Decoració única, activitats dirigides per entretenir la mainada, menjar variat i, com a colofó, un detall per als convidats perquè s’emportin un record d’aquest dia. Una festa de revista (o, millor dit, instagramejable) –i també amb un cost econòmic important, segurament–. Però qui és realment el protagonista de la celebració? Els progenitors (per lluir-s’hi) o l’infant que fa un any més? Imma Marín, presidenta de l’Institut del Joc, ens acosta, amb els seus consells, a una festa d’aniversari genuïna: sense gaires complicacions i on la criatura participi –sota criteris i valors de la família– en la presa de decisions. “És essencial la seva implicació. No només per decidir, sinó també per corresponsabilitzar-se i fer coses”, subratlla. “Com més simple i senzilla sigui la festa, més la posarem a l’abast de l’infant: en canvi, si l’allunyem del que el nen pot decidir i participar serà una festa per quedar bé –i tot serà moníssim–, però serà més difícil que la senti seva”.

Àvia i avi: la mare o el pare de la mare o el pare... Però també, se’l pot anomenar a ell padrí (col·loquialment, a Mallorca, pradí), i a ella, nona (inspirat en la forma italiana de designar l'àvia). En la versió castellanitzada hi ha la güela i el güelo. D’originals, amb enginy, trobem arari (que deriva de la frase "ara arriba l’avi"), babimia (un compost format per Josep Maria i avi), o altres com vaia (àvia desordenat) i ava; a part dels dolços iaiutxi, mimi i güelis, i curiosos com mamamama (és a dir, dues vegades la mama).

La pèrdua d’un familiar és un moment que esquinça i fa trontollar les estructures internes. Encara que remogui o que la situació sigui incòmode, les criatures i els adolescents necessiten trobar respostes a les seves inquietuds sobre la mort. A la família, és l’hora de la conversa: que aflorin les creences que es tenen i se’n pugui parlar de manera reposada i oberta. L’avi ha anat al cel? O la vida s’acaba i ja està? El que fem i diguem, marcarà, en gran manera, com infants –i de retruc també nosaltres– transiten per aquest dol. Veure el cos inert l’ajudarà a adonar-se que l’avi ja no tornarà a ser-hi com abans? Aquesta i d’altres qüestions al voltant de com viuen la mort infants i joves les respon Marta Butjosa, educadora i terapeuta.

Entre les paraules que s’amaguen a la sopa de lletres hi ha dejuni, caritat, Pasqua... Conceptes propis del calendari de Setmana Santa, que al mestre de religió Pau Estanyol li serveixen per introduir-los a la classe que imparteix a l’Escola La Vall del Terri (Pla de l’Estany). Dels més de 250 alumnes que hi ha al centre, només fan aquesta assignatura dos de primer de primària i un altre de segon. És la realitat que viuen molts centres públics catalans: el percentatge d’alumnes que van cursar religió a l'escola pública durant el curs 2023-2024 va ser del 10,50% (69.571 alumnes dels 662.315 alumnes totals), segons dades del departament d'Educació. En els centres de titularitat privada, inclosos els concertats, la xifra ascendeix als 62,73% (198.696 alumnes dels 320.821 alumnes totals).

Arriba el moment d’anar a dormir i, tot i que fa mesos, o potser anys, que la criatura ha deixat de fer pit encara hi té una predilecció especial. S’hi acosta, necessita posar-hi la mà a sobre per sentir el seu contacte, notar els pits de la mare amb una abraçada... Alguna cosa se li desperta dins seu quan s’hi apropa. És un record viu de l’alletament que va fer. En ple dia, fins i tot, veient els pits de la mare, pot sortir-li espontàniament un gest d’admiració: "Mama, les tetes!" Aquesta adoració no és altra que amor a la mare. Tan simple i tan gran com això. Ho explica Imma Marcos, llevadora i presidenta de l’Associació de Llevadores del Part a Casa de Catalunya (ALPACC). Una necessitat habitual en la infància que, sovint, arriba a condicionar-lo a l'hora d’agafar el son. D'altra banda, la mare pot no voler que la toquin i voler recuperar el seu espai personal.

