Els Aforismes de Schopenhauer són un tractat sobre la felicitat que recull tant les experiències personals com la saviesa i les reflexions de literats i filòsofs clàssics i moderns, com Sòcrates; Plató i Aristòtil; Diògenes de Sínope i el seu deixeble Crates; Epicur, el gran mestre de la felicitat; Menandre; Homer; Epicarm; Sòfocles; Juvenal; Estobeu; Horaci; Terenci; Lucreci; Cels; els historiadors Tàcit, Salusti i Plutarc; Sèneca i Ciceró; Diògenes Laerci; Petroni; Petrarca; Saadi; Shakespeare; els escriptors del segle d’Or espanyol Baltasar Gracián i Calderón de la Barca; Leandro Fernández de Moratín; Hobbes; Giordano Bruno; Silesius; la reina Cristina de Suècia i Descartes; Francis Bacon; Osorius, el ‘Ciceró portuguès’; Gellert; els il·lustrats Voltaire, D’Alambert, Diderot i Rousseau; els moralistes francesos La Rouchefoucauld, Chamfort i La Bruyère; Bernardin de Saint-Pierre; Leibniz; Goethe i Schiller, impulsors del classicisme de Weimar; l’alemany Lichtenberg, un dels grans mestres dels aforismes, i altres autors de màximes i refranys anònims.

En la mateixa època que Pascal, el duc François de La Rochefoucauld escriu les reflexions o màximes morals, però amb un caràcter molt diferent, ja que mentre els pensaments de Pascal tracten de religió i teologia, les màximes de La Rochefoucauld expressen una visió descreguda sobre la naturalesa humana amb una forta càrrega moral, però sense cap intenció alliçonadora.

Jorge Luis Borges dedica un poema a Descartes titulat ‘Descartes’ que està integrat en el poemari La xifra (1981), i en el qual adopta la veu poètica del mateix filòsof i medita poèticament sobre el somni, la representació simbòlica del dubte cartesià, el dubte metòdic i les conseqüències metafísiques i epistemològiques, perquè afecta tant a l’existència mateixa i a la naturalesa de la realitat, com a la capacitat racional de conèixer el món. En el poema també inclou versos més vitals, on repassa de manera desordenada alguns fets de la seva vida.

Etimològicament, ‘radical’ ve del llatí ‘radicalis’ que vol dir ‘relatiu a l’arrel’. És un terme vinculat a la biologia vegetal, i més concretament, a les plantes. En principi no té un caràcter simbòlic. Es refereix directament a la part inferior d’una planta, generalment subterrània, que la fixa al sòl i absorbeix l’aigua i els nutrients. Inicialment, per tant, ‘radical’ té un significat neutral, apolític i allunyat de qualsevol ideologia.

Heràclit està present dins l’àmbit literari català a través de Joan Brossa i especialment de Josep Palau i Fabre, admirador del filòsof efesi i la seva doctrina del foc i la flama eternament encesa. El seu interès dona com a fruit el llibre La claredat d’Heràclit (Accent, 2007), una interpretació molt personal, especulativa i extraacadèmica dels fragments conservats, que persegueix donar un sentit unitari i evita l’estricta versemblança històrica. L’Heràclit de Palau i Fabre és solitari, desconfiat dels seus contemporanis, religiós, aristocràtic i superb, confiat del seu logos, convençut de la superioritat de la mort i la destrucció sobre la vida, i de l’acció constant de la violència com a llei de l’univers.

La primera obra d’Albert Camus traduïda al català és la novel·la La pesta (Vergara, 1962), publicada originalment a França per Gallimard el 1947. Apareix el 1962, quinze anys després de la seva publicació en francès, en traducció de Joan Fuster, dins la col·lecció de butxaca ‘Isard’ de l’editorial Vergara. La figura de Joan Fuster és clau en la introducció i difusió del pensament de Camus en el lector catalanoparlant. La traducció de la novel·la La pesta al català és un encàrrec de l’editor i amic personal Josep Maria Boix, promotor de la col·lecció ‘Isard’. Anteriorment, Fuster havia mirat de traduir al català el drama La putain respectueuse de Sartre pel seu compte, només sis anys després de la seva publicació original, un lapse de temps molt breu si es té en compte l’opacitat i aïllament cultural imposat pel franquisme. Malauradament, no se’n va sortir a causa de la dificultat del text i de les seves limitacions. Ja s’observa en aquest intent fallit una voluntat clara de normalitzar i europeïtzar la cultura catalana, tan malmesa per la prohibició, persecució i censura franquista. La intencionalitat aperturista i compromesa de Fuster es reflecteix en les traduccions de quatre obres més de Camus durant els anys 60: L’Estrany (Proa, 1967), traduïda en solitari; El mite de Sísif (1965), l’assaig fundacional de l’absurdisme o filosofia de l’absurd; el tractat filosòfic L’home revoltat (1966) i els sis contes agrupats sota el títol de L’exili i el regne (1967), en col·laboració amb Josep Palàcios. Es pot dir que Fuster, amb la seva trajectòria literària, va prestigiar encara més les obres traduïdes.

