“És més fàcil connectar amb la resta del món que viatjar dins del continent”, reconeix la ministra de Turisme de Sud-àfrica, Patricia de Lille, en conversa amb l'ARA. Segons xifres del seu govern, tot i que el 76% dels turistes que van visitar el país el 2023 eren africans, només un 27,8% dels viatgers que hi van arribar en avió procedien de països del continent. Segons l'Associació Internacional de Transport Aeri (IATA), només el 20% dels vols africans connecten ciutats del continent. “Necessitem cels oberts per a l'Àfrica. M'encantaria veure una cosa així com un espai Schengen africà”, diu.

Amb gairebé totes les paperetes escrutades a Sud-àfrica, el partit de Nelson Mandela, el Congrés Nacional Africà (CNA), ha obtingut els pitjors resultats de la seva història: poc més del 40% dels vots. És una situació inèdita des de l'arribada de la democràcia al país, el 1994: la CNA no havia baixat mai del 50% dels vots. "La gent està cansada. També els negres. Mandela va portar-los la llibertat, però res més. Després d'ell, tots els governs del CNA no han fet més que enfonsar el país", opina la Lynn, guia turística al nord-oest del país. Ella és blanca, però la seva opinió no és minoritària. "Massa líders dels que van portar-nos la llibertat pensaven que això era tot el que havien de fer i no van evolucionar cap a les lluites actuals: es van tornar complaents i arrogants", reconeix el Thabang Zulu. La seva mare formava part de la guerrilla uMkhonto we Sizwe (La Llança de la Nació), fundada per Mandela, i va ser assassinada pel règim de l'apartheid.

"La mort del meu germà es podria haver evitat. No en culpo els soldats al front, sinó els comandants de l'exèrcit i el govern, que no han convertit en una prioritat els segrestats. El govern n'és responsable i ha de dimitir", afirma en una conversa telefònica amb l'ARA Jonathan Shamriz. El seu germà Alon era un dels tres segrestats per Hamàs que van morir per trets de l'exèrcit israelià el 15 de desembre a la ciutat de Gaza. En el moment de ser assassinats, els tres nois anaven desarmats, sense samarreta i onejaven una bandera blanca. Tot just havien aconseguit escapar-se dels seus segrestadors i demanaven ajuda, en hebreu, als soldats. Però les ordres eren disparar contra qualsevol sospitós. "El primer objectiu del govern és destruir Hamàs i les famílies dels ostatges lluitem perquè l'únic objectiu sigui portar-los a casa. Si aquest fos el principal objectiu, l'exèrcit els estaria buscant intensament", explica Shamriz, que defensa un acord amb Hamàs per alliberar els ostatges. 

La milícia palestina Hamàs, que controla la franja de Gaza, ha publicat aquest dimecres la seva proposta d'alto el foc "durador" en resposta al pla que van negociar la setmana passada Israel, els EUA, Egipte i Qatar a París. És un detallat pla en tres fases, cadascuna de 45 dies, que conté condicions polítiques i humanitàries i que preveu l'alliberament de tots els ostatges israelians retinguts a Gaza a canvi de l'excarceració d'uns 1.500 presoners palestins (un terç dels quals estan condemnats a cadena perpètua) i la retirada completa de les tropes israelianes de la Franja. El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha rebutjat la proposta: "Rendir-se a les condicions delirants de Hamàs portarà a una altra massacre". Netanyahu ha dit també que la victòria "està a l'abast", i que serà "qüestió de mesos", no d'anys.

Ser pare primerenc i tenir cura d'un nadó és apassionant i meravellós. Però també és un repte. I fer-ho sota l'amenaça de les bombes i el soroll de les sirenes antiaèries, encara més. Com a corresponsal a Jerusalem per a diversos mitjans –inclosa aquesta casa–, els primers dies de la guerra entre Israel i Hamàs van ser una voràgine de feina i tensió. De llevar-me a les sis del matí per preparar les primeres cròniques de ràdio, de bregar durant tot el dia amb informacions i històries colpidores, d'escriure matí i tarda pels mitjans digitals i en paper i d'acabar la jornada, ben entrada la matinada, amb connexions per a diverses televisions. Però també van ser dies de corredisses al refugi amb un nen de cinc mesos als braços, de sentir explosions sobre els nostres caps, de plors i biberons ben entrades les curtes nits i d'un neguit constant per un demà sempre incert.

