Intueixo que no és una bestiesa imaginar la cara d’estupor que a la segona dècada del segle XX devia provocar l’arribada del primer avió de passatgers al camp d’aviació que més tard es convertiria en l’aeroport del Prat. Després d’enlairar-se a Tolosa, la gran màquina voladora havia promès fer-hi parada amb la intenció de reposar una mica abans de tornar a emprendre el camí cap a Casablanca. De segur que moltes persones esperaven amb candeletes l’arribada de l’aeroplà dies abans del seu aterratge a la nostra costa. S’afiguraven que el fet d’aconseguir que el trajecte arribés a bon port era una prova irrefutable de les meravelles del progrés tècnic i, simultàniament, celebraven que la capacitat de transportar passatgers pels núvols d’un lloc a un altre ja no fos un somieig, sinó una realitat palpable. L’aviació semblava un negoci rendible i, per tant, s’havia d’incrementar el nombre de vols. Les dècades següents es van caracteritzar per una sèrie d’ampliacions de l’aeròdrom que van anar engolint les terres del voltant –algunes d’elles d’alt valor mediambiental– i escopint turistes a la capital i diòxid de carboni a la Terra. Bruno Latour declara a Habitar la terra (Arcàdia) que “els nostres predecessors no es van parar ni un segon a preguntar-se, com ens passa a nosaltres amb cada decisió que prenem, si calia ocupar-se també de la temperatura de l’atmosfera. Evidentment, ens hauria preocupat la sequera, la desaparició dels boscos i altres coses, però no l’atmosfera.” I és necessari que aquesta variable, la de l’escalfament global, sigui tinguda en compte quan es discuteix el futur de l’aeroport del Prat, perquè ens trobem en una crisi mundial sense precedents i hem de comprendre la gravetat de l’assumpte. En un moment de seriosa inestabilitat climàtica en què l’objectiu hauria de ser erradicar abans del 2050 l’emissió de gasos nocius a l’atmosfera per tal d’evitar que la pujada de temperatures provoqui més desastres irreparables en el nostre planeta, és una follia arriscar-se a dur a terme inversions, com la de l’ampliació de l’aeroport, que empitjorin el problema. S’hauria d’apostar per la disminució constant del nombre de vols acompanyada de l’anàlisi crítica de l’abús que els països més rics fem dels viatges per l’aire, perquè és insostenible aquesta superabundància de mobilitat. Guille Larios publica a L’aeroport que es menja el Delta (La Directa) unes xifres descoratjadores: el port de Barcelona i l’aeroport del Prat “emeten 12,8 milions de tones de CO₂ cada any (quatre vegades les emissions que produeix la ciutat de Barcelona)”. Tot i que la situació és greu, encara hi ha gent que confia que els nous descobriments tècnics salvaran el desastre provocat perquè permetran posar en circulació vehicles voladors menys contaminants que funcionin amb hidrogen per poder mantenir aquesta devoradora activitat aèria. Això, emperò, és problemàtic per moltes raons. L’anomenat hidrogen verd és un element altament inestable i, a més, la seva producció només s’aconsegueix amb el malbaratament de quantitats ingents d’aigua, un recurs cada vegada més escàs. Altrament, la descarbonització dels avions no implica necessàriament una reducció de les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera, ja que és difícil creure que el combustible fòssil sobrant no sigui aprofitat. Per a molts usos, els combustibles fòssils encara són insubstituïbles i, per desfer-nos-en, hauríem de posar en dubte els fonaments de la nostra societat.

