Comparar el cas de l'art de Sixena amb el de Taüll ens ajuda a entendre el que és una nació. En totes dues situacions, pintures murals que adornaven les parets d'esglésies pirinenques a principis del segle XX van ser arrencades amb la tècnica de l'strappo i dutes a un museu per salvaguardar-les. A diferència dels tresors del British Museum o del Louvre que provenen d'antigues colònies espoliades, aquí tot s'hauria perdut si no fos per les institucions catalanes. Però ara l'Aragó exigeix que les pintures retornin malgrat el risc de danys irreparables, mentre que els habitants de la vall de Taüll estan perfectament contents amb el joc que s'estableix entre les rèpliques que tenen a les seves esglésies i l'exposició de les sales del Romànic del MNAC (on, per cert, tenen l'entrada gratuïta). Com és que ningú de Taüll demana el retorn dels originals?

Les jornades organitzades pel Cercle d'Economia ens han deixat amb una dialèctica molt decebedora i vella entre sociovergència i tripartit d'esquerres. Els partits del Procés havien obert un forat immens per a qui estigués disposat a posar al centre la reforma del model econòmic de Catalunya. Salvador Illa ha arribat al poder instal·lant-se en aquest camp per córrer. Però, de la mateixa manera que tothom sap que els bons números macroeconòmics d'Espanya no tenen cap traducció en la vida real ni surten de reformes de fons (Miquel Puig s'ha cansat de recordar en aquestes pàgines que l'economia espanyola i la catalana fa 30 anys que no incrementen la productivitat, que creixem a còpia d'importar treballadors low cost inflant una bombolla que tard o d'hora farà petar l'estat del benestar), les propostes del centreesquerra i el centredreta per al post-Procés irradien una manca d'ambició estratosfèrica. Com que tot el que el centre radical posa sobre la taula sona a continuar allargant l'agonia d'un model essencialment fraudulent, s'obre un nou forat de credibilitat que les noves dretes aprofiten de manera perfectament lògica.

Amb el conclave tothom ha parlat de l'aurèola contracultural del secret en una societat cansada de transparència i de la fascinació per la litúrgia en un món sense rituals. Això està molt bé, però jo diria que s'està discutint d'una manera força pobra, donant per feta una lògica del caprici segons la qual desitgem el que no tenim simplement perquè romantitzem el passat. Però què passaria si rere tot això que ens crida de l'Església catòlica hi hagués respostes per a preguntes importants, siguem o no siguem religiosos?

Ara que arriba Sant Jordi i s'hauran de prendre moltes decisions sobre la llengua dels llibres que regalarem, és un bon moment per tornar a obrir el debat carregós sobre allò que, en el seu moment, Ada Colau va anomenar "el rotllo fiscalitzador del català". Podem dir que l'únic llegat positiu del Procés és que estem perdent la por a polititzar la llengua. Naturalment, això no és mèrit dels partits i les associacions que van liderar la cosa, sinó una resposta als seus fracassos. Després de dècades de deixadesa i enganys amb la immersió i d'un sobiranisme que es va menjar amb patates el cavall de Troia mental del cosmopolitisme espanyol (noti's l'oxímoron) segons el qual parlar d'identitat i llengua és antic, perillós i contraproduent, ara resulta que el català es troba en perill.

Des que Donald Trump ha fet la seva aposta caòtica pels aranzels ha passat una cosa molt estranya. Un efecte rebot ha inundat la nostra conversa pública amb una defensa acrítica de les bondats de la globalització i el comerç lliure fins al punt que ara sents portaveus d'esquerres que semblen Margaret Thatcher ressuscitada. Però que Trump vulgui fer servir el poder polític per intervenir sobre el mercat i reindustrialitzar la nació no vol dir que intervenir sobre el mercat i reindustrialitzar la nació sigui un projecte condemnable, ans al contrari. La gran majoria de les veus que sentim aquests dies parlen com si no hi hagués alternativa al sistema actual, com si el comerç global funcionés de forma neutral, independent de les relacions de poder i les lleis que permeten unes coses o altres; en definitiva, com si no haguéssim après res del que va portar a la Gran Recessió. El gir imperialista dels Estats Units és la manera com Trump està canalitzant el desig dels electors de la democràcia americana que volen que el seu Parlament torni a tenir poder sobre els mercats que han empobrit una gran majoria. Encara que sospitem de l'honestedat del trumpisme i no en compartim els mètodes, no té cap sentit que des d'Europa sortim a defensar un retorn a la globalització i el lliure mercat dels darrers anys com si aquí no hagués passat res.