Hi és present cada dia. Forma part de la família, sense més. Per a alguns s’ha convertit en algú inabastable, llunyà i absent; per a uns altres pot ser un rival o, fins i tot, una nosa que obliga a aprendre a compartir. Un germà és i serà, sempre, un germà, però aquesta figura perd tot el sentit quan li manca el més important: el vincle. Una afinitat que no hi entén de variables d’edat perquè pot haver-hi molta diferència però, alhora, molta cohesió; o pot existir desinterès, rivalitat i competència i, en canvi, portar-se, entre ells, només mesos. I quan els germans no són de sang? Les realitats de famílies separades (o altres tipus) sumen noves variants. El que no canvia –ni canviarà mai– és que el llaç entre germans depèn, en si, de molts factors i que, en aquestes situacions, els progenitors –que hi tenen molt a dir i també a fer– esdevenen un puntal per decantar la balança cap a un context de conflicte o resolució.

El lligam entre un gos (i també un gat) amb el seu responsable pot ser tan intens que quan es mor la persona que el cuidava l’animal –especialment si és un gos– “ho sent terriblement perquè, a part d’una dependència alimentària i fisiològica, també hi havia un vincle emotiu”, assegura el veterinari Ricard Adán. A partir d’aleshores, qui serà el seu nou tutor? En el testament o bé en el document de voluntats anticipades, o bé en un contracte, es pot deixar per escrit que se’n faci càrrec un familiar, un amic o, per exemple, un refugi, atorgant-los fins i tot una quantitat de diners per a les seves cures, entre altres opcions. La realitat, però, dista molt d’això: els centres d’acollida, les protectores i els refugis són els que realment se n’ocupen, perquè la majoria dels animals acaben abandonats. En canvi, els diners o les propietats –si se n’han dipositat per atendre’l– van a parar, majoritàriament, a la butxaca dels hereus o legataris.

En les parelles, els dos universos s’entrellacen. Dos mons que conflueixen i que, amb les desavinences pròpies de la relació, es posen en joc cada dia. Quan, a més, els membres tenen la mateixa professió, què passa amb aquesta fusió d’amor i feina? Sovint aflora la comprensió perquè entenen les particularitats de la feina de l’altre, que és la mateixa. La passió que senten per la feina és molt similar, cosa que reforça encara més aquesta unió. Però un excés de coses positives també pot ser contraproduent. Portar-se la feina a casa o parlar sempre del mateix poden entrebancar el vincle. Si, a més, els dos membres treballen junts al mateix espai o en el mateix projecte, és vital buscar moments personals perquè la relació respiri. En la pitjor de les situacions, pot sorgir una certa competència, enveja o rivalitat per l’altre. Quan s’arriba a aquest punt, malauradament, el final estarà ben a prop. Però, en el millor dels casos, entre les parelles, abans que la feina, sempre hi ha l’amor: aquest batec que ho venç tot. Ubi concordia, ibi victoria: on hi ha unitat, hi ha victòria. Parlem amb sis parelles sobre com és el fet de conviure (i estimar) una persona que té la mateixa professió.

Per a Montserrat Anton, el fet de ser àvia és un privilegi. “Un regal que fa quinze anys que dura”, explica. Des del primer moment, va poder escollir com volia que fos la seva dedicació: una tarda a la setmana aniria a recollir els seus dos nets a l’escola per fer-se’n càrrec i un cap de setmana al mes, si ho volien, podrien quedar-se a dormir a casa seva. “A banda de les urgències de nens amb febre i haver de córrer als matins per portar-los a l’escola si l’autobús falla, o també els casalsavis, casals a casa dels avis a l’estiu –ironitza Anton–. Per descomptat, que tot això també es fa quan cal!”, subratlla aquesta mestra jubilada.

