En el món del futbol, com en el de qualsevol àmbit de la vida, els diners importen. En aquest, és cert, n'hi ha molts perquè la indústria de la pilota ha arribat a facturar en determinats moments l'equivalent a gairebé l'1,5% del PIB a Espanya. A nivell mundial la dada també és molt bèstia, perquè si aquesta indústria fos un país s'acostaria a la desena economia del món. Vivim del futbol empreses de gespa, de frankfurts, de material esportiu, de seguretat, el meu col·lectiu i jo mateix (la llista ompliria tot l'espai d'aquesta tribuna i potser faríem curt...). I, evidentment, els futbolistes, els autèntics artífexs de l'èxit sense els quals res de tot això seria possible. 

Ara fa dos anys, amb pantalons curts i xancletes, va caure una cerveseta amb un famós representant de futbolistes. Sobre la taula, la situació d'un Barça que venia de perdre 2 a 8 davant del Bayern als quarts de final de la Lliga de Campions i que acabava de viure l'acomiadament d'Éric Abidal i Quique Setién per part de Josep Maria Bartomeu, un president perdut en el seu intent de capgirar la preocupant línia descendent d'un equip que portava quatre anys avisant del seu declivi –eliminacions grolleres a Europa davant l'Atlètic de Madrid, el Juventus, el Roma i el Liverpool–. El 2 a 8 a Lisboa va fer posar vermell tot el barcelonisme i Ter Stegen, Semedo, Piqué, Lenglet, Alba, Sergio, Sergi Roberto, Frenkie, Arturo Vidal i Suárez, aquell dia titulars –Griezmann i Ansu van jugar a la segona part–. Més Messi, esclar, que dies després va demanar marxar del Barça amb el famós burofax.

El món del futbol viu al·lucinat amb l’estiu del Barça. Coneguda la ruïnosa gestió de la darrera junta directiva que ha portat el club al caos esportiu, econòmic i ètic, a Joan Laporta li toca buscar el tercer miracle futbolístic del seu trajecte com a president. En el primer, l’any 2003, va recollir les cendres del Barcelona de Joan Gaspart i va acabar aixecant –tot i les dimissions de Rosell, Bartomeu i dos directius més– la Copa d’Europa de París, el 2006. El segon miracle, dos anys més tard, es va produir després de la moció de censura d’Oriol Giralt –salvada pels pèls– i les renúncies de vuit directius més que va portar com a resposta el millor Barça de la història, amb Guardiola a la banqueta i Messi a la gespa.

Ara que el FC Barcelona està en època de fitxatges i que ha decidit tornar a la lògica dels equilibris amb una escala salarial ajustada a la realitat, és interessant conèixer cap a on van les mirades futbolístiques dels que decideixen el present i el futur. I per fer-ho, si m'ho permeten, ens fixarem en el primer fitxatge, Franck Kessié. Com va dir el president Laporta en la seva presentació, “es tracta d'un migcampista amb gol i que ajuda en defensa”. Veurem quin ús en fa Xavi.