Jorge Luis Borges pensa en els seus poemes el temps i els seus efectes a través d’Heràclit, el Fosc. Talment va dir el filòsof efesi, som l’aigua que flueix contínuament dins un riu, una aigua que mai no és la mateixa, perquè el pas del temps ens canvia i ens condueix cap al nostre destí vital que és la mort. També cita altres filòsofs presocràtics: Tales de Milet, els eleates Parmènides i Zenó, Anaxàgores, Pitàgores i els pitagòrics, i Demòcrit. Borges aprofundeix en la relació entre temps i espai a través de Parmènides i sobretot Zenó i la paradoxa d’Aquiles i la tortuga. Segons els eleates, el temps està fet d’instants infinits separables que es tradueixen en un espai igualment infinit. Li interessa Anaxàgores, perquè li permet parlar racionalment dels fenòmens naturals, com el dia i la nit, d’una nit que succeeix temporalment al dia. Es refereix a la cosmogonia de Tales, a l’origen secret de la Terra que nodreix i al foc que tot ho devora, i a l’aigua com a origen de totes les coses. Es refereix puntualment a Pitàgores, amb anotacions metafísiques però també cosmogòniques i llegendàries. D’una banda, destaca la visió de la realitat del filòsof de Samos i la sintonia amb l’univers ple d’àtoms que s’uneixen i divideixen en el buit en una successió que es repeteix cíclicament. També es fa ressò del costum atribuït a Pitàgores d’escriure amb la seva sang, com a mostra del seu compromís personal amb les ensenyances que impartia. Pensa com un eleata quan escriu que “no té por, ni tan sols por de tenir por, ni de tenir por de tenir por de tenir por a la infinitud”. Recorda la llegenda que atribueix a Demòcrit l’acció d’arrancar-se els ulls per pensar millor, meditar i no deixar-se dur per l’engany dels sentits ni el món exterior i que simbolitza el compromís del filòsof d’Abdera amb el coneixement vertader.

Arendt està de moda. El seu pensament continua essent estudiat i actualitzat per entendre el present, malgrat ser una pensadora del segle passat. Es tracta d’un fet incontestable en atenció a la quantitat de llibres i estudis dedicats a Arendt. D’entrada, l’interès per Arendt està condicionat i mediatitzat pel dinamisme editorial i la decisió empresarial de posar les seves obres a l’abast dels lectors a través de reedicions i noves edicions. L’impuls editorial de donar a conèixer l’univers arendtià sorgeix del convenciment que és una inversió rendible i segura, una oportunitat de mercat que no es pot desaprofitar. L’estratègia editorial pren com a punt de partida algunes dates representatives de la biografia d’Arendt. Concretament, les editorials estan fent coincidir una part significativa de les publicacions amb la commemoració el 2025 del cinquantenari de la seva mort i la celebració el 2026 del cent vint aniversari del seu naixement. Les editorials contribueixen a crear tendència i despertar l’interès públic per Arendt, i es nodreixen de l’increment notable dels estudis i treballs acadèmics. Sigui com sigui, l’element que explica en darrer terme l’actualitat d’Arendt i l’increment imparable de publicacions són els temes que tracta, sobretot aquells vinculats a l’ètica i la política, com el militarisme, la violència, l’hegemonia de l’extrema dreta, la maldat radical i banal…

L’univers en català de Beauvoir s’inaugura el 1963 amb la biografia Simone de Beauvoir o el fracàs d’una cristiandat, escrita pel frare dominic francès A.M. Henry, en traducció de l’escriptor Alfons Romeu. El 1966 apareix la primera traducció al català d’una obra de Beauvoir, a càrrec de l’escriptor i polític Ramon Xuriguera, dins la col·lecció ‘La Mirada’, de l’editorial Aymà. Es tracta de l’assaig Una mort molt dolça, una crònica emotiva, crua i patètica sobre els darrers dies de la seva mare, que comença quan és hospitalitzada per una caiguda i li diagnostiquen un càncer terminal, però també vol ser una reflexió filosòfica més general sobre la mort, la vellesa i el patiment.

