Escrivia Pablo del Amo dilluns a X que, per a Occident, el més important no és que un país sigui democràtic, sinó que segueixi els seus posicionaments geopolítics. A les relacions internacionals els interessos geoestratègics primen, afegia. Cap politòleg o internacionalista seriós no podria posar en dubte aquesta afirmació del coordinador del col·lectiu Descifrando la Guerra. I tampoc no l'hi podria posar un quadre polític amb un mínim d'experiència política, tingui la ideologia que tingui. Crec que aquest és el punt de partida més assenyat a l'hora d'entendre què signifiquen els posicionaments polítics internacionals i mediàtics respecte a les eleccions presidencials de diumenge a Veneçuela.

"¿En qué se parece el fútbol a Dios? En la devoción que le tienen muchos creyentes y en la desconfianza que le tienen muchos intelectuales". Aquesta reflexió, d'Eduardo Galeano, ens col·loca al punt perfecte davant d'un fenomen de masses, el futbol, capaç de mobilitzar tantes passions com la religió. La darrera passió que ha creat la religió-futbol és Lamine Yamal. Ho té tot; no hi podria haver un heroi de la classe obrera més perfecte. Fill d'un migrant marroquí –que va defensar el seu barri dels feixistes de Vox– i d'una equatoguineana que el va portar al món amb només 16 anys, el nou working class hero ens fa tremolar de tendresa quan explica que, de petit, l'acompanyava sempre una bufanda amb les olors de casa seva i la família. És difícil trobar entre les masculinitats que dominen el futbol una expressió de sensibilitat espontània tan bonica. El futbol ens dóna tot allò que no ens pot donar el tennis o l'automobilisme. Per això és una religió de masses.

En futbol no hi entenc i no el segueixo gaire, però m’agrada mirar els mundials i l’Eurocopa. Dijous, a més a més, el partit era contra Itàlia, i quan Espanya juga contra Itàlia sempre es reactiva el grup de whatsapp que tinc amb dos vells amics italians, Atilius i Fabrizio, de l’època del meu Erasmus a Bolonya. Quedàvem el diumenge per parlar de política, fer pizza i pasta al forn i mirar el futbol. Després, per fer baixar el menjar, ens n’anàvem a jugar una estona. Vàrem arribar a muntar un equipet de costellada (l’Armata rossa) del qual encara conservo la maglietta. Gairebé 25 anys després, els tres encara tenim cabells i continuem sent comunistes. L’any 2000 vàrem seguir plegats l’Eurocopa en què Raúl va fallar el penal decisiu davant de França als quarts i Itàlia va perdre, també contra França, la final. Dijous vàrem seguir junts el partit per whatsapp, els vaig recordar el cop de colze de Tassotti a Luis Enrique i es van rendir a la superioritat d’Espanya.

El PSOE ha llançat un espot de campanya per a les europees en què utilitza la imatge de Javier Milei amb la motoserra i s'enorgulleix de representar los zurdos que sempre assenyala el president argentí.

Deia Theodor Adorno que el marxisme és una ciència malenconiosa. A les seves Consideraciones sobre el marxismo occidental, Perry Anderson assenyalava una cosa semblant quan explicava que l'estat de les idees de Marx a Occident era el resultat de les derrotes del moviment obrer europeu del segle XX, que haurien desplaçat l'interès intel·lectual dels marxistes de la política i l'economia cap a l'art i la filosofia. Tot això ens ho recorda el professor de la Universitat de Cornell Enzo Traverso en el seu monumental La cuestión judía (Verso) per assenyalar que l'èxit del sionisme va tenir com a conseqüència per a les tradicions marxistes la fi del judeomarxisme. I és que, efectivament, el marxisme va ser un immens pol d'atracció per a jueus que, si bé eren ateus, eren perfectament conscients de la seva exclusió i persecució social pel fet de ser jueus. Ser jueu no tenia necessàriament a veure amb professar una fe, sinó amb la pertinença a una comunitat cultural perseguida. El mateix Sigmund Freud al pròleg a la primera edició en hebreu el 1930 de Tòtem i tabú (un llibre en què parla dels orígens de la religió i la moral) afirmava que, encara que estava alienat de la religió paterna i no tenia gens de simpatia pel nacionalisme jueu, no dubtava de la seva pertinença al seu poble.

