Només cal donar una ràpida ullada retrospectiva del poder per adonar-se que cap líder ha aconseguit passar a la posteritat sense una imatge que l’identifiqui i el diferenciï de la resta. Una certesa visual que un especialista del màrqueting i l’espectacle com és Donald Trump coneix i practica. Qualsevol pot reconèixer a l’instant el magnat republicà per la silueta dels seus cabells tenyits de groc, el color de Cheetos del rostre –el seu color de pell natural el podem descobrir on arriben els marges de l’autobronzejador–, el seu uniforme amb els colors de la bandera –vestit blau, camisa blanca i corbata vermella– o la gorra vermella MAGA (Make America great again) –amb la qual permet que els seus seguidors creguin que s'assemblen a ell–. Però Trump no només s’ha preocupat de ser reconegut pels seus trets estètics, també pels seus gestos. 

"El Barça en el passat va contractar els serveis d'un consultor extern per informes tècnics sobre jugadors de categories inferiors de l'estat espanyol". Joan Laporta, que encara no ha fet cap roda de premsa monotemàtica sobre el cas Negreira, va voler mostrar-se explícit i rigorós almenys gestualment (ajuntar l'índex amb el polze denota exactitud) davant les càmeres del Barça TV quan el 15 de febrer la Cadena SER va informar sobre els pagaments a empreses de l'exvicepresident dels àrbitres.

La por de Putin

Putin fa por. I no és d’ara, el president rus sempre ha provocat temor i aquesta estratègia sempre li havia funcionat. Parlo en passat, perquè aquest lideratge de tarannà autoritari i dictatorial està, per sort, força obsolet. Fins i tot Steve Bannon, el pare del populisme modern (Trump, Salvini, Le Pen, Vox…), reconeix que la ultradreta va haver d’aprendre a suavitzar la seva posada en escena perquè la ciutadania no els considerés, de primeres, un perill social. Putin fa por i vol provocar por. Per això humilia el seu director d’intel·ligència davant les càmeres o ordena al seu cap de defensa, a qui situa a l’altre extrem de les seves taules quilomètriques, que posi en alerta les forces nuclears. Els seus fidels acaten la decisió del líder i Putin pensa que així escarmentarà els seus ciutadans. Que ningú gosi protestar. El que no té en compte són els gestos de dubte (titubejar, apartar la mirada…) i oposició (braços plegats) que se li escapen i que ens donen a entendre que al Kremlin n'hi ha més d’un que considera una bajanada les últimes decisions del president.

]]>

Tot just sortir a l’escenari, Leo Messi plorava desconsolat com un nen petit. Possiblement perquè el que plorava era el nen de 13 anys que va arribar al Barça ara en fa 21. Si el seu somni va començar amb un tovalló de paper, avui era també en un mocador on signava amb llàgrimes el final de la seva era al club. Veient el millor futbolista del món gairebé incapaç de pronunciar paraules, Antonela es retorçava les mans a l’altura del pit, com si, tot i la distància, aconseguís oferir l’abraçada (empenta emocional) que el seu marit necessitava per enfrontar-se a les preguntes dels mitjans.

]]>