Amb el drama de l'Afganistan, la qüestió dels refugiats ha tornat als titulars. I potser és moment de recordar que, amb la seva arribada progressiva, i en un context canviant, els estats membres de la Unió Europea han anat aplicant polítiques d'integració de resultats desiguals en les quals s’albira una gran distància entre el que diu la llei i el que s’aplica després. Aquesta és, de fet, la conclusió principal del darrer informe NIEM (inicials en anglès del Mecanisme d'Avaluació Nacional per la Integració), un projecte europeu desenvolupat per centres d'estudis de diversos països que avalua els sistemes d'integració per als refugiats. Malgrat que els 14 països de la UE analitzats tenen marcs jurídics homologables als estàndards internacionals pel que fa a la protecció dels drets dels migrants i refugiats, les barreres administratives i la falta de recursos, de coordinació i d'accions ajustades a les necessitats d’aquest col·lectiu els impossibilita l'exercici dels drets que la llei els reconeix. La distància entre el marc legal i les polítiques d’integració és especialment marcada en àrees clau com ara l’habitatge. El cas espanyol i el grec són paradigmàtics en aquest sentit. Vegem-ho.