"Ara ja, arribats a aquest punt, t'he de dir que Ucraïna em fa mal, però Rússia em preocupa –em confessa un amic rus des de Moscou–. Ja ens coneixes. Hi ha el risc d'una revolució fins i tot quan estem bé, imagina't ara. I, arribat el cas, serà el més pervers, el més depravat, el més infame el que aconsegueixi el poder".

No puc explicar el que em suposa entrar cada dia a la sala de la meva amiga a Khàrkiv, perquè no arribo a comprendre el que sento, més enllà de l'alegria quan despenja el telèfon i veig la seva cara, sempre somrient, i la desolació quan pengem i continuo amb les meves tasques del dia a dia, que per frívoles que siguin crec que són les que em fan mantenir l'enteniment en aquests moments. Com tants ucraïnesos i russos expatriats que parlen amb els seus éssers estimats atrapats a l'infern mentre continuen la seva vida d'emigrats; he sentit converses al metro que posen els pèls de punta.

Quan al despertar-me dijous vaig sentir que l'exèrcit rus havia bombardejat Khàrkiv, em va venir el mateix mal de cap que el 20 d'agost del 91 al saber que havien segrestat Gorbatxov. És curiós, això de la somatització.