Ja ha arribat Nadal. Una efemèride que, lluny de les imatges idíl·liques que ensenya la societat, es mostra tan diversa com famílies hi ha al món. Per a alguns és sinònim de celebració i ornaments que donen més caliu a la llar. Altres en gaudeixen com a esdeveniment, però no pas per creença. També hi ha famílies que, arrelades a la seva tradició, la reprodueixen també aquí, fins i tot amb l’arribada del Pare Noel, i n’hi ha que viuen Nadal amb la veritat per davant sense que això resti màgia ni alegria als infants. Cadascú a la seva manera, d’acord amb la seva idiosincràsia, naturalesa i identitat. I on tot és plausible. Parlem amb quatre famílies perquè ens expliquin com viuen les festes nadalenques.

De casa, solen sortir amb dos vehicles diferents. El pare porta els dos fills i la mare s’ocupa d’acompanyar la filla. Tot i que hi ha dies que també agafen un sol cotxe o, fins i tot, hi van amb bicicleta. Un cop arriben a l’escola de Sant Esteve de Guialbes (Pla de l'Estany), ell, que és mestre, se’n va a donar classe mentre ella, que també ho és, fa de suport de matemàtiques. Els fills, cadascú al seu curs, comencen amb les seves rutines: tots van a la mateixa escola, uns per estudiar-hi i, els altres, per treballar-hi.

Quan arriba la nit, hi ha infants a qui els costa abaixar les revolucions del dia i anar a dormir. Malgrat ser tard, continuen enèrgics i amb ganes de seguir jugant. Darrere aquesta actitud pot haver-hi molts motius i no n’hi ha prou en seguir només una bona rutina. A part d’activació, pot ser que hi hagi por o, fins i tot, totes dues coses alhora. Roger Ballescà, psicòleg i psicoterapeuta, subratlla que “el pas d’estar despert i actiu, fent una cosa que agrada, a acomiadar-se del dia i anar a dormir, implica un temps de relaxació i comiat”. Dit això, “els nens tenen un funcionament molt instintiu i un dels instints, precisament, és la por de separar-se dels pares i por de la foscor”. No són rareses, sinó un fet “normal, freqüent i evolutiu”, aclareix.

Una evidència: té cinc anys i encara es fa pipí al llit durant la nit. Si és així, és el que s’anomena enuresi nocturna. La criatura orina de forma involuntària mentre dorm. Per tant, no hi ha mandra d’aixecar-se per anar al lavabo i encara menys una intenció. La causa és que la connexió del cervell amb la bufeta encara està en fase de maduració. Segons Mariona Fernández de Sevilla, pediatra de l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, tot i que la situació pugui ser difícil de portar per la família i, especialment, per la criatura, “no és un motiu important de preocupació”. La tendència a mullar el llit té un component hereditari: la majoria dels infants als quals els passa tenen almenys un progenitor a qui també li passava quan era petit. En els nens, es parla d’enuresi nocturna als 6 anys, i en les nenes, als 5, per l’evolució del seu propi desenvolupament.

En Saüc, d’infantil 5, s’afanya a afegir-se al grup. És el responsable de classe d’observar els ocells aquesta setmana. En una sala amb un gran finestral es troba amb companys d’altres cursos, entre els quals l’Aleix, de segon; l’Aïnara, de tercer; o en David, de sisè. Junts aprenen a esperar rere el vidre i a permetre que passin coses per conèixer les aus que viuen a prop seu o estan de pas a la zona. Fa dotze anys que l’escola de Sant Esteve de Guialbes, a Vilademuls, va engegar aquest projecte, a petició de tres pares naturalistes i ocellaires. Només hi estan deu minuts, de dilluns a divendres, just després de deixar les motxilles a les aules, però aquesta activitat, que s’entrellaça amb altres en què les aus també en són protagonistes, els dona eines per anar i volar per la vida.

