He tingut la desgràcia d’haver viscut la mort tràgica del meu marit marroquí, fa set mesos, al Marroc. Qualsevol idea feta quan dic “marroquí” xocarà amb la persona que va ser: oberta, polifacètica, sàvia i, en moltes coses, excepcional. De fet, sempre m’ha divertit veure l’alleujament que suscita en l’interlocutor quan afegeixo que era també canadenc i espanyol. No és aquest el lloc per parlar de prejudicis ni tampoc l’espai per fer-li un panegíric. Voldria només constatar com el fet d’haver viscut el dol per una mort inesperada en unes circumstàncies dramàtiques en un cantó i l'altre del Mediterrani (Casablanca i Barcelona) m’ha permès de constatar fins a quin punt estem desemparats i sense recursos a l’hora d’encarar la mort en aquesta societat hipertecnificada i individualista en què ens estem convertint. 

Ara que se’n sent parlar tant, d’educació, llengua i escola, em sento empesa a compartir la realitat que visc com a docent de llengua catalana i literatura en un centre amb uns usos lingüístics força habituals a Barcelona i en la seva regió metropolitana: la llengua de les famílies és en la gran majoria dels casos el castellà i, en un percentatge més petit, el català i altres llengües.