“Va ser una periodista amb majúscules. Seva va ser la veu que ens va ensenyar què va ser la Transició a tota una generació”. En el càlid missatge que el president del govern espanyol va dedicar a la memòria de Victoria Prego hi ha tota una lliçó política per entendre la situació actual d'Espanya. Que potser el president no en sigui gaire conscient no té la menor importància; són escassos els dirigents polítics capaços de mirar de reüll la direcció històrica que els acompanya. Allende va ser un dels pocs que n'eren capaços, i per això ens va deixar frases immortals poc abans de morir. Però gairebé ningú és Allende, i encara menys Pedro Sánchez. ¿Se l'imaginen amb casc i fusell d'assalt –regal del rei del Marroc–, al costat de Bolaños, resistint a la Moncloa el bombardeig reaccionari per defensar no ja la democràcia espanyola amenaçada, sinó una cosa encara més important, l'honor de la seva senyora? Un consell de cuarentón a cincuentón: la meva dona m'ensenya cada dia que, en aquest cruel segle XXI, el machirulisme –especialment el més amorós i benintencionat– acaba gairebé sempre en el més gran dels ridículs. Si al supermercat algun fatxa ens mira malament, sempre em diu xiuxiuejant: “Amor, no t'encaris amb ell, sisplau... Que t'estimo molt i res em doldria més que veure't fer el ridi”. Potser és el que li va dir Begoña a Pedro després de llegir la carta a les xarxes socials: “Cari, sisplau, no facis el ridi, que jo ja sé que m'estimes molt i preferiria no passar per això”.

L'origen de la unió política d'Europa és complex i respon a molts factors, entre els quals la dinàmica de blocs pròpia, però la voluntat política de no repetir la guerra i el feixisme van ser potser els motius que més van pesar entre les opinions públiques dels socis fundadors.

Si Álex de la Iglesia hagués concebut les noces d'Almeida com a guió per a una nova pel·lícula, hauria estat acusat de presentar una exageració excessiva de la sèrie berlanguiana que va començar amb La escopeta nacional. Si hagués construït personatges com els que van anar al casament i hagués muntat un càsting per reclutar actors i actrius que els encarnessin, segurament hauria estat acusat d'abusar del que és grotesc fins a la nàusea.

Fa uns dies Enric Juliana escrivia que “la política espanyola disposa de mig any per adaptar-se a les coordenades que deriven del risc de derrota del bloc occidental a Ucraïna”. Per al director adjunt de La Vanguardia hi ha dos camins possibles: o bé “la descomposició definitiva de l'actual cicle polític” o bé "una delicada i difícil suma de forces, sensibilitats i interessos que van del pragmatisme socialista connectat amb la indústria militar als cinc diputats de Podem. Un arc gairebé impossible que va d'Indra a la Taverna Garibaldi". Quedin-se amb allò que assenyala gairebé de passada: l'enfonsament del front prooccidental a Ucraïna.

El pla de partició de Palestina de les Nacions Unides del 1947 oferia als palestins el 47% del seu territori; els acords d'Oslo del 1993, el 22%; Ehud Barak els va oferir una mica més de la meitat del 22% d'Oslo; Sharon menys de la meitat d'aquell 22%. Avui Israel ofereix als palestins de Gaza continuar vivint en bantustans sota una Autoritat Palestina dependent d'Israel i dels diners d'Europa i els EUA. No cal que els digui què ofereix Israel als palestins de Gaza; ho vam veure amb la matança de dijous contra civils desesperats que buscaven menjar.

El Harlem shake va ser una broma transcultural que va inundar les xarxes socials cap a l'any 2013. El modus operandi era com segueix: veiem en vídeo una persona emmascarada ballant el tema Harlem shake de Baauer al costat de la veu del raper porto-riqueny Héctor el Father, a qui se sent dir, en castellà: “Amb els terroristes”. El nostre solitari emmascarat balla només durant uns 15 segons mentre l'envolten persones que, aparentment, l'ignoren. De sobte hi ha un canvi de ritme en la música i tota una multitud disfressada balla durant 15 segons més. La gràcia que va convertir la broma del Harlem shake en un èxit viral (fins i tot a La Tuerka en vam fer un!) es deu al contrast entre les dues escenes.

Avui he comparegut, per videoconferència, a la comissió d'investigació del Parlament de Catalunya sobre l'espionatge a representants polítics a través de Pegasus i Candiru. Ha estat una bona ocasió per, responent a les preguntes dels representants de la ciutadania catalana que han volgut participar en la comissió, abordar alguns dels grans problemes que afecten el nostre malmès sistema democràtic.

Fa uns mesos vaig escriure aquí mateix que, un cop es produís la investidura, es tornarien a repartir les cartes i arrencaria la legislatura de debò. Les votacions d'aquesta setmana, en un Congrés reunit al Senat, han posat tots els actors davant de la realitat d'una legislatura que s'assembla a l'anterior menys del que alguns creien.

La dreta mediàtica espanyola ho tenia clar i El Confidencial no va fer presoners amb els titulars. En va oferir dos la setmana passada amb intencions inequívoques: “La crisi d'Israel pots començar a pagar-la tu” i “Les grans navilieres demanen una operació militar al mar Roig”. Amb ells platejaven els termes del problema de la següent manera: els atacs dels rebels houthis del Iemen contra vaixells de càrrega mercants que entren i surten del mar Roig a través de l'estret de Bab el-Mandeb estarien afectant importants interessos econòmics, tant d'Israel com dels països occidentals. Parlem d'una ruta naval que passa pel canal de Suez i que connecta les grans fàbriques d'Àsia amb els mercats europeus amb una distància i uns costos molt menors als que comportaria fer tota la volta pel sud d'Àfrica, pel cap de Bona Esperança. Contenidors, petroli, gas natural, cereals o combustible per a avions són alguns dels carregaments estratègics que passen per aquesta ruta.

