10 “No entenc què hi vas a fer”, em diu ell sense jutjar-me, amb una curiositat genuïna de les que no molesten.  Miro per la finestra. “Tal vegada per això mateix, mon pare, perquè tu no ho entens”. I tots dos assentim en un còmode acord silenciós. Seguim el GPS avançant camions, descapotables i famílies que van de vacances en una conversa dolça quan, de sobte, ens adonam que hem arribat. Vostè és aquí. 

]]> En els temps que vivim, o més aviat en els temps que corren sense gaire consciència de ser viscuts, de consum exacerbat, de menjar, imatges, tasques i converses, el no-res s’ha convertit en un luxe. Ni l’or ni el caviar esdevenen luxes tan cars ni sofisticats com la grandiositat del temps i l’espai en què, simplement, no fas res. 

]]> Ho feia tot per sa mare: anar-hi, no anar-hi, dir-ho, callar-ho. Allò que deia sa mare anava a missa, i ella també hi anava, és clar, quan sa mare ho deia. Així funcionava des que era petita fins ara, que tenia 49 anys, dos fills adolescents, una feina ben remunerada, una hipoteca amb vistes al parc, una exparella, un germà, una moixa cega d’un ull i una bonica col·lecció d’amants, amics i persones amb les quals encetar un vi. Es podria dir que no li faltaven persones amb qui discutir. I, de fet, ho feia, alguns dies de la setmana. Però amb sa mare era incapaç: no podia contradir-la, ni posar límits, ni opinar gaire diferent. I si ho feia després sentia una tristesa immensa i una gran ressaca emocional.

]]> Va aparèixer a consulta amb l’objectiu de treballar-se emocionalment; no es trobava gaire bé de salut i la seva psiconeuroimmunòloga (a partir d’ara PNI, interessant disciplina que recomano, com a mínim, cercar a Google) li havia advertit que patia estrès. Em va sorprendre que, a més d’acudir a teràpia, cuinava de manera conscient (sense gluten ni làctics ni sucres), estudiava a tothora, comprava ecològic i feia esport. 

]]> Quan tenia quinze anys vaig dir a ma mare que volia partir tres mesos a Nova Zelanda (no a Londres, ni a Dublín; com més lluny, més gran o arriscat o difícil era 'el que fos', més atractiu em resultava). Ma mare, una dona separada i treballadora, que sostenia una casa amb criteri i humilitat, em va dir que no. Un d’aquells nos contundents, que sonen com un repic de campanes davant la mirada temerària d’una adolescent. N.O. (no és necessari, no tenc doblers, no tens edat... NO). 

]]> Just passada la majoria d’edat, quan els col·legues lluitaven contra l’acne i mostraven amb orgull els seus DNI, ell creava el seu primer negoci. Regentava un bar de copes nocturn, i de dia treballava a l’empresa familiar.

]]> Des de fa uns anys, els llibres d’autoajuda, manuals de creixement personal, criança conscient, mindfulness i lideratge d’equips d’èxit s’acumulen a les prestatgeries i mostradors de les llibreries alternatives de Ciutat, i també als centres comercials, quioscos, papereries i punts de venda de l’aeroport, en versió butxaca.

]]> Imagina que dilluns, quan surts de ca teva per anar a la feina, gires la cantonada i et trobes un company que coneixes de fa temps. Camina al teu costat i, bastant agitat, es queixa de la nova normativa de l'empresa, de com s’han implementat els canvis, que el coordinador no en sap i que això suposa fer més feina, per si no us bastava amb la que teníeu. Abans que tu puguis respondre, ell t’ataca directament: el que no és normal és que tu no diguis res i no posis límits, si segueixes així acabaràs assumint les tasques de tot el departament. Es nota que no tens prou experiència i que estàs insegur, afegeix, perquè mai prens la iniciativa, comets errors de principiant i encara que duguis vuit anys en aquesta empresa no sembles capacitat per assumir la responsabilitat que suposa. De fet, quan la gent se n’adoni, et giraran l’esquena i faràs el ridícul. I no només et passa a la feina perquè amb els teus amics no ets gaire millor, darrerament no els cuides gens i no ets divertit ni interessant i no sé ni per què  encara et conviden a festes i saraus si no aportes res. 

]]> Només se m’ocorre una manera per no equivocar-te mai: morir.

]]> De pors n’he tengut moltes al llarg dels anys, però n’hi ha una que m’ha perseguit insistentment: que algú s’enfadàs amb mi. Quan l’altre grunyia, m’atacava o s’allunyava, pensava tot d’una què podia haver-lo ofès de la meva actitud o de les meves paraules, i podia passar-me hores pensant en què m’havia equivocat o fallat i com reparar-ho. M’hauria anat molt bé saber fer un kamehameha ple de culpa, enviar-lo a tothom i quedar-me ben ampla. Però no. Si intentava tirar la culpa a algú altre, em retornava com un bumerang en forma d’angoixa i rumiació nocturna. Estava encara lluny d’entendre que els altres tenien les seves ferides, les seves pròpies dificultats, motius o traumes i que, en aquella ocasió, la seva motxilla els feia sentir malestar.

]]> Se m’acumulaven les sessions, els mails i les telefonades en vermell d’abans de vacances. El termòmetre i les notícies informaven d’un estiu ferotge i agressiu i, davall l’aire condicionat, la vida a través de la finestra em resultava llunyana i inaccessible. Va ser aleshores quan ella em va proposar fer un curs de busseig i vaig acceptar sense pensar-ho perquè capficar-me dins la mar sempre és el pla A. El que encara no sabia en aquell moment és com aquesta experiència em faria vibrar i aprendre.

]]> Sona el despertador. No són ni les 7 h quan un raig de sol t’enlluerna la cara i les gotes d’humitat llisquen sobre la teva pell. Fora, la gent torna de festa, va a l’oficina o al dentista o a qualsevol local amb aire condicionat que vengui coses que no necessita. I tu, al llit, esgotada i suada, incapaç de moure’t, talment com si haguessis caigut d’un tercer pis. 

]]> Corria una brisa dolça amb olor de pi i terra banyada, i la llum de primavera podia penetrar-te l’ànima i el cos. Vam caminar resseguint el curs del riu i, penjats d’un tronc amb els peus en remull, ens vam posar al dia, vam riure i ens vam omplir de ganes de tot. De sobte, em va mirar i em va dir: “Soc gairebé feliç”.

]]> Com qualsevol altra parella, i com una parella qualsevol, discutien sovint. Per la neteja de casa, per la destinació de les vacances, per un missatge que no arriba mai. El cas és que, per una cosa o altra, ell s’ofenia i volia saber per què entrava en un bucle i s’enfadava tant.

]]> Solia visitar-la al vespre o de matinada mentre el renou de la ciutat sonava com un eco sostingut al carreró. Es presentava així, de sobte, amb les mans buides i sense avisar. “De dia puc intuir-la, però és a la nit quan se m’instal·la dins i no sé com fer-la fora”, em va explicar. Entrava a ca seva, i l’atacava quan era al lavabo o a la cuina o fins i tot dins el llit, amagant-se sota el coixí com la rateta que ve a deixar un ralet sense que ningú s’adoni que ha existit mai. Però ella sí que s’adonava, i tant si s’adonava! “Faig com si res, intent fer vida normal, a veure si se’n va, però no hi ha manera!”.

]]>