Gaza ja acumula en pocs mesos més de trenta mil morts i setanta mil ferits. L’ofensiva israeliana no s’atura. Després de setanta-cinc anys de guerra entre l’estat d’Israel i Palestina, em pregunto per què em commou més aquest conflicte que d’altres que físicament han esclatat més a prop d’on visc o que en aparença s’han pogut esdevenir en una realitat més similar a la meva. Vaig néixer l’any que va acabar de forma oficial la guerra de Bòsnia; per la televisió vaig veure com s’enfonsaven les Torres Bessones; per tal de manifestar-me contra la guerra d’Iraq i el govern d’Aznar, vaig dibuixar amb la meva mare en una pancarta la icona d’una bomba amb un senyal de prohibició; fa uns dos anys que puc analitzar pas a pas la invasió russa d’un país veí, Ucraïna, i, tot i així, després d’observar tanta crueltat, continuo sentint que la guerra més dolorosa de totes és la colonització sionista del territori palestí, que es troba a quilòmetres i quilòmetres de casa meva. Per explicar-m’ho, m’he capbussat en la literatura àrab d’aquella part del món i he descobert una reflexió meravellosa a la novel·la Retorn a Haifa (Club Editor) de Gassan Kanafani, que narra el regrés d’una parella de palestins a la seva ciutat d’origen vint anys després que els israelians els n’expulsessin amb matances i bombes. El protagonista del drama, després de trepitjar l’antiga casa, li diu a la dona: “Ens equivocàvem quan crèiem que la pàtria és només el passat. [...] La pàtria és el futur. Aquesta és la diferència. Per això el Khàled volia prendre les armes. A desenes de milers de nois com el Khàled no els aturen les llàgrimes vanes dels que busquen, a les fondàries de les seves derrotes, fragments de les seves cotes de malla, de les seves flors marcides. Ells busquen el futur”. La resistència palestina contemporània no guerreja per recuperar un món que ja no existeix, perquè ningú pot fer reviure els morts estimats ni tampoc una terra enyorada que fa temps que va ser aniquilada, sinó per poder habitar el territori on la seva joventut ha nascut sense haver de suportar l’assetjament constant d’un estat militar que va aparèixer anys enrere per negar-los la llibertat. 

Ara que el Nadal s’ha esfumat, la meva ment l’ha revifat a la memòria per desgranar-lo. Alguna cosa ha canviat al llarg d’aquests anys. A casa ja no celebrem les festes amb el goig i l’opulència amb què havíem brindat temps enrere. Hem perdut aquella inconscient i efímera beatitud d’abans. Hi ha menys torrons, menys presents i menys galindaines. Sentim que hem d’esforçar-nos més i tenir més seny a l’hora de preparar els àpats i les cerimònies.

Fa tres setmanes, el 23 de setembre, una vintena de joves es va esbatussar al passeig Pere III de Manresa. No hi va haver cap ferit greu. Tampoc cap bala o arma blanca. Tot i que alguna cadira, escopetejada per la fúria impetuosa de l’escaramussa, va volar i uns quants cops de puny van ser repartits, al cap de poc l’incident es va apaivagar. Quan la policia hi va arribar, ja no hi havia ni una mosca. Una baralla d’adolescents no hauria de considerar-se un afer preocupant. Tanmateix, com que les gravacions de l’enfrontament entre els dos grups de nois van escampar-se com una taca d’oli, associacions com Manresa Comerç i polítics com el portaveu de Junts, Ramon Bacardit, van aprofitar l’avinentesa per atiar la sensació d’amenaça de la població i demanar “mesures de seguretat”, és a dir, repressió policial. Com a conseqüència, vuit nanos menors d’edat i tres adults van ser detinguts i emmanillats en una operació conjunta de la Policia Local de Manresa, els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional: una resposta desmesurada al conflicte que va originar la polèmica.  

