Fa uns dies, les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) van presentar l’informe sobre els indicadors de pobresa i desigualtats, l’INSOCAT núm. 15, a partir de les dades publicades per l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) a Catalunya, entre altres estadístiques. El document, sota el títol Vides precàries, drets vulnerats, mostra un fet que, any rere any, les xifres i les entitats socials corroboren: la persistència i la intensificació de la pobresa, l’extensió de la vulnerabilitat i la multiplicació de situacions de precarietat i exclusió, amb un clar afebliment dels drets de la ciutadania, que pateix greus dificultats per accedir als béns bàsics per a una vida digna.

Demà, 14 de novembre, serà el Dia Internacional contra l’Exclusió Social. Global i local, caldrà recordar la fredor gebradora de les dades. Perquè no només ho patim a casa nostra, sinó que al món ha tornat a créixer la pobresa extrema –120 milions de persones més el darrer any– fins a arribar al 10% de la població mundial: "Una acusació moral del nostre temps", segons António Guterres, secretari general de l’ONU. A la UE, 92,4 milions de persones estan també en risc greu d’exclusió, entre les quals 19,4 milions d’infants i 20,4 milions de treballadors –i això que l’any 2010 la UE ja havia declarat el 2010 Any Europeu de Lluita contra la Pobresa–. I a Catalunya, 1.993.000 persones estan en risc d’exclusió, la xifra més alta dels darrers deu anys. Coincidint amb la data, podríem invocar puntualment la consigna del bla-bla-bla que tant ha popularitzat Greta Thunberg davant la COP26 de Glasgow. Una cimera que està resultant incapaç d’assumir i entomar els reptes climàtics, socials i energètics que afrontem. Aquí o allà, res no canvia mai si res no canvia mai. Les paraules volen i els fets romanen.