Ara mateix hi ha dues sèries molt populars que intenten alertar-nos que el vell masclisme està mutant en noves formes. Adolescència, un èxit global de Netflix, explica la història basada en fets reals d'un noi que va apunyalar a una companya d'institut, i Històries de l'escola, que cada dimecres treu un episodi al 3Cat, documenta la realitat de les aules catalanes amb un èmfasi especial en la irrupció de nous discursos intolerants. Totes dues són molt bones i reveladores, però, justament per no caure en el moralisme i el judici fàcil, més que investigar la lògica intrínseca d'aquest nou masclisme i com combatre'l el mostren des d'una fascinació muda que et deixa amb més preguntes que respostes.

Fa poc li vaig preguntar a Ferran Sáez sobre la seva relació amb l'espiritualitat i em va assenyalar una finestra discreta situada molt amunt de la cambra on ens trobàvem. Era un dia gris, la llum natural perdia contra l'artificial, i a l'ampit hi havia un pardal que aprofitava les formes de l'edifici per resguardar-se de la pluja. "Podria posar una barrera entre el que estem fent aquí i aquest pardal, entre jo i el món, però trio no fer-ho", va dir. Érem a una sala d'actes de la Casa de Convalescència, una joia de l'arquitectura civil barroca catalana que serveix de seu a l'Institut d'Estudis Catalans, al final d'un simposi dedicat a celebrar Sáez en tant que "clàssic contemporani" i aprofundir en el coneixement de la seva obra. Després de quatre hores de ponències acadèmiques, a la perifèria d'una bombolla d'assoliments humans la resta del món continuava girant amb una indiferència laboriosa i calmada. És una d'aquelles imatges que et fa veure't des de fora i, en aquest canvi de la mirada, consideres la possibilitat que hi hagi alguna cosa genuïnament important més enllà de tu mateix. 

L'aliança entre l'imperialisme americà i el rus s'ha estat covant durant dècades i ara mateix estem assistint a la florada d'un projecte cultural i polític amb arrels molt més profundes que una emprenyada de Donald Trump amb Volodímir Zelenski a la Casa Blanca. Fills de la lògica moral del segle XX, pensem que la centúria passada va estar marcada per una batalla a tres bandes entre el feixisme, el comunisme i el liberalisme: el primer va ser derrotat a la Segona Guerra Mundial, i el segon va perdre la Guerra Freda. Amb aquestes ulleres posades, la Rússia de Putin i la Xina de Xi representen la resistència dels vells autoritarismes a desaparèixer, i Europa i Estats Units una aliança natural per protegir les societats lliures contra aquests règims.

El primer que s'ha d'entendre del gir imperialista dels Estats Units és que l'objectiu no és desmantellar la Unió Europea, sinó convertir-la en una colònia dependent de la qual extreure beneficis, un "ni amb tu ni sense tu" semblant a la relació que Espanya té amb Catalunya. Perquè sovint veiem la Unió Europea com el projecte més igualitarista de la història, una construcció política pensada per tenir les millors regulacions verdes, laborals, de privacitat, etcètera. Però, en el seu disseny institucional, Europa també és un conjunt d'institucions que protegeixen el mercat dels parlaments democràtics de cada nació. Igual que amb el cas català, el pitjor malson dels Estats Units seria una Europa sobirana que decidís sobre la riquesa que es genera en el seu territori o sobre una geopolítica pròpia. El nou somni americà no és que Europa desaparegui, sinó que en romangui una teranyina jurídica que atrapi els europeus en una competició salvatge per les engrunes; mercat europeu sense democràcia europea.

Per entendre el que Elon Musk i companyia volen fer amb el món és útil saber com s'imaginen la fi d'aquest món. I més quan el que ha passat amb DeepSeek aquesta setmana és un exemple perfecte de les pors i els somnis de Silicon Valley. Per més excèntric que pugui semblar a vegades, Musk és un tipus amb una filosofia pensada i complexa que, com sol passar als homes que assoleixen aquests nivells de poder, actua guiat per una visió més semblant a una doctrina religiosa que a un manual de negocis. La guerra de l'Iraq no es pot entendre sense considerar la base teològica de l'administració Bush que unia liberals i neoconservadors en una mateixa fe redemptora que era poc més que cristianisme secularitzat: la humanitat dividida entre el bé i el mal, la croada per escampar la democràcia com si fos la paraula de Déu, la creença messiànica en el progrés moral, etcètera. De la mateixa manera, a Silicon Valley avui es parla molt sovint de la imminència de l'Harmagedon, però l'esperança de salvació aquesta vegada no es diposita en l'adveniment d'una democràcia global, sinó en la tecnologia.