Aquesta setmana, mentre llegia la novel·la Contra el món (Empúries) de Pere Antoni Pons, he experimentat una sensació molt estranya. Tot i que l’escriptor hi presenta una Mallorca aparentment llunyana i fictícia, jo he sentit que em trobava davant d’una descripció familiar i real de l’illa. L’obra s’inicia amb la desaparició sobtada de la serra de Tramuntana, absorbida a glopades per la força de l’espai sideral: “I de cop un altre bramul geològic ho va fer tremolar tot, un altre colossal perfil fosc d’una altra muntanya es va desenganxar igualment de la terra i va deixar també enrere les companyes i va prendre el vol, xuclada per les altures fosques". El fenomen inexplicable s’ho enduu tot: pobles, rocams, animals i plantes. On hi havia grans famílies de cadenes que morien al mar, ara hi ha una esplanada gegantina i sorrenca, plena de polseguera. El buit, tanmateix, no perdura. Aviat s’omple de construccions. Els especuladors, hàbils carronyaires, s’aprofiten de la desgràcia, saliven amb les acaballes. Comencen a erigir l’espectacle grotesc de la Nueva Mallorca: una tirallonga d’edificacions maldestres i cimentades que pretenen reemplaçar de qualsevol manera els antics veïnats, reproduir els monuments emblemàtics per extreure’n beneficis. No els importa que els nous carrers no s’assemblin als vells; tampoc que el santuari de Lluc, que abans de la catàstrofe se situava en una vall, es refaci dalt d’un turó. La seva intenció és enriquir-se, no pas enriquir l’entorn –és en aquest sentit que s'han produït les manifestacions recents contra el saló immobiliari The District. 

Avui en dia decidir no donar el pit i, per tant, alimentar les criatures amb llet artificial és percebut com un sacrilegi. No n’hi ha prou amb el fet que una dona no vulgui fer-ho; ha d’exposar una raó de pes per tal que la resta no l’atabali. A voltes, tanmateix, ni un argument poderós permet que els altres la deixin tranquil·la. Li diuen que sí, que els sembla bé, però que quan neixi el nadó ja ho acabarà d’elegir, perquè aquestes decisions –com si la preferència final hagués d’obeir una crida animal i no una tria racional– s’han de prendre amb la criatura en braços. La fan sentir egoista per ambicionar recuperar amb més rapidesa el seu cos d’abans, per pretendre que la seva parella –si és que en té– s’encarregui també de l’alimentació del bebè o per voler esquivar la mastitis. No hi ha res millor que l’alletament natural i qualsevol intent de defugir-lo és un pecat. 

Hi ha llibres que et fan salivar abans d’haver-los tastat. Mentre netejava l’escuranda del sopar, vaig sentir que algú parlava a la ràdio de l’assaig Seixantisme; l’esclat cultural dels 60 (L’Avenç) de Marta Vallverdú i Borràs. Com que em va sorprendre el fet que jo desconegués la majoria d’aventures que es van emprendre en aquella dècada, no vaig trigar a desitjar-lo i a anar-lo a buscar. ¿Com podia ser que un episodi tan proper de la meva història em fos desconegut? L’endemà, a mesura que m’acostava a la llibreria, fantasiejava. Pressentia que un petit tresor em seria revelat. I no m’equivocava. Després de llegir-lo, els objectes del meu voltant van adquirir un nou significat. Els volums de la Gran Enciclopèdia Catalana, que havia fullejat en comptades ocasions, que fins aleshores tan sols havien servit per decorar una de les estanteries del menjador i acumular polsada, van convertir-se en una peça estimada i preuada. Per primera vegada entenia la seva importància. Enmig d’una grisor decadent i franquista, aquest projecte gegantí havia tornat a posar sobre la taula els Països Catalans. Vallverdú ens ho detalla: “A la redacció de l’Enciclopèdia hi havia una lluita constant entre el desig de fer emergir la catalanitat i el despotisme del règim per aniquilar-la. Una de les feines del director, Jordi Carbonell, era batallar amb el censor per intentar passar la informació cada setmana, abans de publicar el fascicle. Hi va haver moments que va saber sortir-se’n. Per exemple, ja en el primer fascicle hi apareix un mapa dels Països Catalans, amb l’excusa de la pronunciació de la a/e àtones –l’objectiu era impregnar en l’imaginari del país la territorialitat de l’àmbit cultural–”. De totes maneres, aquest centelleig catalanista no només va escampar-se pel món editorial. En els anys seixanta el podem trobar en algunes escoles de l’època, en l’escoltisme incipient o en la música folk. Va ser un període de riquesa immaterial, debats, optimisme i lluita social. Gran part de la meva família el va viure. Però jo no. Gairebé no l’he respirat. Em van fer néixer massa tard, en una etapa on els catalans, satisfets amb els fruits que les lluites dels anys anteriors els havien donat, ja no es preocupaven de remembrar la història comuna. Cap pla docent me’n va parlar mai.

