A vegades em demano què deuen dir de nosaltres els grans pintors paisatgistes del passat (un Martí Alsina, un Vayreda, un Modest Urgell, un Sunyer) si –a tall d’hipòtesi– contemplen amb ulleres llarga vista, des del Paradís, els paisatges actuals de Catalunya. Dono per segura la seva indignació i que és compartida per altres artistes benaurats. Com Paul Cézanne, per exemple, que tan bé administrava les seves opinions, a voltes contradictòries però sempre taxatives. Aquell ogre genial, obsedit pel paisatge, li deia al seu marxant, amb un fort accent provençal que divertia els refinats de París: "Sap, senyor Vollard, per tenir èxit a la vida cal tenir «temmperrammennt»!". No seria estrany que, des de la glòria, Cézanne continuï fidel a l’advertència que adreçà per escrit al "món oficial": "Us fotrem des de l'eternitat encara amb més persistència".

El mes passat, Mario Draghi, l’antic president del Banc Central Europeu (BCE), va fer públic l’informe sobre la competitivitat i la productivitat europees que havia preparat per encàrrec de la presidenta de la Comissió Europea. Més enllà dels interrogants que plantegen les seves anàlisis i recomanacions (perquè no sabem si aconseguiran generar respostes efectives), l’informe Draghi ha de ser saludat per un doble motiu. En primer lloc, perquè identifica i descriu molt bé els nostres problemes essencials. Posa en concret el dit a la llaga sobre el retard tecnològic europeu en una sèrie d’àrees clau, i de les pèssimes conseqüències potencials d’aquests dèficits, en un panorama geopolític molt violent i degradat.

Com es veurà demà el Procés, i el procés que va dur al Procés? Com seran recordats els seus principals protagonistes? És impossible saber-ho. De moment, sabem que els resultats són els que són. En les presents circumstàncies, és lògic suposar que, de Pujol a Puigdemont, passant per Mas i altres, alguns –si no tots–, es deuen demanar com serà recordada la seva petja.

L’any 1994 es va estrenar Art, de Yasmina Reza, en un teatre dels Camps Elisis de París. L’obra va tenir un èxit fulgurant i va començar a córrer pel món. Traduïda a 35 idiomes, és la peça de teatre francès contemporani més representada en els darrers trenta anys. Jo l’he vist dues vegades, al Tívoli de Barcelona (en català, amb Josep Maria Flotats, Josep Maria Pou i Carlos Hipólito, i en castellà, amb Ricardo Darín, Germán Palacios i Oscar Martínez). 

Hi ha una tradició inexorable de l’“independentisme de debò" que consisteix a acusar de traïdoria als adversaris. Aquesta tendència, aparentment irrefrenable, té una llarga història. Ja pocs mesos després del 14 d’abril, un best-seller polític duia per títol Ha traït Macià? Les acusacions a Companys només van acabar quan morí afusellat. Tarradellas va haver d’escoltar "Fora Tarradellas, no volem titelles". Jo mateix he sentit els crits de "Maragall borratxo" a la plaça de Sant Jaume, per no esmentar altres casos.

Es pot discutir si el gest del president Sánchez respon a motius polítics o a una reacció personal; si és el fruit d’un càlcul o d’una exasperació; si és una finta tàctica o una renúncia. A mi em sembla que la persona ha manat sobre el personatge, però cadascú és lliure de fer la seva suposició. A Sánchez l’acusaran –ja l’acusen– de victimisme, de fer-se el màrtir per tal de suscitar una reacció de suport. Dilluns, quan el president del govern faci pública la seva decisió, obtindrem una resposta, o una indicació, que confirmarà o no les distintes hipòtesis.

En els conflictes democràtics, l’oponent és considerat no com l’enemic a destruir, sinó com un adversari l’existència del qual és legítima, acceptada i fins i tot considerada necessària. Les intoleràncies creuades poden trencar aquesta norma. Quan no es reconeix l’adversari com un actor legítim, passa a ser considerat i tractat com un enemic. Ho teoritzà Carl Schmitt, que basava l’essència de la política en la distinció amic-enemic i titllava d’hipòcrita la que es basa en la discussió i la competició d’opinions. 

La decisió de Pedro Sánchez de convocar eleccions generals ha suscitat, en general, valoracions positives. El seu argument és difícil de rebatre: si els resultats de diumenge han qüestionat l’actual majoria de govern, el que pertoca en democràcia és validar-la, o bé substituir-la. La decisió també és encertada tàcticament: evita allargassar una situació difícil; obliga els grups a l’esquerra del PSOE a aclarir les seves disputes; interfereix en les negociacions, gens fàcils, del PP i Vox als ajuntaments i les comunitats autònomes; i ens situa davant la possibilitat de veure l’extrema dreta en el govern.

El setembre del 1837 Stendhal, que era a Perpinyà, segons escriu a Mémoires d’un touriste, va decidir "anar a passar vint-i-quatre hores a Barcelona". "Em vaig passejar per la ciutat gaudint del deliciós plaer de veure coses que mai no havia vist", afegeix. I anota després una observació interessant. En plena guerra carlista, Stendhal explica el següent: "Entre les cinc o sis companyies de la milícia nacional de Barcelona («légions de la garde nationale», en diu) n’hi ha una, formada per obrers, que fa por a totes les altres. Quan els carlistes s’apropen, tots es reconcilien amb aquesta companyia, els membres de la qual porten brusa i es diu que són eficaços a l'hora de disparar. Però quan ja no es té por dels carlistes, busquen brega als de la brusa i els acusen de jacobins".