Les versions que es plantegen de l'acord d'alto el foc entre Israel i Hamàs, que segons mitjans nacionals i internacionals podria estar a tocar, divergeixen profundament segons qui les presenti. D'una banda, Hamàs ha confirmat que està estudiant una proposta de treva que permetria aturar els combats i intercanviar un nombre indeterminat de presoners palestins per tots els ostatges israelians, segons fonts egípcies. Però també ha dit públicament que el pla ha de passar necessàriament per la "retirada total de les forces d'ocupació de la franja de Gaza". Aquest dimecres, una delegació del grup islamista es reuneix al Caire amb el cap d'intel·ligència egípcia, Abbas Kamel, per debatre el pla, que es duria a terme en tres fases: primer alliberant els civils, després els soldats i, finalment, els cossos dels segrestats morts.

No es diu Josep, però també és fuster i de Betlem. A escassos metres del lloc on la tradició situa el naixement de Jesús, Bassem Giacaman recrea amb minuciositat i cura les escenes d’aquell moment bíblic: el bou i la mula, la Verge Maria, Sant Josep, el nen... Una de les seves obres, ja enllestida i més senzilla, porta incorporat un afegitó anacrònic: entre el portal amb la Sagrada Família i els Reis d’Orient s’alça un mur gris. Recorda la barrera de formigó amb què Israel envolta Betlem. “És la nostra vida”, es limita a dir el Bassem. 

L'Oded Mizrahi no ha parat de vendre samarretes des que va començar la guerra de Gaza. En totes, sobre un fons taronja, hi posa el següent missatge en hebreu: "Ha baita" (Cap a casa). És el desig de molts colons israelians que vivien als 21 assentaments il·legals de la Franja abans del 2005, quan Israel va desmantellar-los, i que ara reclamen tornar-hi. I també és l'anhel d'una part de la societat israeliana que, tot i que encara és minoritària, exigeix amb cada cop més vehemència que l'exèrcit ocupi totalment l'enclavament i que Israel torni a construir-hi colònies. "El que va passar el 7 d'octubre demostra que mai hauríem d'haver marxat de Gaza. Vulguem o no, els àrabs ens obliguen a controlar la Franja. Només estan interessats a matar. La realitat ens força a tornar", afirma Mizrahi, que treballa al Museu Gush Katif de Jerusalem, on es conserven objectes i fotografies dels antics assentaments, i es reivindiquen els vincles històrics i bíblics del poble jueu amb l'enclavament.

"Cada cop que es publica la notícia d'un soldat mort, miro que no sigui el meu marit. O un amic", explica la Sofia, que prefereix no donar el seu nom real. La seva parella forma part d'una unitat d'intel·ligència al sud d'Israel, i té tres amics que són a Gaza. "Cada matí se m'encongeix l'estómac i fins que no ho miro no respiro del tot. Cada cop que sona el telèfon penso que serà una mala notícia. I si truquen a la porta, el primer que penso és que em trobaré l'exèrcit a l'altre costat. I tots sabem el que significaria això", afegeix.

Poc menys de vint dies després d'iniciar la invasió terrestre sobre Gaza, l'exèrcit israelià ha assolit la seva victòria més emblemàtica i simbòlica sobre Hamàs, fins al moment. Aquest dimarts, les Forces de Defensa d'Israel (FDI) han anunciat que han capturat el parlament de la Franja, el complex governamental de Hamàs i la caserna general de la policia. Les tropes també han conquerit l'anomenada casa del governador a Gaza, que allotjava les oficines de la branca militar de Hamàs, així com oficines de la divisió d'intel·ligència del grup. Tot i que l'anunci s'ha oficialitzat ara, fotografies de soldats en alguns dels indrets capturats ja circulaven per les xarxes des de dilluns. "Hamàs ha perdut el control a Gaza", assegurava llavors el ministre de defensa, Yoav Gallant.