Rebo una notificació d'última hora al mòbil que diu que Junts ha dit que no al PSOE i sento una mena de pessigolles revolucionàries. De seguida repasso les notícies i els diaris m'ofereixen, naturalment, el discurs moderat, racional, per a ciutadans compromesos amb un sistema que funciona, que denuncia la manca de responsabilitat d'uns i altres perquè "la política hi és per millorar la vida de la gent". No sento les mateixes pessigolles. Anant a l'anàlisi estratègica (la de David Miró em sembla il·luminadora i impecable, com d'habitud), em trobo un marc mental de suma zero, la guerra de desgast entre dos relats que només serveix per convèncer els convençuts de cada banda. Però si parlo del diferencial de pessigolles és perquè, encara que sé que hi ha dues versions incompatibles perfectament explicables pels interessos d'uns i altres, una està surfejant la direcció del temps millor que l'altra.

El trajo els hi queda tan malament als futbolistes i Joan Laporta improvisa tan folklòricament que et preguntes per què et fots a plorar des del sofà quan veus que al president del Barça se li escapen les llàgrimes a mig discurs davant del Gran Teatre del Liceu. Deia Johan Cruyff que "jugar a futbol és molt senzill, però jugar futbol senzill és el més difícil que hi ha". Des d'aquí sembla impossible explicar com pot ser que una cosa tan senzilla i tan banal com onze jugadors passant-se una pilota amb els peus per fer-la entrar dins d'una porteria et pugui connectar a una realitat més gran que tu. Però en el fons és, efectivament, tan senzill com això. Mentre Laporta repassa els grans moments de la història del Futbol Club Barcelona i la càmera enfoca els jugadors que hi han passat, sents que hi ha alguna cosa en l'estructura comunitària del futbol, en el fet que les coses no depenen d'un individu, sinó d'onze, que et fa entendre com funciona el món.

Ara que ningú compra quadres i tot és minimalisme i parets blanques, el cartell que Miquel Barceló ha fet pels 125 anys del Barça pot tornar-nos a injectar una mica de la modernitat perduda. L'art modern ha estat molt important per a la identitat de Catalunya. El colonialisme sempre vol matar la llengua perquè és el cor de les nacions, i no cal explicar per què el franquisme va ser un desastre per a les lletres. Però la naturalesa no verbal de la pràctica va ajudar a fer que els nostres pintors s'escapolissin i poguessin mantenir la cultura catalana en un diàleg de tu a tu amb els més grans del segle XX. Miró, Dalí o Tàpies van ser genis universalment reconeguts que empeltaven la mirada catalana amb l'avantguarda més absoluta del seu temps. Avui que sembla que la teca política només es troba als llibres o a les pel·lícules, està molt bé que el Barça serveixi d'excusa per recordar que la nostra tradició pictòrica continua vivíssima en algú com Barceló. L'art fa aquesta cosa estranya que interromp el flux de l'actualitat i de les modes i ens permet jutjar el present des d'un temps i un lloc altres. El quadre de Barceló és bo perquè obre una escletxa per parlar, i per això tothom n'està parlant tant.

Una de les mesures més publicitades pel nou govern català ha estat eliminar la cita prèvia per acabar amb la desafecció dels ciutadans. Mentrestant, Donald Trump ha promès que, si guanya, crearà un departament d'eficiència governamental que dirigirà Elon Musk. Sense voler insinuar més proximitats ideològiques de les necessàries, cal demanar-se com és que la burocràcia s'ha convertit en un blanc amb què la nova dreta radical i el centreesquerra es poden posar d'acord.

