Vaig ser una fan primerenca i entusiasta de Kamala Harris quan es va presentar per primera vegada a la presidència. Tenia una història personal inspiradora i un currículum impressionant. Havia estat senadora i fiscal general. Havia advocat per reduir la reincidència i altres mesures de reforma de la justícia penal, i havia demostrat que podia ser dura al Senat, on la seva manera d'interrogar va ser qualificada de "fiscalitzadora". Semblava audaç i capaç i una bona candidata a un càrrec nacional.

Com molts demòcrates, estic encallada en un dilema funest: Joe Biden no s’hauria de presentar com a candidat a la presidència. Joe Biden es presenta com a candidat a la presidència. Donald Trump no s’hauria de presentar com a candidat a la presidència. Donald Trump es presenta com a candidat a la presidència.

Per a algunes persones, les xarxes socials no tenen importància. A d'altres les consumeixen del tot: són una catapulta cap a un pou d'ansietat, autolesió i depressió.

A la joventut hi ha un moment brutal en què passes d’admirar els grans a mirar-los una mica de dalt a baix. O, si més no, a veure’ls amb una certa dosi de decepció. Potser et passa en una festa. Dones una ullada a la sala i t’adones que el senyor que et semblava tan elegant suca amb fruïció una ala de pollastre a mig menjar en un bol d’hummus. Veus una dona que, per ser educats, definiríem com a “no gaire jove” fent anar els braços amb un entusiasme una mica excessiu a la pista de ball. I de sobte hi caus: no s’adonen que són vells.