10 Tal com plantejava aquest diari el passat diumenge 12, parlem de violència obstètrica (VO) quan la relació terapèutica de ginecologia o la comunicació -amb professionals o alumnes de l’obstetrícia, anestèsia, pediatria, infermeria, matroneria i auxiliars; o de les àrees d’informació, neteja, administració, transport- es caracteritza per ser grollera, ofensiva, paternalista, coercitiva i irònica, ja sigui sobre factors com els orígens ètnics, l’organització familiar, els sentiments expressats o la corporalitat. La VO també pot caracteritzar-se per una excessiva instrumentalització del procés del part a causa d’una visió essencialment patològica, i per pràctiques quirúrgiques i maniobres que alteren la fisiologia del naixement i que poden generar seqüeles físiques i psicològiques en la dona i el seu nadó. La VO és un problema estructural: per això hi ha moltes desigualtats en les experiències de les dones. No és el mateix parir en una comunitat autònoma que en una altra, en un servei públic o en un de privat. Aquestes diferències procedeixen de les diverses cultures mèdiques i han estat àmpliament estudiades per les antropòlogues Robbie Davis-Floyed i Melissa Cheyney, que observen com aquestes diferències en l’atenció al naixement revelen els valors fonamentals d’una societat. Així doncs, quan parlem de VO no apuntem el dit cap a un professional, sinó cap al sistema, el món patriarcal, capitalista i colonial tal com està definit pel pensament decolonial. Un món que segueix invisibilitzant la cura i les necessitats de les dones gestants i de les puerpèries, però també de les professionals.

]]>