Obro el diari i llegeixo que Vox ha decidit treure de la programació d’un teatre de Valdemorillo (Madrid) una adaptació de la novel·la Orlando de la Virginia Woolf. No em sorprèn. L’habilitat subversiva de l'art espanta l'extrema dreta. Com que Vox ha construït el seu imaginari polític com una croada contra el feminisme, era esperable que, en el moment en què adquirís poder institucional, deslegitimés una obra que explora les qüestions de gènere. Per a aquest partit polític, el moviment d'alliberació de la dona és un perill, no només perquè inspecciona amb una mirada crítica les relacions que mantenen els homes i les dones, sinó perquè pregona un canvi profund de la realitat tot posant en dubte qualsevol mena de jerarquia.

El meu amic i jo vam arribar abatuts al poble de dalt del turó. L’havíem vist des de l’olivera grossa i ventrelluda on ens havíem aturat a beure les poques gotes d’aigua que no havien aconseguit escanyar-nos la set. La cantimplora buida ens feia nosa. Amb la llengua seca i l’esperança al pit, vam pensar que potser, dins les cases fosques i pedrenques, hi trobaríem una ànima bondadosa amb una gerra fresca a la mà. Però pels carrers de dalt no hi havia ningú. En aquell poble ja no s’hi treballava la terra. La plaça brunzia amb un son etern, però era galanxona. Vam aprofitar l’embranzida de la pujada per descobrir-ne els racons. Un caminet de terra pujava cap a l’església, petita i besada pel sol, i l’herba hi creixia arreu. S’escolava per les reixes, adornava els nínxols somorts. Hi havia una gran esplanada, que finava on començava la bellesa del lloc: un mur des d’on recolzar-nos i observar una vall llaurada i lluminosa com una espiga d’or. L’esgotament ens havia afeblit els músculs i vam estirar-nos per fer una becaina. 

El vaig retrobar en una nit barcelonina com qualsevol altra. Tenia la pell molt bruna i la cara escanyolida, però no me’n vaig adonar fins que va clarejar. Havíem començat a enraonar després del ball, en la nocturnitat de la festa, i ara sèiem en els esglaons d’una plaça que hi havia prop de la discoteca mentre observàvem com la ciutat es desensonyava i se n’anava a treballar. Parlàvem molt. Estàvem cansats i ens costava mantenir-nos desperts. No teníem prou forces per tornar a casa. Érem dos joves desconeguts i somnolents que ens resistíem a caure morts i que petàvem la xerrada per allargar la vetllada. La plaça era menuda. La travessava un d’aquells carrers que ja no formen part de la ciutat: un assortiment de botigues de roba americana de segona mà amb magatzems a sobre i, més amunt, pisos turístics. Els dependents, amb el cafè a la mà, rondaven d’un costat a l’altre i cotorrejaven abans d’obrir els negocis. Aprofitaven els pocs minuts de llibertat que els quedaven per fer el borinot. Des que ens havíem conegut, ell i jo havíem gaudit d’una conversa tan dolça i entretinguda que cap dels dos havíem intentat descobrir com es deia l’altre. Abans de marxar a dormir ens ho vam haver de preguntar. El seu nom no em va dir res, però el meu cognom li va despertar records antics. Va mirar de reviscolar els meus. Havia festejat amb una amiga anys enrere i, tot i que havia sentit parlar de mi moltes vegades, només m’havia vist un dia i no havíem intercanviat ni un mot. De sobte entenia per què la meva cara li sonava. 

