalitat, els aguts i l'entrega habituals.

Joves, vitals, energètics i amb una tècnica extraordinària. Així són els onze ballarins cubans de la companyia Acosta Danza que aquest divendres van presentar a l’espai Mirador del Festival de Peralada l’espectacle Folclor, tres coreografies contemporànies que s’inspiren en diferents aspectes de la cultura cubana.

Pasión Vega va protagonitzar dissabte la segona vetllada del Festival de Peralada amb l’espectacle Pasión Almodóvar amb Pasión Vega, un repàs de les cançons més icòniques de les pel·lícules de Pedro Almodóvar –autor del cartell de l'edició d'enguany del festival– “que va recuperar tot un repertori que havia quedat abandonat", segons va presentar la cantant.

Piotr Beczala va inaugurar divendres la 38a edició del Festival de Peralada amb un magnífic recital que va omplir de gom a gom l’església del Carme. El festival, que s’allargarà fins a l’11 de juliol, segueix afectat per les obres de l’escenari principal, fet que ha obligat a programar tots els concerts i espectacles de dansa en diferents espais del castell.

La coreògrafa Sasha Waltz va presentar aquest dissabte al Liceu un programa estrenat a La Monnaie de Brussel·les el 2013 amb motiu del centenari dels Ballets Russos de Diaghilev que reinterpreta dues de les peces més trencadores del malaguanyat Vàtslav Nijinski: La consagració de la primavera, amb música de Stravinsky, i L'après-midi d'un faune de Debussy, dos autèntics escàndols a l’època que ara formen part de la iconografia de la dansa occidental.

L’energia i vitalitat dels joves ballarins de la companyia Ailey II van tornar a generar crits d’entusiasme entre el públic de LaFACT de Terrassa. Un cop més, aquest cap de setmana van mostrar la seva tècnica sense límits en uns cossos versàtils capaços de dansar-ho tot.

La Sydney Dance Company, dirigida per Rafael Bonachela, ha fet estada al Mercat de les Flors amb dos espectacles extraordinaris. El primer, Ascent, consta de tres coreògrafs molt diferents que demostren la versatilitat d’uns ballarins de tècnica superba alhora que és un retrat excel·lent de les diferents formes de la dansa actual. Mentre I am-ness, de Bonachela, és una peça íntima i emocional d’estil neoclàssic que destaca per la seva emotivitat, bellesa i elegància exquisida, The shell, a ghost, the host & the lyrebird, de la coreògrafa valenciana Marina Mascarell, és més teatral i a partir d’una escenografia de teles que mouen els ballarins penjant-se de llargues cordes per construir imatges evocadores mostra l'essència de la natura australiana.

La dansa de Xie Xin és senzillament fascinant. La coreògrafa i ballarina de Shanghai va presentar divendres a LaFact de Terrassa la seva obra From in, interpretada pels nou ballarins de la seva companyia, Xiexin Dance Theatre, dins de la Quinzena Metropolitana de dansa. I vam quedar fascinats. Inspirada en l'ideograma ⼈ de la cal·ligrafia xinesa, que significa "humà" –és curiós que fa tot just un mes la companyia taiwanesa Lee Yin-ying presentés una obra sobre el mateix tema al Mercat de les Flors–, Xie Xin se centra en el punt d'unió d'aquestes dues línies que van en direccions oposades i connecten les relacions amb els altres.

Sempre sorprenent, la producció Faun/Noetic de Sidi Larbi Cherkaoui, presentada ahir al Liceu pel Ballet del Gran Teatre de Ginebra, va captivar el públic per la seva impactant fusió de moviment, música i conceptes filosòfics. 

La dansa de Taiwan ha estat la protagonista aquest cap de setmana al Mercat de les Flors amb dues companyies que actuaven en sessió contínua en homenatge a les seves tradicions ancestrals. Amb un commovedor espectacle de tan sols 35 minuts, el coreògraf i ballarí Wang Yeu-kwn i la seva companya Lee Yin-ying van obrir la vetllada amb Beings, una peça reflexiva i íntima, magníficament ballada, que homenatja l’antiga tradició de l’escriptura xinesa sobre el paper d’arròs. Wang apareix a l’escenari carregant una immensa bola de paper que a poc a poc pren vida. La magnífica il·luminació focalitzada en el paper crea ombres i figures que desperten la imaginació del públic fins que en surt la ballarina com la papallona de la crisàlide. Beings és un pas a dos de contactes íntims, es balla en poc més d’un metre quadrat i a càmera lenta, i les formes que extreuen els dos cossos són imaginatives, com el canvi de samarreta entre tots dos, el dibuix en què ella el converteix a ell, l’explosió de blanc i negre en una escena de bellesa incorpòria o el palíndrom final en què ell queda atrapat en la crisàlide. Beings convida a somiar.

Sòbria, visual i absorbent, però també molt corporal i amb uns moviments rics en llenguatge coreogràfic. Així és Beneath, l’últim treball del coreògraf britànic Thomas Noone, que es pot veure fins diumenge al Mercat de les Flors després que s'estrenés l’any passat al Sant Andreu Teatre (SAT!), on Noone té la residència des del 2005. Els ballarins són uns altres i l’emotivitat que traspuen és diferent.