El primer impacte emocional davant la repressió policial, judicial i política contra l’independentisme es va traduir inicialment en uns estimables resultats electorals i la possibilitat de construir les corresponents majories polítiques. Tanmateix, aquell efecte s’ha anat diluint. I les causes del retrocés electoral posterior encara no han estat completament avaluades. 

Amb la llei de l’audiovisual (LGCA), el PSOE ha reincidit en abonar la posició més neoliberal. La negociació forçada per ERC l’ha obligat a corregir alguns excessos. Però el problema de fons és en la mateixa concepció del sentit de la llei.

En l’última dècada la globalització i la digitalització han completat la conformació de grans mercats lingüístics i culturals garantint l’accés a uns mateixos continguts. Mentrestant, a Catalunya, ha faltat celeritat i determinació per renovar les polítiques públiques en l’àmbit i estimular el sector. En aquest context, en els darrers dos o tres anys s’ha obert pas el debat sobre l’estancament o retrocés de l’ús social de la llengua catalana. Les dades disponibles, sobretot pel que fa als hàbits de la població jove, són prou eloqüents. I això ha fet revifar la idea que, si no guanya presència en l’oferta audiovisual, la llengua catalana està condemnada a una progressiva marginalitat.