La pregunta del títol és una qüestió que genera curiositat i controvèrsia, ja que tradicionalment la societat europea s’ha preocupat d’assegurar que dins d’un matrimoni els progenitors masculins siguin els pares biològics dels seus fills, els quals, a més, reben el cognom familiar per herència paterna. Aquesta preocupació l’han justificat la sociologia i la biologia evolutiva amb l'argument que els pares inverteixen molts esforços personals i emocionals i molts recursos econòmics –com ara herències– en els seus fills, i voldrien assegurar que els subjectes receptors són els seus descendents genètics.

El 25 d’abril es considera el Dia del Biòleg en commemoració del mateix dia del 1953, que va ser quan a la revista Nature es van publicar tres articles consecutius sobre l’estructura de l’ADN, amb només una imatge cadascun. Dues de les imatges mostren una difracció de rajos X: una de les imatges és poc precisa i la signen Maurice Wilkins i col·laboradors; l’altra és nítida i reproduïda a tots els llibres, obtinguda per Rosalind Franklin i el seu ajudant Ryan Gosling. Però l’article més icònic, el que només conté una imatge dibuixada d’una doble hèlix com a model de l’estructura de l’ADN i no té cap experiment, sinó que està basat en resultats d’altres científics, està signat pels famosos James Watson i Francis Crick.

Una de les notícies del mes és la publicació als mitjans de comunicació d'una notícia sobre uns ratolins que semblen de peluix, amb un pèl daurat i esponjós, amb un títol atraient sobre la ressuscitació de gens de mamut. Aquests ratolins han sigut creats per una empresa biotecnològica de capital privat, Colossal, que té com a objectiu desextingir espècies, i ha posat el punt de mira en el mamut. A més de l’atractiu evident per a possibles inversors, per què el mamut i no qualsevol altra espècie? Segons l’empresa, pretenen contribuir a repoblar amb mamuts la tundra àrtica, i solucionar el problema de l’alliberament de CO₂ per part del permagel, cosa que contribuiria a lluitar contra el canvi climàtic.

Quan l’Evelyn va néixer, els seus pares van plorar. L’exploració del nadó va confirmar-los la notícia que esperaven no rebre: patia atròfia muscular espinal (SMA, de les sigles en anglès), la mateixa malaltia devastadora que ja havia provocat la mort de la seva primera filla, la Josephine, amb només 15 mesos de vida.

El dia 11 de febrer celebrem el Dia Internacional de la Dona i la Nena en la Ciència. Sembla mentida que encara necessitem recordatoris de la necessitat de visibilitzar les dones científiques i promoure vocacions, però aquest any m’agradaria també recordar que –potser a conseqüència del fet que no es va afavorir durant anys que les dones poguessin accedir a les carreres de ciències– les dones no hem sigut subjectes d’estudi de la recerca biomèdica. Suposo que érem considerades poc importants. Se’n sap poca cosa, de la fisiologia i el metabolisme del sexe biològic femení, més enllà de la seva capacitat per a engendrar i parir fills. La infertilitat és un tabú, i de la menopausa no se’n parla. Ni tan sols a la vellesa som iguals els homes i les dones, i ni els medicaments, ni les dosis, ni les malalties que ens afecten són similars o equiparables.

A l’hora de tenir fills, molts progenitors es pregunten com seran els seus descendents. S’assemblarà al pare? A la mare? Serà una criatura riallera? Esportista? Intel·ligent? El que sembla un joc pot esdevenir -per a alguns- una raó per triar com ha de ser el teu fill o filla. Podríem seleccionar embrions que presentin característiques concretes o que no desenvolupin determinats problemes de salut?

Els elefants, amb el seu aspecte gegantí, les orelles com pàmpols, els magnífics ullals de marfil i aquesta trompa tan característica, ens atreuen des de ben petits. Els infants els veuen com un animal simpàtic i proper i, a conseqüència de la seva força, la seva capacitat natural d’aprendre i una vida longeva, ha sigut domesticat en algunes regions del món. Tot i que altres animals també tenen una boca o nas allargat (des d’algunes papallones fins a ossos formiguers), els elefants són els únics proboscidis vius. N’hi ha tres espècies, encara que la majoria de nosaltres no els distingim i, com a molt, parlem d’elefants africans i elefants asiàtics.

Els elefants, amb el seu aspecte gegantí, les orelles com pàmpols, els magnífics ullals de marfil i aquesta trompa tan característica, ens atreuen des de ben petits: els infants els veuen com un animal simpàtic i proper. I a conseqüència de la seva força, la seva capacitat natural d’aprendre i una vida longeva, ha sigut domesticat en algunes regions del món. Tot i que altres animals també tenen una boca o nas allargat (des d’algunes papallones fins a ossos formiguers), els elefants són els únics proboscidis vius. N’hi ha tres espècies, encara que la majoria de nosaltres no els distingim i, com a molt, parlem d’elefants africans i elefants asiàtics.

Els trastorns de l’espectre autista (TEA) constitueixen una entitat clínica complexa amb una característica comuna, la incapacitat dels pacients per interaccionar, comunicar-se i interpretar els estímuls socials. El comportament autista té una elevada heretabilitat, és a dir, és determinat per factors genètics. De fet, hi ha malalties minoritàries sindròmiques en què els nens i nenes presenten diversos òrgans afectats –a més del trastorn de conducta– i en aquests casos, la seqüenciació del genoma del pacient i dels seus pares permet identificar una mutació o mutacions en un gen causatiu relacionat amb el comportament humà. Tanmateix, la majoria de casos de TEA són idiopàtics, no hi ha una causa genètica clara sinó que els pacients presenten un conjunt de variants genètiques en diversos gens; cada variant amb un baix impacte, però que, a causa de l’addició o sinergia de totes les variants, juntament amb factors ambientals que actuen en l’embrió o el fetus, acabaran causant aquest trastorn del neurodesenvolupament.

Aquesta és la pregunta que em fan els alumnes quan parlem d’edició genètica en humans. Debatre la modificació a la carta del genoma humà desperta inquietuds que no tenen una resposta única ni fàcil.