La idea de retorn té una càrrega cultural profunda. A Occident és el tema principal del segon llibre fonamental del cànon literari: l'Odissea és la història del retorn a casa d'un expatriat. A més, sempre s'ha dit que, comparada amb la Ilíada, l'Odissea és més refinada i conté la llavor de la modernitat: mentre que la història d'Aquil·les glorifica la guerra i la violència i l'heroi rep tota la de fama del món, però acaba mort i ben mort, Odisseu "el dels molts recursos" és un heroi de la raó que recorre a l'astúcia i l'engany per sortir-se amb la seva. Per exemple: en posar els peus a Ítaca, Odisseu es disfressa de vell captaire per passar desapercebut davant dels que volen usurpar-li el tron, però també per assegurar-se que la dona, el fill i els servents s'han mantingut lleials durant la seva absència. Contra l'èpica d'una la gran batalla honorable cara a cara, Odisseu prefereix mantenir el control de la narrativa i, quan es treu els parracs i revela la seva identitat, explota l'efecte sorpresa per matar els seus enemics i recuperar el que és seu. La història fundacional sobre el retorn és un encadenament constant de jugades mestres.

Els que fa patir dels atacs de falsa bandera d'Esquerra Republicana és que fan pensar que tot el Procés podria ser un gran atac de falsa bandera, com si els partits catalans haguessin enarborat l'estendard independentista per desprestigiar la independència en comptes d'aconseguir-la i, en realitat, el rumb que duia el vaixell era autonomista de dalt a baix. L'expressió fa gràcia perquè té un origen naval: en conflictes marítims aquesta pràctica és considerada acceptable, i es permet que els vaixells hissin la bandera nacional pròpia just abans del combat per confondre l'enemic. 

Cada vegada utilitzo més la intel·ligència artificial per escriure. Com tothom, he armat una teoria que em convenci que no em substituirà. Gairebé totes les que llegeixo són molt dolentes perquè s'aferren desesperadament al" factor humà" definit d'una manera mística i cursi, com si fos una propietat inherent del text. Però ja fa temps que és del tot impossible distingir si un text ha estat escrit per una intel·ligència artificial o no basant-te en el to: la gran ironia dels xatbots és que s'han provat molt més eficaços a l'hora de copiar l'estil de les veus humanes que no pas la seva validesa empírica. És molt més fiable demanar-li a la IA que escrigui un poema imitant el to de Shakespeare que no pas demanar-li que et resumeixi algun aspecte dels seus llibres. En un cas com el de Shakespeare, segurament l'encertarà perquè treballarà amb milers de textos fiables fets per humans, però si li demanes per autors desconeguts de llengües minoritàries, s'inventarà les respostes sense cap mena de vergonya. Després de mesos fent servir la IA, el més clar és que no ens podem refiar de la calidesa del seu to saberut es correspon amb els cold facts.

Des de la primera volta de les legislatives franceses que no deixo de pensar en un tuit de Nassim Nicholas Taleb, un filòsof fascinant perquè defensa la injuriadíssima ètica neoliberal amb arguments molt més profunds que la majoria de profetes de la cosa. Taleb deia: "França: la mutació insostenible i inevitable d'un estat del benestar industrial estàndard en un estat del benestar museu de baix creixement i deute elevat amb una economia medieval centrada en bosses de mà, formatge i vi".

El més cridaner del fet que Kylian Mbappé hagi pres partit arran de la situació a França no és el que ha dit, sinó l'onada d'admiració automàtica que celebra que els esportistes d'elit es fiquin en política. Només cal pensar-hi una mica per veure que la fal·lera no pot estar basada en l'esperança que el col·lectiu tingui una gran capacitat d'anàlisi ni un compromís especial amb les causes nobles. En el millor dels casos, les idees polítiques dels esportistes seran com les de qualsevol altre segment de la població, tot i que, si ens posem una mica marxistes, la gent que guanya molts diners acostuma a protegir els seus interessos de classe. De fet, Mbappé ni tan sols ha cridat específicament a lluitar contra l'extrema dreta, sinó contra els “extrems” en general. És normal que, si ets un milionari, facis propaganda en contra de les ideologies que podrien afusellar-te a impostos i prefereixis una cosa tant centrada com que la capital d'Espanya et redacti una llei fiscal a mida.

O tots els lectors del diari ARA som molt especials o, si fem cas de les enquestes, molts dels que ara mateix estan llegint aquestes línies no tenen ganes de votar per aturar l’extrema dreta. No estic parlant d’una voluntat activa de tornar al feixisme ni tampoc d’apatia nihilista. Més aviat es tracta d’una cosa que crema, una intuïció de desconfiança i una espurna d’orgull que s’encenen quan percebem que el poder ens diu que no hi ha alternativa i hauríem d’obeir com xais. Arriba un punt que les crides a la moderació i la responsabilitat comencen a sonar com una enganyifa dels de dalt i una veueta interna es revolta i diu que no.