Chen Alon i Sulaiman Khatib són amics. El primer, israelià, va formar part de l'exèrcit d'Israel durant 15 anys i va participar en accions militars a Gaza i Cisjordània. El segon, palestí, va passar 10 anys a la presó per militar a l'Organització per a l'Alliberament de Palestina i per haver ferit dos soldats amb un ganivet. Fa més de dues dècades, Alon i Khatib van canviar les armes per les paraules i, després d'un temps d'activisme per separat, el 2006 van fundar l'organització Combatants For Peace, en la qual antics soldats i milicians lluiten per a la reconciliació entre israelians i palestins. El 2017 i 2018 van ser candidats al Premi Nobel de la Pau. Ara, en plena guerra a Gaza, es ratifiquen en els seus ideals i reclamen acabar amb el "vessament de sang" a la Franja, en paraules de Khatib. "És la principal necessitat ara mateix", diu.

Era un secret de domini públic. Feia setmanes que diverses fonts militars ho anunciaven de manera anònima i ara el primer ministre Benjamin Netanyahu ho ha corroborat: Israel tindrà la "responsabilitat general de la seguretat" a la franja de Gaza per "un període indefinit", un cop s'acabi la guerra. Ho ha dit en una entrevista a la cadena nord-americana ABC: "Quan no tenim aquesta responsabilitat de seguretat, el que tenim és l'erupció del terror de Hamàs a una escala que no podríem imaginar". Amb tot, després d'un mes de guerra i amb les tropes israelianes havent encerclat la ciutat de Gaza i partit la Franja en dos, els plans per al dia després d'Israel per a l'enclavament continuen sent un misteri.

Centenars de persones aixequen les fotografies dels seus familiars i amics segrestats per Hamàs. Amb els braços alçats i els retrats a les mans, miren cap al Parlament israelià, a Jerusalem. "Porteu-los a casa!", criden. La frustració de l'entorn més proper als ostatges, que s'estén entre bona part de la societat israeliana, es dirigeix cada cop més cap al govern del primer ministre, Benjamin Netanyahu. Critiquen la seva falta d'acció i comunicació sobre l'esforç per alliberar els seus éssers estimats. "No poden quedar-se a Gaza més temps. Ja ha passat un mes. Són famílies, persones grans, nadons... No té cap sentit. Només vull que els portin a casa, m'és igual com", diu entre llàgrimes Ayelet Eshel, tieta d'Alon Shamriz, un dels 241 ostatges en mans de Hamàs. "No vull cap negociació. Vull que l'Alex torni a casa. I vull que Gaza desaparegui del mapa", diu amb contundència Shaylee Hamami, amiga d'infància d'Alex Lobanov, segrestat durant l'atac al festival Nova de Re'im.

La Jasmin només vol parlar per telèfon. En cap cas en persona. Tampoc vol donar el seu nom real. "Conec gent que han perdut la feina només per dir que els sap greu el que passa a Gaza", explica a l'ARA aquesta israeliana, que col·labora amb grups en favor de la pau i el diàleg amb els palestins. "M'horroritza el que va fer Hamàs, però crec que els gazatins, i també els àrabs a Cisjordània i Israel, continuen pagant el preu més alt. Sento que m'he de guardar aquestes opinions. Però no vull. Segueixo ajudant els meus amics palestins, encara que d'amagat", diu. Com ella, molts israelians partidaris d'un alto el foc, d'un procés de pau o simplement crítics amb els bombardejos a la Franja, se senten sols i atacats. La guerra contra Hamàs reclama un front comú a Israel, i els crítics són titllats de simpatitzants del grup terrorista.

La guerra a Gaza ja no es lliura només des del cel. També a peu, dia a dia, en els densos poblats i carrers atapeïts de la Franja. L'exèrcit israelià va encerclar dijous la ciutat de Gaza i aquest dissabte continuava combatent cos a cos als carrers i túnels que envolten la població, mentre llançava incursions esporàdiques cap al sud de la Franja i seguia bombardejant el nord de l'enclavament. Prop de 9.500 gazatins han mort des de l'inici de les hostilitats, segons dades del ministeri de Salut palestí. "La invasió està anant tal com es planejava. Fins i tot més ràpid del que es pensava. Gaza i els seus suburbis estan aïllats. La prioritat ara serà lluitar amb Hamàs en aquesta àrea, i destruir tant com es pugui la infraestructura que hi ha tant sota terra com a sobre. A més d'intentar apropar-se al màxim al cor de l'organització i els seus líders", explica el coronel en la reserva i expert de l'International Policy Institute for counter Terrorism (ICT), Shaul Shay.

