Sociòleg, educador social, i professor titular de sociologia de l’educació a la Universitat de Vic (UVic), Jordi Collet no entén la diversitat com res diferent de la normalitat, i per això, tampoc no entén que des de dins es visqui com un problema. Defensa fer un canvi de mirada i repensar l’escola per aprofitar els recursos d’una manera diferent de la que s’ha fet fins ara. Ho va explicar en una conferència a l’Escola Projecte, en el marc de la presentació dels primers premis de la Fundació Hermini Tudela que busquen, justament, les millors pràctiques d’inclusió. 

El primer que ens diu Gemma Tejedor, psicòloga de l’equip de Vincles és que una nena no es vol maquillar perquè vegi la seva mare fer-ho cada matí i demana trencar aquest mite perquè no redueix el conflicte, sinó que culpabilitza la mare. A més, recorda que cada vegada hi ha més mares que no es maquillen o es maquillen poc i no li donen la importància d’altres moments i, en canvi, les seves filles volen maquillar-se igualment. Per tant, creu que fer aquesta correlació és un error. “Les ganes de maquillar-se d’una nena ni són patològiques ni venen del model familiar”, diu Tejedor. 

Que en una aula convisquin nens i nenes a classe vestits de diumenge no és habitual, però tampoc extraordinari. Tampoc ho és trobar-se’ls amb samarretes de futbol, faldilles curtes i tops, xancletes –quan ve el bon temps– o pantalons ben arrapats plens de brilli-brilli. És possible que abans d’arribar a la porta de l’escola amb aquesta vestimenta hi hagi hagut una discussió familiar sobre si hi ha roba que s’hauria de quedar a l’armari o no. Tant si es tira la tovallola i es deixa fer a l’infant el que vulgui com si es prima la seva llibertat i expressió, el cas és que a les aules la diversitat també es veu en la manera de vestir.

Quan era petita, Maria Recasens, que ara té 26 anys, tenia moltes aficions: a més de l’escola, participava en la lliga de robòtica de Lego, anava al cau, feia escalada i li agradava molt llegir i pintar. Aleshores volia ser astronauta i per això es va acostar a l’astronomia fins que li va caure un llibre de física a les mans. Li va semblar tan interessant que es va posar al cap estudiar alguna cosa que li permetés entendre-ho. Anys després es va graduar en física a la Universitat de Barcelona, ha acabat un màster interuniversitari en ciència i tecnologia quàntica i ha començat el doctorat a l’Institut de Ciències Fotòniques (ICFO). Aquesta trajectòria i tot el que recorda que pensava de la ciència quan era petita és el que comparteix aquest dimarts en una xerrada a l’Institut Menéndez Pelayo de Barcelona, davant els alumnes de 1r d’ESO. Per primera vegada s’ha incorporat al programa #científiques, que des de fa set anys acosta la ciència i la investigació als escolars. 

Una al·lèrgia alimentària és una resposta immunològica exagerada de l'organisme que es produeix en persones hipersensibles quan han ingerit, inhalat o entrat en contacte amb un determinat aliment. S'estima que entre un 6 i un 8% dels infants menors de quatre anys tenen algun tipus d'al·lèrgia alimentària. Tot i que algunes es poden desenvolupar a més edat, majoritàriament es diagnostiquen quan s'introdueixen els aliments després de la lactància materna exclusiva. Hi ha alguns senyals que ens poden prevenir sobre aquestes al·lèrgies, tal com explica la doctora Montserrat Álvaro, coordinadora de docència i recerca al servei d'Al·lergologia i Immunologia Clínica de l'hospital Sant Joan de Déu. Les recomanacions que s’han fet des de pediatria depenen molt dels hàbits alimentaris de cada zona i evolucionen en funció dels estudis que es fan.

Sovint, quan un adolescent ha d’afrontar el dol, no se’l sap acompanyar. En el seu dia a dia, així ho viu Sofia Dengra, psicòloga i voluntària d’AVES, una entitat que dona suport als qui viuen la situació i ho necessiten. Per a Dengra és especialment important oferir un “espai per plorar” i “temps" per fer el dol. No fer-ho així pot paralitzar el procés i deixar que, anys després, una circumstància sobrevinguda el destapi en forma de patologia física (migranyes, insomni…) o fins i tot mental. “És important que el dol es faci quan s’ha patit la pèrdua”, assenyala Dengra, per evitar que amb els anys no es confongui amb altres patologies com la depressió. 

La filla petita de la Noèlia Morales farà dos anys. Des d’abans que nasqués, la Noèlia no treballa: ha encadenat la baixa mèdica amb el permís de maternitat i una excedència que li ha permès tenir cura de les dues filles fins ara. Ho ha combinat així amb la seva parella, que és autònom i pot treballar més, per poder estar més a casa amb les nenes i gaudir de la criança. Amb la gran va agafar excedència fins que va tenir un any i, tot i reduir-se la jornada, recorda la incorporació a l’escola on treballava com una època molt difícil i dura i ha preferit no repetir l’experiència. 