Hi ha una tendència a l'esquerra –que deriva en bona part d'una lectura maldestra del marxisme– tendent a interpretar els fenòmens polítics i ideològics com a derivacions necessàries i evidents de les relacions econòmiques. Si l'esquerra guanya les eleccions, és com a conseqüència que la gent ha pres consciència del deteriorament en les condicions de vida que provoca el neoliberalisme o, en tot cas, que la gent valora els drets socials i les polítiques públiques redistributives. Per això, si quan l'esquerra governa millora la vida de la gent, té l'èxit electoral assegurat. Si, per contra, guanya la dreta, el problema és que o bé l'esquerra no ha millorat la vida de la gent o, en tot cas, que la destrucció dels vincles socials i comunitaris que genera el neoliberalisme imposa una ideologia individualista del campi qui pugui. En aquestes anàlisis, els mitjans i les xarxes socials, com a terrenys del combat polític i ideològic, solen estar absents. D'aquesta manera s'arriba a dir que la ultradreta i el feixisme es combaten amb polítiques socials. Com més drets socials, menys fatxes. Sona bé, però és mentida. Que els hi diguin a les feministes, que han vist com a l'extensió de drets la succeeix una àmplia resposta reaccionària.

Tallem el carrer d'una vegada! No ho van dir els Jordis. Ho deia la marquesa Esperanza Aguirre al capdavant dels CDR de Madrid que envoltaven la seu del PSOE. Els Comitès de Defensa del Règim volen demostrar que, com deia Fraga, el carrer és seu. De gosadia no els en falta, encara que sí una mica de tècnica. Els falta una mica de mili amb els milis encara per cantar allò dels Lendakaris Muertos que deia “soy un veterano de la kale borroka, dame mi pensión o te parto la boca”. M'han dit que aquest tema sempre el taral·legen per a si els diputats de Bildu quan es reuneixen amb Santos Cerdán. Ja s'han fet grans per a certes coses i els pesa quan veuen que la joventut basca cada cop se'ls assembla menys.

Entrevistada per Televisió Espanyola, la regidora dels comuns ha dit aquest matí el següent: “Podem ha signat un acord amb Sumar per anar junts a les eleccions i ha de complir, o no tindrà retorn en matèria econòmica”. O obeïu Yolanda Díaz o us prenem els diners que us corresponen per les subvencions electorals.

Hi ha un tema de Sabina que romantitza tipus com Villarejo. Segurament el coneixen, es diu El caso de la rubia platino. La cançó té estrofes memorables: Yo era un huelebraguetas sin licencia / Quemado en la secreta por tenencia / Extorsión y líos de faldas / Estaba, como buen expolicía / A sueldo de un pez gordo, que sabía / Cubrirse las espaldas.

Les meves paraules dimecres passat a TV3, a propòsit de l'avantatge tàctic de Junts en les negociacions per facilitar la investidura de Pedro Sánchez, no només respecte a ERC, sinó també respecte al PNB i Bildu i respecte a tots els partits que van anar a les eleccions a la coalició Sumar, van generar cert enrenou a les xarxes socials i molt malestar en la direcció i en la militància d'ERC.

Ho recorden, oi? Corria l'any 2019 i el reporter Willy Veleta preguntava al polític madrileny que parla català més bé i que més ha admirat l'independentisme per la sort dels diputats catalans represaliats. Errejón responia que, com a madrileny, allò li quedava molt lluny. Avui les coses han canviat molt i Catalunya és més a prop que mai. De fet, Errejón va prometre l'altre dia el seu càrrec públic com a diputat per Madrid “per la fraternitat entre els pobles”. La plurinacionalitat ja no enxampa lluny el diputat de Más Madrid. Però aquesta habilitat d'Errejón per adaptar-se a les circumstàncies polítiques no defineix un estil personal; seria injust, dir això. Al contrari, defineix un estil del progressisme espanyol que, a hores d'ara, és majoritari. I el pitjor no és això. El pitjor és que hi ha molts quadres polítics progressistes que estan convençuts que la intel·ligència i l'habilitat polítiques es defineixen per aquest estil i pensen que qui ho critica ho fa des d'una mena de moralisme arrogant i estèril. Des d'aquesta perspectiva, la política seria moltes vegades l'art del cinisme, l'engany i el transformisme. Els que no han llegit Maquiavel creuen que Maquiavel va escriure una cosa així. Maquiavel no va escriure això ni en broma, però llegir cada cop està més mal vist.