Dies enrere el programa Sense ficció de TV3 va emetre un bon documental sobre el policia franquista Pedro Urraca Rendueles, conegut per ser qui va portar Lluís Companys des de París fins a Madrid i qui, prèviament, havia avisat la Gestapo perquè el detingués a casa seva a la Bretanya. El resultat de la seva diligent tasca ja el coneixem: l’afusellament de Companys. El documental, Urraca, caçador de rojos, era un excel·lent complement al que Montserrat Besses havia rodat anys enrere, El meu nom és Druillet, que entrevistava el fill d’Urraca quan va llegar a l’Arxiu Nacional de Catalunya el fons que conservava de son pare.

El mes d’agost passat, en aquest mateix diari, vam publicar una sèrie de 32 articles sobre l’establiment del contraespionatge francès a Barcelona durant el trienni 1943-1945, els anys finals de la Segona Guerra Mundial. En aquells articles ens basàvem en la recent desclassificació per part dels arxius militars francesos de 51 caixes que contenien més de 30.000 documents que aquell contraespionatge havia generat en les seves seus clandestines de Barcelona (TR 125) -la primera a Espanya- i Madrid (TR 200). D’aquella investigació n’han sortit publicats darrerament dos volums que apleguen gairebé 1.400 pàgines i on es fa un resum introductori sobre la creació, els objectius, la metodologia, el finançament, les xarxes, els membres i, sobretot, els resultats que van aconseguir aquells contraespies a partir de milers d’informes. El primer volum està dedicat al contraespionatge a Barcelona i la frontera, i el segon volum a Madrid i el Marroc, en especial a Tànger, una ciutat de gran importància geoestratègica tant per als aliats com per a les forces de l’Eix. Aquestes dues publicacions també hi incloïen 1.096 petites biografies d’informadors, espies i contraespies que treballaven pels serveis d’intel·ligència alemany (nazi), italià (feixista), espanyol (franquista) i japonès (l’imperial i el del Manxukuo), tant a Barcelona com a Madrid.

El Maquis Blanc va ser una aposta desesperada dels francesos pétainistes, a finals del 1944 i primers del 1945, per lluitar contra les forces aliades –els comunistes, els republicans gaullistes, les Forces Françaises de l’Intérieur (FFI) i tots els grupuscles de resistents– un cop França ja havia estat alliberada. Les operacions s’havien de dur a terme preferiblement al centre i el sud de França en forma de petites guerrilles emboscades. Aquests grups estaven formats majoritàriament per militants d’ultradreta de la Milice Française (MF), del Parti Populaire Français (PPF) i de la Légion des Volontaires Français contre le Bolchevisme (LVF) que no acceptaven l’alliberament aliat de França i van dur a terme algunes accions que van acabar en fracàs.

La colònia francesa que vivia a Barcelona va ser excepcionalment molt nombrosa el trienni 1943-1945. A banda dels que ja hi residien abans, uns havien fugit del nazisme entre el juny del 1940 i el juliol del 1944 i uns altres fugien dels aliats a partir de l’agost del 1944. Tots ells vivien barrejats a Barcelona: els côté Pétain i els côté De Gaulle. Centrant-nos en els col·laboracionistes (els côté Pétain), l’epicentre de la seva activitat girava a l’entorn del consolat francès de Barcelona fidel a Vichy, on el cònsol general era Pierre Héricourt: un home que mai va amagar els sentiments proalemanys fins al punt que era agent dels serveis secrets del Reich a Barcelona. Aquesta condició li va atorgar lligams molt valuosos amb els principals capitostos nazis establerts a Barcelona, com Hermann Goeritz, Paul Taboschat i Friedrich Rueggeberg.

Entre el març i l’abril del 2019, l’historiador Xavier Juncosa va poder estudiar al Service Historique de la Défense de Vincennes quasi 35.000 documents del contraespionatge francès establert a Barcelona entre el 1943 i el 1945, que acabaven de desclassificar-se. L’estudi final, de més de 800 pàgines, es publicarà aviat, però durant aquest mes d’agost, l’ARA avançarà un primer tast de 30 dels temes que van investigar aquells contraespies.

Service Historique de la Défense de VincennesQuè vol dir contraespionatge francès? Quines eren les seves missions? A qui espiaven aquests contraespies francesos? Quan el 8 de novembre del 1942 les forces nord-americanes van ocupar el nord d’Àfrica francès, la lògica de la Segona Guerra Mundial a Europa va donar un tomb important. Hitler, molt contrariat perquè els dos generals francesos més importants del moment, Henri Giraud i François Darlan, es van passar–amb matisos, però van passar– al costat aliat, com a represàlia va ocupar la resta de França –la que teòricament fins llavors era dirigida des de Vichy– i va passar a dominar amb més duresa tot el territori francès. Va ser en aquell moment quan el servei de contraespionatge francès, que fins llavors encara depenia del govern de Vichy, es va passar en bloc als aliats i es va instal·lar a Alger, que va ser a partir d’aquell moment, de facto, la capital de la França Lliure del CFLN (Comité Français de Libération Nationale).

]]>

Aquest 22 de juny es commemoren els 75 anys de l’inici de la invasió nazi a l’antiga URSS. Aquesta data tan transcendent de la Segona Guerra Mundial amaga un munt de petites històries protagonitzades per individus gairebé anònims que la història engoleix sense pietat en allò que els francesos anomenen tan finament le tourbillon de la vie. El protagonista d’una d’aquestes històries és el barceloní Emili Salut i Payà (1918-1982). Trompetista i compositor de professió, format a Barcelona pels mestres Balsells, Rovira, Basses i Climent, el jove Emili, soldat republicà durant la Guerra Civil, es va allistar en els cursos de pilots de caça que l’URSS feia per als republicans a Kirovabad (actual Azerbaidjan) i Khàrkiv (actual Ucraïna). Un total de 800 alumnes espanyols dividits en quatre expedicions s’hi van enrolar els anys 1937 i 1938.

]]>