Quan estudiava filosofia a la universitat, vaig preocupar-me per les pràctiques colonials que no havien pogut treure’s de sobre els països que havien assolit la independència legal. Era evident que el fenomen de la colonització no s’ensorrava del tot mitjançant el dret, perquè l’esclavitud no desapareixia encara que tots els ciutadans fossin considerats iguals davant la llei. En altres paraules, entre descendents de colonitzadors i descendents de colonitzats hi havia mecanismes de discriminació i dominació que impossibilitaven la llibertat real i, per tant, aquesta no s’assolia només amb la consecució de la igualtat formal. 

Vaig preocupar-me per la meva llengua el dia que vaig començar a escriure-la. A l’escola m’havien dit que era farcida de castellanismes i que n’havíem d’estudiar alguns: una llista d’uns quants substantius o formes verbals que havíem de memoritzar i desassimilar i que amb prou feines ens permetien, als estudiants, albirar la gravetat de l’assumpte. Quan vaig voler gargotejar les primeres pàgines de la meva novel·la, vaig adonar-me que em mancaven moltes de les paraules fonamentals que s'empren en el dia a dia. No sabia, per exemple, com es deia retortijón en català. Ningú al meu voltant havia pronunciat mai les paraules revinclada o revencillada. A més, no tan sols vaig percebre que traduïa de forma barroera i literal del castellà expressions i frases fetes, sinó que aquesta mena de traducció comportava una apropiació simbòlica d’una cultura que no era la meva. No proferia la mateixa metàfora quan feia servir el castellanisme baixar-se del carro que quan feia ús de les locucions catalanes desdir-se’n o engegar-ho tot a rodar. Les imatges que aquestes expressions evocaven eren ben diferents i, tanmateix, una pesava més que la resta: la castellana.

Un amic que sempre apareix acompanyat d’un llibre a qualsevol indret per si aconsegueix trobar una mica de repòs i temps per assaborir-lo, va endur-se’n un de breu per passar un cap de setmana a casa meva quan jo no hi era. El vaig trobar oblidat en una prestatgeria un cop havia marxat i, com que l’exemplar tenia els marges desgastats i la coberta esquerdada, vaig pensar que era probable que hagués passat per moltes mans i que potser pagava la pena de ser llegit. Sovint ens trobem tan encaparrats en les pròpies dèries que no podem destronar-les, i donar una ullada als interessos dels altres pot revifar l’ànima. Vaig observar la muntanya de llibres que agombolo a l’escriptori i, malgrat el volum ingent de pàgines que sentia que m’havia de cruspir abans d’emprendre una nova tasca, vaig començar la petita novel·la. A Cara de pan de Sara Mesa no hi vaig trobar els acostumats tirotejos que tant em fascinen ni tampoc escenes exagerades i grotesques. Hi vaig descobrir una escriptura senzilla, nerviosa, que narrava l’arrencada d’una relació entre una adolescent i un home que, per a ella, ja era massa vell. La història avançava i jo vigilava atenta cada encontre entre els dos, perquè esperava que la protagonista ensopegués amb la desgràcia, però el moment previsible no arribava. No va ser senzill adonar-me que havia caigut en la trampa de l’autora, que, a través de la narració d’aquesta estrafolària relació, em posava al davant i de forma clarivident –per tal que no la pogués passar per alt– la meva submissió al judici moral i, sobretot, al poder de l'opinió pública. On hi havia un amor germanívol, jo esperava depravació, perquè el cos d’un home experimentat que dialoga amb una nena que amb prou feines havia començat a entendre la ment dels qui l’envoltaven, em generava sospites. No hi havia sexe, ni abús, ni res que s’hi assemblés. Només una bonica amistat. La nena, emperò, entenia moltes més coses de les que jo imaginava, perquè a partir del seu judici –fonamentat, segurament, en les seves sensacions–, havia abandonat l’escola pel fet de no sentir-s’hi a gust. Amagada cada dia durant l’horari escolar en un racó d’un parc públic, cobejava la visita del seu nou amic, que, com ella, tampoc s’adelitava en el món que li havia tocat viure. Ells dos, retirats, gaudien de la seva associació assetjats per les mirades dels altres, que la jutjaven i que, paradoxalment, eren els mateixos que els havien condemnat, amb el seu mirar prim i la seva exigència temperamental, a l’ostracisme. 

