Davant la política d'“aranzels recíprocs” de l'administració del president nord-americà, Donald Trump, queda clar que les empreses ja no poden donar per fet que els seus models de negoci no es veuran alterats per noves barreres comercials, o fins i tot per una guerra comercial oberta. ¿Serà això el clau definitiu en el taüt de la globalització?

El 23 de febrer, els votants alemanys triaran un nou Parlament federal, i molts preveuen que els partits polítics tradicionals perdran terreny. A les últimes eleccions, al Parlament Europeu, al juny, i als lands orientals de Saxònia, Turíngia i Brandenburg, al setembre, un gran nombre de joves van optar per la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD). Als tres estats de l'est, per exemple, van votar per l'AfD entre el 31% i el 38% dels votants de menys de 25 anys.

Els últims vint anys la bretxa de productivitat entre Europa i els Estats Units s'ha anat ampliant de manera sostinguda. La productivitat laboral als EUA ha crescut a un ritme més de dues vegades superior al de la zona euro. La "crisi de competitivitat" europea es pot atribuir a diversos factors, com ara una inversió pública i privada insuficient, l'escassetat d'empreses tecnològiques i de fons de capital de risc, o la caiguda demogràfica del continent. Però una altra explicació possible, que sovint es passa per alt, és la caiguda de la inversió estrangera directa (IED).

El suport creixent al partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) preocupa per la possibilitat que Alemanya s'encamini cap a la seva crisi política més gran des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Si bé és cert que l'AfD –que aquest any havia arribat al 22% a les enquestes nacionals– recentment s'ha vist envoltada d'escàndols relacionats amb la ideologia neonazi, l'ascens dels moviments extremistes a tot Europa –especialment la sorprenent victòria del Partit per la Llibertat de Geert Wilders a les eleccions del 2023 als Països Baixos– ha portat molts alemanys a témer que l'ascens polític de l'extrema dreta sigui imparable.

A la fira de l'automòbil IAA que es va celebrar a principis de mes a Munic, el canceller alemany, Olaf Scholz, va fer una crida als fabricants de cotxes del país instant-los a veure amb bons ulls la competència d'Àsia en lloc d'intentar frenar l'arribada de vehicles elèctrics (VE) fabricats a la Xina. Cap altre país, va insistir, no podia igualar l'experiència en matèria d'enginyeria automotriu d'Alemanya. No obstant això, si bé l'asseveració de Scholz era clarament vàlida en l'era daurada del motor de combustió interna, avui Alemanya no té l'experiència necessària per competir directament amb els fabricants de VE xinesos.

Els executius de la indústria automotriu d'Alemanya i dels Estats Units que van assistir al Saló de l'Automòbil de Xangai enguany potser esperaven èxits després de tres anys d'absència per culpa de la pandèmia. Tot i això, els fabricants occidentals es van trobar amb una dura realitat: desenes de nous vehicles elèctrics (VE) de fabricació xinesa que estan a punt de sortir al mercat.

Fa uns mesos Alemanya es preparava per a un hivern dur. Quan Rússia va tallar la provisió de gas a Europa i els preus es van més que duplicar, les autoritats alemanyes van advertir que hi podia haver talls elèctrics i suspensions escalonades del servei. Sembla que algunes ciutats es plantejaven convertir instal·lacions esportives en sales amb calefacció per a pobres i gent gran, i els mitjans especulaven sobre el racionament energètic... Però aquestes prediccions no es van materialitzar. Davant un desafiament històric, Alemanya va demostrar tenir més resiliència de la que molts li atribuïen.

Les eleccions recents a Suècia i Itàlia han demostrat que el populisme de dreta continua en ascens a tot Europa. Però no és el cas d'Alemanya, on fins ara el partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) només ha obtingut èxits modestos. Una explicació possible per a la resistència d'Alemanya a l'onada populista és que, a diferència dels partits d'extrema dreta que han guanyat terreny en altres llocs d'Europa, la globalització no va ser un factor important en l'ascens de l'AfD. El partit va esdevenir una potència electoral molt després que Alemanya es globalitzés del tot, i els seus èxits s'han circumscrit sobretot als estats de l'antiga Alemanya de l'Est.

El 27 de febrer, tres dies després de la invasió russa d'Ucraïna, el canceller alemany Olaf Scholz va parlar en una sessió especial del Bundestag i va declarar que la invasió era un "punt d'inflexió" (Zeitenwende) en la història alemanya. En el seu discurs, Scholz també va prometre augmentar 100.000 milions d'euros la despesa en defensa i revertir així la vella aversió d'Alemanya al rearmament.

¿Aconseguirà sobreviure el model econòmic alemany a la guerra del president Vladímir Putin contra Ucraïna? Com vaig esmentar en una xerrada recent a la Universitat Harvard, per respondre aquesta pregunta hem de repassar la història econòmica recent.

Des que el president rus, Vladímir Putin, va iniciar la invasió d'Ucraïna, el govern alemany ha estat sota una pressió creixent per sumar-se a l'embargament europeu sobre l'energia russa. Hi ha bastant consens en el fet que per aturar la guerra de Rússia caldrà ofegar el seu finançament, que arriba en forma de pagaments de milers de milions de dòlars per les exportacions de petroli i gas.

Olaf Scholz i els socialdemòcrates van guanyar les eleccions federals d’Alemanya amb el 25,7% dels vots, amb un marge estret respecte a la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de la cancellera sortint Angela Merkel i al seu partit germà bavarès, la Unió Social Cristiana (CSU), que van obtenir el 24,1% dels sufragis.