L’ansietat i els nervis sovint passen per les ungles. Rosegar-les relaxa, allibera tensions i redueix l’estrès. De fet, per això els humans ho fem i ho hem fet sempre. No és estrany, doncs, que algú que no ho té consolidat com un hàbit es posi les ungles a la boca quan mira una pel·lícula de suspens, quan s’avorreix, quan està passant per una època de nervis o quan té molta feina. Els adults que tenen el costum, sovint, l’han iniciat d’infants i no han fet res per abordar-lo. Amb els anys, és difícil treure-se’l. S’ha convertit en un hàbit sigui perquè l'estat nerviós o ansiós s’ha perpetuat, per herència o per imitació. 

“A casa hem estat implacables i molts dels estris que podríem considerar inútils no han ni arribat a entrar”. L’Oriol és així de contundent. Acaba de ser pare del seu segon fill i reconeix que ell i la seva parella han portat a ratlla tots els amics i coneguts per evitar omplir-se de trastos que es queden sense fer servir. “El món dels gadgets neonatals és un gran generador d’inutilitats”, explica. Tot i aquesta actitud alguna cosa se’ls ha escapat i, per exemple, recorda que els van sorprendre amb un escorredor de biberons. “A casa no tenim ni escorreplats, que els posem sobre un drap, imagina’t si he de fer servir un trasto ple de vares per col·locar els biberons molls!” I encara afegeix que com a molt han combinat dos biberons, però que, en general, amb un que renten després de fer-lo servir en tenen més que suficient. Els esterilitzadors, escalfadors i altres “mandangues” sí que els han frenat a temps, diu l’Oriol. Viuen en una casa de 75 metres quadrats, i això també els ha suposat algun problema: amb la primera filla els van regalar un ós de peluix d’un metre i mig d’alçada. “En quin moment t’ha semblat bona idea aquest regal?”, qüestiona amb humor.

A Sant Pere de Ribes fa poc més d’un any que ha obert l’Agrupament Escolta L’Estol, amb seu a les Roquetes. És un cau que neix de famílies i joves sense tradició escolta ni d’associacionisme juvenil, i això n'ha dificultat un xic la implantació, que es diferencia d’altres agrupaments perquè no es fa a les tardes de dissabte, com habitualment, sinó a les tardes de diumenge, i no és cada setmana, sinó cada quinze dies. El motiu no és un altre que adaptar-se a l’agenda dels joves que han de fer de caps i monitors, que no tenen prou temps per dedicar a aquesta iniciativa, però no per això volen deixar de fer-la.

Per poques que en diguem o per molt que es vigili, a tots se’ns escapen paraulotes i, molt més sovint del que ens pensem. I si tenim fills, és fàcil que ells les reprodueixin. Quan aprenen a parlar fins i tot fa gràcia que en el context adient, quan els ha sortit malament una cosa, els ha caigut l’aigua o se’ls ha desmuntat una joguina, s’expressin amb un renec, però quan van creixent cap pare vol que el seu fill digui paraules malsonants. 

Aquest any van relaxats perquè només tenen quatre o cinc partits cada cap de setmana. L'any passat sí que els va ser complicat: en tenien set. La família de la Natàlia i en Josep dediquen els dissabtes i els diumenges a portar els seus tres fills a complir amb els compromisos d'hoquei. Tots tres, de nou, tretze i quinze anys, juguen a un equip del Club Patí Sant Celoni i, algun d'ells fins i tot dobla segons la temporada o el cap de setmana per donar suport a altres categories.

Fer el sopar és una tasca visible, però per poder-la fer cal que algú hagi ideat el menú en funció del que els infants han menjat a l'escola, hagi fet la compra i ho hagi facilitat. La càrrega mental és, justament, tota aquesta feina prèvia que no es veu però que és necessària. La descripció és de Paola Roig, psicòloga que fa uns dies reivindicava a les xarxes socials l'angoixa que generava en moltes dones aquesta gestió i organització de la llar. Encara és una feina que recau en elles en la majoria de parelles. Però què passa quan la parella se separa? Si la custòdia és exclusiva, la càrrega mental difícilment es divideix, però i si la custòdia és compartida?

En bicicleta, a peu, de baixa dificultat i de més atrevides, us proposem sis excursions per fer grans i petits durant aquestes vacances.

En molts casos, els nens i nenes arriben a l’adolescència amb un esport sota el braç. Han començat a practicar-lo de petits, a primària, i si és d’equip, el compromís amb les competicions i els companys són garantia de continuïtat en aquesta etapa de canvi. Però què passa amb els que no n’han practicat cap d’equip ni regularment? Si ja no hi han mostrat interès de petits, difícilment es poden enganxar a un esport d’equip amb tretze o catorze anys. Però això, ni és impossible ni ha de limitar la pràctica esportiva tan recomanada i necessària. El professor col·laborador dels estudis de ciències de la salut de la UOC Miguel Ángel Méndez Pérez té molt clar què haurien de tenir en compte les famílies per aconseguir-ho.

