No havia imaginat Manila. No me n’havien parlat gaire. De fet, la gent viatja a les Filipines i gairebé no s’atura a la ciutat, se’n van directes a alguna de les seves paradisíaques set mil famoses illes. Jo m’hi vaig quedar, a la capital. Dies i dies. Però ja des del primer vaig veure que es tractava d’un dels llocs del món on la injustícia quedava més exposada.

Tinc una clara tendència a trobar taxistes fora de sèrie. Viatjar sola pel món et regala moltes situacions de silenci i, quan pugues a un taxi, ets sents amb el permís de trencar-lo. Els taxistes i els cambrers són els amics efímers dels passavolants. Sigui pel que sigui, amb ells comparteixo informació i fins i tot cafès o sopars.

Volia traslladar-me de Naha a Onna. Tot es complicava pel fet que no sé parlar japonès. I que al Japó, en general, la gent no parla l’anglès. I menys encara a l’illa d’Okinawa, per raons històriques que ho justifiquen i perquè hi continuen patint la presència de bases militars dels Estats Units –el 70% de les que el país occidental té a l’oriental–.

La meva idea del desert era la de qualsevol viatgera, un lloc que es visita i que es recorda. Era una realitat distant a la qual no hauria d’enfrontar-me mai. Tot i així vaig rebre amb tranquil·litat la notícia que l’única manera de seguir per terra el viatge per la serralada andina era travessar-ne un, de desert. La carretera principal havia quedat tallada per l’esllavissada d’una muntanya a causa d’un terratrèmol que jo mateixa havia notat el dia de la meva arribada a Arequipa. Trigarien un temps indefinit a obrir el camí, perquè la muntanya continuava desplomant-se cada cop que la tocaven.

La principal diferència entre el turista i el viatger és, molt probablement, que el turista veu el que cal veure i dissenya el seu camí per aconseguir-ho, mentre que el viatger veu el que hi ha i dibuixa l’itinerari a cop d’atzar. Així és com vaig arribar a Trujillo, per casualitat i per passar-hi un parell de dies que es van convertir en dues setmanes.