“Una batalla perduda és la que creiem perduda”, va escriure a principis del segle XIX el comte Joseph de Maistre, ambaixador de Sardenya a la cort del tsar a Sant Petersburg. “L’opinió és qui perd les batalles, i és l’opinió qui les guanya”. El que va dir sobre les batalles es pot aplicar a les guerres. Des d’un punt de vista objectiu, Vladímir Putin ja ha perdut la guerra criminal que va iniciar unilateralment el 24 de febrer del 2022, fa tot just un any. No ha aconseguit cap dels seus objectius inicials: conquistar en poc temps gran part del país i enderrocar el govern de Volodímir Zelenski per substituir-lo per un poder titella que retorni Ucraïna per sempre més al si de Rússia. L’exèrcit rus ha vist com els seus regiments d’elit, els més ben entrenats i equipats, queien delmats els primers mesos de la guerra; ha perdut més de 200.000 homes, morts o ferits, així com la meitat dels seus vehicles blindats; s’ha quedat gairebé sense reserves de míssils de precisió i ha mostrat la seva debilitat al món. En aquests moments Rússia està majoritàriament aïllada i exclosa en gran part del comerç mundial, mentre la seva economia es debilita cada dia més sota el pes de les sancions més elevades mai imposades; a més, ha perdut definitivament el seu mercat natural més important per al gas i el petroli, i la majoria de la seva elit està a l’exili. A llarg termini, la conseqüència més evident –i la més inequívoca– d’aquesta guerra serà la total submissió del país a la Xina. Els Estats Units, que han gastat el 5% del seu pressupost militar anual en donar suport a les forces armades ucraïneses, han aniquilat o deteriorat greument el 50% de la capacitat militar russa. Tot i així, Putin creu que no ha perdut la guerra; al contrari, la manté i aquests últimes dies ha ordenat una nova operació a gran escala per prendre el control dels oblasts de Lugansk i Donetsk.

Des de fa un temps, una depriment música de fons ressona per tot arreu: els ucraïnesos estan exagerant, l'OTAN s'hi està involucrant massa, pensem en la inflació, cal anar en compte amb Putin. La formulació més explícita ens arriba de Henry Kissinger, que el mes passat a Davos va argumentar que Ucraïna ha d'acceptar cedir territori o arriscar-se a "una nova guerra [de l'OTAN] contra Rússia". A Alemanya, on el govern d'Olaf Scholz està arrossegant els peus per lliurar les armes promeses a Ucraïna, sembla que una part de la classe política clarament creu que la solució a la dependència energètica d'Alemanya respecte de Rússia no és pas alliberar-se'n, per molt dolorós que això sigui, sinó tancar els ulls i tornar lentament al seu sinistre confort. Emmanuel Macron, per la seva banda, no es queda enrere: "No hem d'humiliar Rússia", va declarar poc abans de visitar finalment Kíiv.

La setmana passada els nostres dirigents van reaccionar escandalitzats i commoguts davant les imatges de centenars de civils assassinats als carrers de Butxa i altres barriades de Kíiv. Emmanuel Macron: “Les imatges que ens arriben de Butxa són insuportables”. Olaf Scholz: “Unes imatges terribles i horribles”. Antony Blinken: “Un cop de puny a l'estómac”. Tenen tota la raó. De tota manera, quan els escolto, tinc la depriment impressió que és la primera vegada que veuen imatges d’aquesta mena: imatges de civils assassinats per soldats russos. Però fa vint-i-dos anys que veiem aquestes imatges, precisament aquesta mena d’imatges. El que passa és que els cadàvers que hem vist tots aquests anys sense parar-hi gaire atenció eren txetxens, georgians, sirians, centreafricans i libis. Era inquietant, però no prou per qüestionar la nostra política d'aproximació a Vladímir Putin, la nostra política de reset constant davant les seves provocacions i crims. Tot això passava lluny de nosaltres i, per això, podíem tancar els ulls sense fer gaires esforços i continuar fent-hi negocis, comprant-li petroli i gas i venent-li els nostres Renaults i Mercedes.

Amics estimats: amb alguns de vosaltres som vells amics, amb alguns ens coneixem de fa menys temps, a alguns no us conec personalment, amics en el cor i en el pensament. S’han girat també per a vosaltres temps complicats. Al llarg d’aquest darrer mes he estat en contacte amb molts de vosaltres. Com està passant amb la vida de cada ucraïnès, les vostres, mai senzilles, també s’han capgirat com un mitjó. Molts de vosaltres esteu marxant de Rússia. I molts de vosaltres m’heu fet arribar els vostres sentiments de culpa, de vergonya, pel que el vostre país està fent al vostre veí. Pel que s’està fent a Ucraïna en el vostre nom.

Fa 22 anys, una guerra despietada va portar Vladímir Putin al poder. Des de llavors, la guerra ha continuat sent un dels seus principals instruments, que ha utilitzat sense vacil·lar durant tot el mandat. Vladímir Putin existeix gràcies a la guerra i ha prosperat a través de la guerra. Esperem que ara una guerra acabi amb ell.