En el debat sociopolític actual entorn de les diverses fractures socials que travessen la nostra societat, existeix una tendència reduccionista d’assenyalar, amb una facilitat i una impunitat alarmants, dos col·lectius especialment vulnerabilitzats: les persones percebudes com a immigrants i les empobrides. Mentre pren forma una convergència en la dreta política per assenyalar els nouvinguts com a caps de turc de problemes estructurals com és l’emergència habitacional, persisteix l’acumulació d’anàlisis mediàtiques que, disfressades d’objectivitat, criminalitzen la pobresa de les capes socials amb més necessitats materials insatisfetes.

La nostra és una generació que ha crescut donant per fet que un sou ha de poder garantir la cobertura de les necessitats bàsiques, i d'entre aquestes necessitats, la més costosa: l’habitatge. Tanmateix, la realitat en la qual ens desenvolupem en l’actualitat fa utòpica aquella aspiració que semblava tan terrenal. Si bé Espanya es manté com un país de propietaris –el 64% de les llars viuen en aquest règim (2024)–, aquesta tendència està en via de regressió per dues raons principals.

En el seu llibre ¿La rebeldía se volvió de derechas?, el periodista i acadèmic argentí Pablo Stefanoni descriu unes esquerres que han reduït la seva agenda política a defensar l’status quo davant d’unes dretes compromeses amb l’antipolítica i els simplismes per tal de canalitzar les frustracions de la classe treballadora. Aquestes dinàmiques polítiques disruptives que es desenvolupen a diversos nivells i amb diferents complicitats han fet que els partits progressistes es limitin a protegir el que han aconseguit fins ara i a renunciar a la utopia.

Les prioritats de la classe política s’intueixen en campanya electoral i es contrasten al llarg de cada legislatura. Tanmateix, les persones que patim racisme a Catalunya comprovem com les nostres demandes passen desapercebudes per als partits polítics convocatòria electoral rere convocatòria electoral. I malauradament aquesta realitat ja no suposa cap sorpresa per a nosaltres. Atenent la naturalesa transformadora de l’antiracisme i les condicions sociopolítiques de les persones racialitzades a casa nostra, la seva assumpció com a política pública requereix uns partits i actors polítics que responguin a una vocació de servei públic que fugi intencionadament del càlcul electoral. 

Per a una persona negra, assistir a la cavalcada de Reis, a segons quin municipi de Catalunya, és sinònim de viure una deshumanització que neix d’una violència normalitzada i d’un racisme patent. Aquest és el cas de Girona, Ripoll o Igualada, on malgrat que fa dècades que va quedar enrere aquell temps en què faltaven veïns negres per omplir la comitiva de Baltasar, les famílies negres han de veure com els seus impostos es destinen cada any a convertir la negritud en una disfressa que desfila pels carrers en una data tan assenyalada en la ment de la mainada com és la de la nit de Reis.

Catalunya arriba als 8 milions d’habitants amb una taxa de fecunditat per sota d'1,20. El 2021, les previsions més optimistes de l’Idescat projectaven l’assoliment d’aquesta fita per al 2025. De tot això se'n dedueix que els reptes en matèria d'inclusió són ja de primera magnitud. Però, com abordar-los?

L’últim cop d’estat en terres africanes, al Níger, ha tingut un seguiment inusualment alt a Occident, i això s’explica per dos factors principals: per una banda, la dependència de França en particular i de la UE en general de l’urani del país que té a les seves terres la quarta major reserva d’aquest mineral preuat –per una UE en peu de guerra amb Rússia i el seu gas–; per l’altra, la ubicació territorial del país, en mig d’un Sahel assetjat des de fa més d’una dècada pel terrorisme jihadista i que és una zona central en el control de la immigració i el desplegament de les polítiques d’externalització de fronteres de la UE. 

Najat El Hachmi (Nador, Marroc, 1979) va arribar a Vic amb 8 anys. És llicenciada en filologia àrab i escriptora, autora de cinc novel·les que han rebut premis com el Ramon Llull i el Prix Ulysse, l'última de les quals és Dilluns ens estimaran (Edicions 62). Aliou Diallo (Conakry, República de Guinea, 1996) va arribar a Salt amb 13 anys. És graduat en dret i ciències polítiques i activista, treballa a la Fundació IReS i col·labora amb l'ARA. Per això ell és qui guia aquesta conversa sobre l'experiència de tots dos com a nouvinguts i catalanoparlants.

Les conseqüències en la salut de les dones de la pràctica de l’ablació són diverses, però totes molt greus: dolor crònic vulvar i del clítoris, problemes menstruals per irregularitat i dificultats per al pas de la sang menstrual, dolor a l'orinar i infecció del tracte urinari, reducció de l’excitació, del desig, de la lubricació i de la freqüència de l’orgasme amb risc elevat d’anorgàsmia; riscs obstètrics relacionats amb la gestació, el part i el postpart, i trastorns d’estrès posttraumàtic o d’ansietat des del punt de vista psicològic. Tots aquests aspectes derivats d’aquesta lesió expliquen les penes de presó que s’imposen als qui la practiquen.