Una de les lliçons que més m’han costat d’assimilar al llarg de la vida i que més agraeixo haver comprès, després de molta suada per part dels qui m’estimen, és que el coneixement no sempre arriba a través d’una única forma d’aprehensió. No totes les coses s’han d’observar de la mateixa manera per tal de ser agafades al vol. Cada matèria, cada ínfima part del nostre planeta, mereix una manera distinta de dirigir-s’hi si hom pretén copsar la seva verdadera naturalesa. Resulta infecund acostar-se a un text sagrat com la Bíblia amb els ulls escrutadors d’aquell qui esmicola les paraules amb el ganivet d’un cirurgià, perquè els mots escripturístics demanen una lectura al·legòrica, que pugui ser reposada i mastegada, en què la no acceptació explícita de tot allò que s’hi diu és fonamental per a l’enriquiment de l’esperit. En altres paraules, no es pot llegir la Bíblia com si es llegís un manual de botànica, on cada definició ha de ser entesa al peu de la lletra. De fet, penetrar-hi d’aquesta manera pot resultar perillós, perquè pot sotmetre l’home a una normativitat inqüestionable.

La nostra història són totes aquelles escenes colpidores que preservem als indrets de la memòria. Algunes d’elles romanen un temps ocultes i tan sols preguen un lleuger maldecap perquè els siguin obertes les portes de l’amagatall. A voltes, emperò –com ens va demostrar Proust–, no és necessària ni una engruna de dolor per tal de sacsejar-nos les notes de la biografia. N’hi ha prou amb el tast d’una magdalena per remembrar tota una vida. Tanmateix, la memòria és capritxosa, perquè hi ha records que s’obstinen en no ser reviscuts ni una sola vegada i moren, insignificants, després de ser apilonats a les cavernes de l’inconegut. Alguns d’ells, fins i tot, mai arriben a gravar-se. Aquesta deixadesa permet que no farcim de brossa el cervell, de la mateixa manera que l’oblit sovint ens protegeix del patiment. Sigui com sigui, la ductilitat de la memòria és meravellosa. Els records no són meres imatges perfilades amb tinta perenne, sinó que poden ser remodelats mitjançant les noves interpretacions que la nostra sapiència, que per fortuna creix amb el pas dels anys, ens concedeix. És ben sabut per tothom que una experiència viscuda pot turmentar-nos durant molt de temps, però que també pot deixar de foradar-nos el cor quan som capaços de transformar la concepció que tenim d’ella. 

Crec que és inequívoc que un gran nombre dels qui vivim a les societats occidentals fem el gallet, orgullosos, quan anunciem que la nostra era és la més copiosa en drets. Per desgràcia, ens en vanagloriem tant, que no els traiem a rogle per discutir-los. A voltes penso que, com que hem pres la llibertat individual per un valor absolut, és a dir, un valor deslliurat de raonament crític, som incapaços de veure quines seqüeles irradia la seva execució. Malauradament, el liberalisme polític —una llaminadura ben dolça tant per a aquells que poden fer el que volen com per a aquells que també ho volen però no poden— ha commogut, amb les seves promeses, moltes de les ànimes que ens envolten. Tot i que és innegable que hem de defensar la pròpia llibertat, també hem de malfiar-nos-en si la voluntat última és viure en una societat igualitària. Molts dels drets que celebrem amb aplaudiments vulneren aquesta fita, perquè són creats des d’unes institucions impregnades d’unes ideologies molt concretes que ens allunyen d’una justa convivència. En efecte, no hem de confondre els drets amb els privilegis, i encara menys deixar-nos enganyar per les democràcies liberals quan tenen la barra d’emmascarar els segons i vendre’ns-els com a trofeus. Sembla que a la nostra societat hi convisquin dos raonaments ben diferenciats. Per una banda, els polítics encara profereixen discursos enclavats en valors socialdemòcrates, però, per l’altra, les seves accions s’esforcen perquè la llibertat individual i empresarial guanyi terreny a la col·lectiva. 