És mare soltera i treballa a la recepció d'un hotel de Lloret de Mar. L'estiu és el mes més fort de feina i no pot fer vacances. Ni ara, que el seu fill té onze anys, ni des que se li va acabar el permís de maternitat quan el Pol tenia quatre mesos. Per tant, ni ella ni el seu fill saben què és anar de viatge a l'estiu, fer una escapada a la muntanya o desconnectar quatre dies a la platja. La Meritxell (nom fictici perquè prefereix mantenir l'anonimat), però, trampeja com pot aquestes onze setmanes sense escola i, malgrat tot, es considera afortunada perquè té xarxa, família i amics que l'han ajudat a tirar endavant; no només els estius sinó tot l'any. La monoparentalitat l'ha obligat a espavilar-se per poder tenir cura del seu fill, complir els torns i horaris a la feina i procurar que el nen estigui tan bé com sigui possible. L'estiu és un repte més. "Tenim sort que vivim en un lloc de platja i sempre hi ha algú que es pot endur el Pol", explica amb resignació.

“No havia vist mai donar el pit quan el vaig donar jo per primera vegada”, explica Queralt Santacreu. “Totes les primeres vegades eren una novetat”, afegeix. La Queralt és mare de dos nens, el gran de 5 anys i el petit de 2 i, com en moltes famílies, l’arribada del primer fill els va agafar desprevinguts i poc preparats, i amb el segon es van desbordar. L'entrada del primer fill a l'escola bressol els va enganxar en l’època covid i amb les restriccions es trobaven que sabien molt poc què passava dins les aules. En canvi, amb el segon han pogut entrar-hi. “No cal imaginar com interactuen els infants, ni els materials que utilitzen, ho podem veure”, explica la Queralt. Aquesta diferència li ha fet comprovar que el vincle amb les professionals i, sobretot, l’accés a informació dona recursos per poder atendre les necessitats de les famílies que descobreixen un món nou. “Vivim molt d’esquena a la infància”, reconeix la Queralt. Les professionals de l’escola bressol, doncs, van ser de gran ajuda perquè els van donar el suport i els recursos que necessitaven.

Des de Les bruixes de Roal Dahl fins a les històries d'Isadora Moon, passant per Els cinc van de càmping d'Enid Blyton o Hotel Winterhouse de Ben Guterson. El primer llibre que comenten els quinze nens i nenes que conformen el club de lectura infantil de la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona l'han escollit ells i se l'han hagut de llegir de la primera a la segona sessió. Entre els títols, hi ha novetats i clàssics, però també grans descobertes i edicions més comercials. Hi ha gustos per a tot, i per això, de fet, es fa aquesta activitat. Cadascun dels participants presenta el llibre als seus companys i el puntua. Els que més interès –i rialles– generen són els més escatològics, però tots els serveixen per parlar de llibres en un entorn no escolar i, així, conèixer nous autors i noves històries.

Amb 47 anys, la Núria Rello, arquitecta, ha començat una nova etapa professional com a professora en un institut. Explica que des de sempre la docència li havia cridat l'atenció. Però va començar a treballar, com a autònoma, des d'acabada de llicenciar i no trobava el moment de fer el curs per obtenir el certificat d'aptitud pedagògica (CAP). Quan es va transformar en màster ja ho va veure més complicat i pràcticament tenia la idea abandonada quan va notar que li baixava la feina. "O ho faig ara o ja no ho faré", va pensar. Rello no volia fer un canvi de rumb professional, sinó que volia "obrir-se portes". Així que es va apuntar al màster en línia per poder-lo combinar amb la feina al despatx d'arquitectura i amb la família i en va gaudir. "Crec que era la rara del màster, però m'ho vaig passar bé". A l'institut on va fer les pràctiques el curs passat, a Ripollet, també va sortir una plaça de difícil cobertura i, així, s'ha pogut estrenar de professora de matemàtiques i tecnologia, dues especialitats que costen de cobrir.

L'Antonio té quinze anys i quatre tardes a la setmana va al Penkamuska, un centre de psicopedagogia de Centelles. La meitat dels dies hi acudeix per fer-hi classes particulars, però les altres dues tardes va a grups de reforç escolar on l’ajuden a fer els deures i a no perdre’s en el dia a dia a classe. Fa molts anys que la seva àvia, Maria Amaya Castro, va decidir portar-lo en aquest centre, perquè va assumir-ne la guarda. El nen tenia problemes de dislèxia. Té clar que l’únic que deixarà en herència als nets són "els valors i l’educació" i els intenta fer entendre que "la seva feina és treure’s el graduat". "Els estudis són el primer", insisteix Amaya Castro, que fa un esforç econòmic perquè l’Antonio pugui gaudir d’aquest suport i li deixa la tarda del divendres per poder anar amb els amics.