En el cinquantè aniversari de la mort de Hannah Arendt faig un recorregut per les edicions en català de les seves obres, començant per la destacadíssima contribució de l’editorial Lleonard Muntaner, iniciada el 2006 amb la traducció de les Converses amb Hannah Arendt, per part de Ramon Farrés, que inclou la transcripció completa de tres converses i dues taules rodones. La primera conversa és la coneguda entrevista televisiva de Günter Gaus, emesa el 28 d’octubre del 1964, en la qual Arendt diu que no se sent filòsofa, i es defineix com a teòrica de la política. El llibre té un epíleg extens de Xavier Antich, professor d’estètica, que toca algunes de les línies mestres del pensament d’Arendt. El segueix Participar del món (2020), un recull dels articles escrits per a la revista jueva en llengua alemanya Aufbau durant el període de l’exili, entre 1941 i 1945, traduïts per Anna Soler Horta. L’edició ofereix un apèndix amb les actes de les reunions del Jove Grup Jueu de l’any 1942 a Nova York, amb intervencions molt destacades d’Arendt, traduïdes per Edgar Straehle. La contribució a la divulgació de l’obra d’Arendt per part de l’editorial Lleonard Muntaner es completa amb la publicació de Desobediència civil (2022) i Responsabilitat personal sota la dictadura (2025), traduïdes per Dolors Udina.

En el context del Barroc francès, Blaise Pascal redacta uns pensaments amb un contingut eminentment religiós i cristià, i una finalitat apologètica en defensa de la religió cristiana i la versió jansenista basada en la Bíblia i la creença en els miracles, les profecies i els misteris, en oposició a les altres religions monoteistes, al protestantisme, i al cristianisme dels jesuïtes. Els pensaments són notes i fragments publicats pòstumament el 1670, sense respectar les recomanacions de l’autor sobre la seva ordenació. Segons l’ordre previst per Pascal, els fragments s’havien d’agrupar temàticament en pensaments sobre la vanitat, la misèria, l’avorriment, la diversió, la immortalitat, la moral cristiana, i altres 20 temes més, i finalitzar amb una conclusió. Aquestes instruccions sí que han estat respectades a l’edició catalana de referència titulada Pensaments i opuscles (Adesiara, 2021).

Una de les qüestions que més preocupa Erasme de Rotterdam és la guerra. Les reflexions envers aquest tema tenen un interès intemporal. Un dels adagis més representatius d’aquesta preocupació és aquell que diu que “la guerra atreu aquells que no l’han viscuda”. En aquest extens proverbi exposa l’origen i l’evolució de la violència de la prehistòria ençà, les causes de la guerra, contraposa el guerrer i el cristià, s’esforça a demostrar que els evangelis proporcionen raons a favor de la pau i la caritat. També dedica algunes parts del seu discurs antibel·licista a combatre els arguments dels apologistes de la guerra. I no deixa passar l’oportunitat de proposar algunes solucions globals, com crear organismes internacionals amb la funció d’afavorir l’entesa entre els pobles, establir les bases per a una relació pacífica amb els turcs, i exercir un control efectiu del poder absolut dels monarques que impedeixi declarar unilateralment la guerra.

Desideri Erasme, més conegut com Erasme de Rotterdam, té una especial estima pels proverbis, com demostra el fet que es va entretenir recopilant i desxifrant el significat de 4.151 dites cultes i populars, els famosos Adagis (1500-1515) provinents de sentències i màximes grecollatines. La selecció està precedida dels Prolegòmens, un tractat sobre els proverbis en què ofereix la seva pròpia definició. També tracta sobre el seu origen i procedència, les propietats i característiques, la relació amb altres gèneres, els seus valors i la utilitat educativa i sapiencial. El Tractat té un darrer apartat on fa algunes recomanacions sobre el seu bon ús textual.

Jorge Luis Borges dona mostres d’admiració per la filosofia de Spinoza, dedicant-li dos poemes complets, titulats ‘Spinoza’. El primer es troba inclòs en el poemari El Otro, el Mismo (1964), i el segon a La moneda de Hierro (1976).