Fa un temps, per gaudir d’una bona activitat cerebral es recomanava fer sudokus a partir dels 60 anys. Tot i que els sudokus i altres exercicis que suposin un repte ajuden a mantenir en forma la ment, s’ha demostrat que l’oportunitat de prevenir, intervenir i protegir el cervell de la persona adulta es troba al llarg de tot el cicle vital i, especialment, en la infantesa i adolescència. En altres paraules, potenciar el cervell quan ets jove. Els anys d’escolarització, segons determinades investigacions, però, no són tan rellevants com semblarien i, en canvi, ho és la qualitat de l'educació i el fet que la capacitat cognitiva es potenciï al màxim de les seves possibilitats.

Quan els infants es pinten el cos, es posen en joc un seguit de sensacions. Pintar-se no és un gest qualsevol –i si ho fan no és per donar-nos més feina–. Entre els 2 i 4 anys és habitual veure’ls immersos en aquesta activitat creativa, una etapa en què, precisament, no tenen desenvolupat encara el pensament lògic i moltes coses les experimenten a través dels sentits, com el tacte. Segons Laia Casals Escardó, artterapeuta, “la pell és la frontera entre el món interior i l'exterior”. Per això, a l'hora de pintar-se s’activen temes com els límits, la identitat, la construcció del jo i la capacitat de diàleg amb les nostres emocions.

Edgar Rufo i la seva família són a l’estany de Banyoles. No pas per casualitat. Han vingut fins aquest espai natural per donar noves experiències a la Tosca, un cadell que acaben d’adoptar. Tampoc és fruit de l’atzar que el cànid hagi entrat ara, precisament, a les seves vides. Rufo és mestre de l’escola de Sant Esteve de Guialbes i és durant les vacances d’estiu quan ell, principalment, gaudeix de més temps per compartir amb aquest nou membre de la família. “És la millor època per fer-li l’acompanyament que necessita. És ideal tant per al gos com per a nosaltres”, admet Rufo.

Al sofà de casa, al seient del darrere del cotxe, amagat sota una manta al llit... Si veus que el teu fill, d’entre quatre i cinc anys, s’està tocant els genitals de manera rítmica probablement es pot pensar que el que està fent és masturbar-se com els adults ho coneixem. Doncs no. El que l’ha portat a acostar-se les mans a la vulva o el penis és, simplement, el plaer, les ganes de descobrir... Els éssers humans són curiosos per naturalesa, una qualitat innata que tenim des de petits. Millor fugir dels alarmismes, no obsessionar-se i mantenir la calma, perquè s’està coneixent i explorant el propi cos. Elena Crespi, psicòloga i sexòloga, afirma que a aquesta edat, a més, no es fa com un "acte conscient d'«em donaré plaer genital amb finalitat orgànica»", sinó que l'infant nota que fer-se aquests tocaments li provoca unes "pessigolles agradables". En definitiva, és una conducta "natural i saludable".

Més que vellesa, "oportunitat". Ho diu Irene Lebrusán, doctora en sociologia. Les persones grans que arriben a aquesta etapa viuen els últims anys de la seva vida amb determinació. Falcats per una resiliència inusual, solen emprendre nous projectes i superen els reptes que se’ls presenten. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), actualment l’esperança de vida als 65 anys és superior als 21 anys, davant els 15 que hi havia el 1975. També hi arriben més persones: el 2020 el 21% de la població tenia 65 anys o més, mentre que el 2001 només el 16%.

L’emoció i el nerviosisme formen part de la vida. María Ángeles Mairena, psicòloga especialitzada en psicologia clínica a l’Hospital Sant Joan de Déu, assegura que aquestes vivències són “sanes i normals”. Ara bé, quan es desborden resulten un “problema” perquè les sensacions físiques que les acompanyen s’intensifiquen. La relaxació és una eina que no només ajuda a gestionar l’emoció sinó també promou el benestar general del cos, millora el rendiment dels que la practiquen i afavoreix el son, que segons Mairena és “important per a l’aprenentatge i la concentració”. Vaixells de paper col·locats a sobre la panxa per veure com naveguen a través de la respiració i els objectes sensorials són només algunes de les propostes per aprendre a relaxar-se.