La recent compravenda de Twitter fa bullir la closca de la gent. Molts dels usuaris d’aquesta xarxa social prediquen que, després de les asseveracions del seu nou propietari, el conegut Elon Musk, abandonaran el seu compte per sempre. Mai més s’hi connectaran. Argumenten que no volen pagar per adquirir avantatges exclusius –com, per exemple, la possibilitat de retocar a posteriori els missatges que ja han estat exposats públicament– o perquè no defensen la ideologia que a crits sembla que s’hi imposa. No suporten que aquells que, com Donald Trump, mostren pensaments denigrants puguin teclejar mentides. Encara detesten més que el restabliment de missatges ferotges i nocius es faci en nom de la llibertat, com si una societat hagués de fonamentar-se en la capacitat de tothom per expressar el que vulgui sense cap mena de límit ni escolta atenta de les necessitats de l’altre. 

Hi ha moltes maneres de concebre la història, però, desafortunadament, la concepció que domina el pensament comuner i que encara s’ensenya a l’escola és aquella que la percep de forma lineal i evolutiva. Segons aquesta definició, els éssers humans avancem pel temps assolint un seguit de millores tan significatives que el període actual sempre resulta millor que qualsevol dels anteriors. D’aquesta concepció històrica en diem progrés i, en els últims anys, s’ha associat a la tècnica i a l’abundància material. De fet, aquesta exuberància tangible que, en efecte, ha erradicat molta fam al món, és un dels arguments bàsics que empren els neoliberals per justificar aquest modus de vida capitalista. De totes maneres, hauríem d’analitzar si aquest excés de materialitat que ha derivat en un consumisme voraç de masses és tan indispensable i propici com molts d’ells defensen. A més a més, els neoliberals topen amb un problema molt gros i difícil de resoldre: el desastre ambiental que amenaça amb enderrocar-ho tot i que està provocat per aquesta ànsia material que gorreja amb gola els elements de la terra. 

No conec cap societat que no tingui rituals d’iniciació, és a dir, aquelles cerimònies –tant profanes com religioses– en què l’home irromp en una altra esfera de la seva vida i esdevé algú nou. Les celebracions dels aniversaris, per exemple, formen part d’aquesta mena de rituals. S’hi abandona l’any anterior per fixar una nova etapa vital. Molts d’aquests rituals són bons i necessaris, perquè marquen els ritmes i els hàbits de cada cultura i hi atorguen identitat, però d’altres són nocius i perillosos. 

A voltes em pregunto per què és tan difícil de concebre el patriarcat. Després, emperò, recordo com em va costar a mi d’acceptar, per orgull, la meva pròpia dominació i busco maneres de fer-lo entenedor per a la resta. A tots els homes que no atorguen a la descoberta del patriarcat el valor que es mereix els recomano que l’associïn al capital, és a dir, l’estructura opressiva que ells entenen sense dir ni ase ni bèstia –no perquè fos destapada molts anys abans, sinó perquè els afecta a ells de forma inevitable i llavors els interessa comprendre-la–. Quan els ho expresso d’aquesta manera, sembla que comencen a avançar en la fosca i a entrellucar la llum de la veritat. El patriarcat, que parteix de l’experiència conjunta de moltes i moltes dones que en cercles plens de confessions parlen de la seva relació amb el propi cos, els homes i les altres dones, exigeix un nivell d’abstracció tan colossal com el capital. ¿Com no ha de ser difícil pensar una estructura que només es palpa en les nostres accions i sofrences i que ens afecta a totes? ¿Com no ha de ser difícil pensar el dolor que sentim quan el dolor forma part de la normalitat? El patriarcat és un sistema opressor que no es veu, però ens modifica, ens mena i ens destrueix.