Joad Abu Shmalah, Belal Alqadra, Shadi Braud... Són només alguns dels noms dels capitostos de Hamàs que l'exèrcit israelià assegura haver "neutralitzat" des de l'inici de la guerra. Però a la llista de morts continuen faltant els principals líders del grup, que el govern israelià ha promès "esborrar de la faç de la terra".

"No estem parlant d'un túnel o de diversos túnels. És un complex enorme. Sota Gaza hi ha tota una ciutat subterrània", afirma Shaul Shay, coronel en la reserva de l'exèrcit israelià. I sap de què parla. Shay va ser cap d'intel·ligència de la comandància sud de l'exèrcit d'Israel i subdirector del Consell de Seguretat Nacional entre el 2007 i el 2009. Ara, després de 27 anys d'experiència a l'exèrcit i com a investigador de l'International Policy Institute for Counter-Terrorism (ICT), ho té clar: el principal repte per a Israel en cas d'invasió terrestre sobre Gaza seran els túnels de Hamàs, juntament amb la densitat de l'entorn urbà a la Franja. "Fins i tot sense els túnels, lluitar en zones amb moltes construccions és molt difícil", explica en conversa amb l'ARA. "I estic convençut que l'exèrcit israelià ho està tenint en compte", afegeix.

Gaza espera. Sota les bombes i dessagnant-se, espera. L'exèrcit israelià es prepara des de fa dies per a un assalt a la franja de Gaza, que encara no ha arribat, però que serà cruent. I ho serà segur per als palestins, però probablement també –tot i que en menys intensitat– per als soldats israelians. El divendres passat, a mitjanit, Israel va donar 24 hores als habitants del nord de Gaza per abandonar casa seva, com a primer pas per llançar una invasió massiva sobre l'enclavament. Aquest dissabte el govern ha estès l'ultimàtum fins a la tarda. I al tancament d'aquesta edició, ben entrada la nit, les tropes israelianes encara no havien entrat a la Franja. Mentrestant, a Gaza, els cadàvers continuen apareixent entre les runes, i els hospitals es queden sense combustible i material mèdic. I desenes de milers de persones fugen cap al sud i troben el pas barrat a la frontera amb Egipte. I milers de gazatins ploren els seus morts. Mentre esperen. Esperen quelcom pitjor que el que ja han viscut.

Emportant-se els pocs efectes personals que han pogut, milers de persones han abandonat aquest divendres casa seva en direcció al sud de la franja de Gaza. L'exèrcit israelià ha ordenat evacuar els habitants de les ciutats de Gaza, Jabalia i altres poblacions i camps de refugiats al nord de l'enclavament, en previsió d'un atac terrestre que podria ser imminent. Vint-i-quatre hores perquè més d'un milió de persones abandonin tota una vida i es dirigeixin sota bombardejos constants i entre la runa cap a un sud ja atapeït de refugiats.

“No podíem imaginar-nos que es produiria un atac d’aquesta envergadura”, explica a l'ARA Moshe Rosen, estirat en un llit de l'Hospital Hadassah de Jerusalem. Té la mà aparatosament embenada. Uns tubs el connecten a un degotador. I es tapa el cos amb una lleugera bata d'hospital. Al llit del costat hi jeu la seva dona, Vivi Roitman, que ha perdut un dit. Ella prefereix no parlar. Estan bé i fora de perill, però encara estan commocionats pel que van viure el 7 d'octubre, quan milicians palestins van irrompre a casa seva, els van metrallar i els van segrestar. "Tot va passar en qüestió de segons", diu el Moshe, que finalment va poder fugir amb la Vivi. Són dels pocs que van poder.