L’experiment és el conte de Brecht protagonitzat pel filòsof Bacon i és un títol molt adient per a un filòsof amb una vocació científica i una actitud sistemàtica d’observació dels fenòmens de la natura. De fet, Brecht presenta Bacon com un estudiós de les ciències naturals i un investigador preocupat per les qüestions pràctiques del camp, que persegueix dominar les forces naturals i inventar coses útils. Simultàniament, mostra la cara més fosca de Bacon, vinculada a una sèrie de decisions cruels, arbitràries i injustes que va prendre mentre exercia el seu càrrec de lord canceller, i que el varen dur a la presó, encara que durant un període breu de temps. Així, Brecht completa el retrat d’un Bacon amb dues cares, conegut mundialment per ser un humanista i filòsof, i també per ser un delinqüent venjatiu i sense escrúpols.

L’escriptor Bertolt Brecht va mantenir una relació molt estreta amb la filosofia, tant amb la seva actitud intel·lectual interrogativa i reflexiva, com a través de la selecció dels temes i continguts de les seves obres, i l’amistat personal amb el filòsof Walter Benjamin, a qui va dedicar un poema quan va rebre la notícia del seu suïcidi.

L’ecologisme ha posat el focus d’atenció en el deteriorament ambiental. Malauradament, les dades i informacions dels ecòlegs, experts climàtics i científics socials no són bones i apunten en la mateixa direcció, cap a un agreujament significatiu en les condicions de vida de la humanitat i del planeta i, per tant, confirmen la magnitud global de la crisi ecosocial i indiquen que ens estam aproximant a un escenari de col·lapse. Simultàniament, a mesura que la ciutadania més sensibilitzada i informada ha anat coneixent aquesta situació de degradació i prenent consciència de l’estat moribund i de no retorn, ha anat desenvolupant també una por crònica davant les conseqüències vitals i existencials que pot provocar la fi de la civilització industrial. Es tracta d’una reacció psicològica natural i previsible que s’ha popularitzat amb el nom d’ecoansietat, un estat d’ànim que afecta cada vegada a més persones.

El filòsof i orador Marc Tul·li Ciceró, figura clau del republicanisme romà, exposa la seva concepció de l’univers i la immortalitat de l’ànima en el Llibre VI de La República a través d’un somni revelador, el somni d’Escipió, el protagonista del diàleg filosòfic. El nom sencer d’Escipió és Publi Corneli Escipió Emilià, l’Africà Menor, i va ser un destacat polític i militar romà del segle II aC.

Marx tanca l’etapa juvenil amb una carta escrita al pare des de Berlín, el 10 de novembre del 1837. En aquest valuós document escrit a 22 anys, justifica la vocació lírica davant del pare com una etapa vital necessària, però superada, i dirigeix una mirada retrospectiva cap a la seva producció literària. En fa un balanç molt autocrític, especialment de la seva poesia, la qual considera excessivament romàntica i intel·lectualista. En la part més punyent, s’acusa a si mateix d’escriure sentiments desordenats i construïts a l’atzar, fer “reflexions retòriques en comptes de pensaments poètics”, i caure en un romanticisme idealista. Ens diu que ja havia intentat posar-hi remei introduint la sàtira i l’humor en alguns poemes, i a través de l’escriptura de la novel·la experimental Escorpí i Fèlix i el drama Oulanem.

Durant l’etapa experimental i de formació, Marx combina els treballs d’investigació en l’àmbit del dret i l’estudi de la filosofia de Hegel amb una breu incursió en el món clàssic amb les traduccions parcials i incompletes de les Tristia d’Ovidi i Germania de Tàcit. També escriu Escorpí i Fèlix (1837), una novel·la humorística, incompleta, que no va ser mai publicada en vida, protagonitzada per Merten, un sastre cristià, el seu fill Escorpí i l’amic d’aquest, Fèlix, amb un argument indefinit i molt poc desenvolupat, una mínima trama, descripcions genealògiques dels personatges i reflexions personals i filosòfiques a través de lliure associació d’idees. Es tracta d’un intent no gaire reeixit d’imitar els estils literaris de Laurence Sterne, E.T.A Hoffmann i Heinrich Heine, fent una mescladissa molt desordenada i, sovint, absurda i incoherent.