El 17 d’agost, el conseller de Salut, Manel Balcells, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) va advocar per una “transformació profunda del model de sistema sanitari d'acord amb les necessitats que tenim i els recursos de què disposem”. El mandatari va afegir que aquesta transformació s’havia de fer per mitjà d’un “gran pacte”. L’objectiu, va assegurar, és que el sistema públic sigui “resolutiu, eficient i sostenible” per garantir una assistència sanitària amb qualitat i equitat. 

Vivim temps i contextos que no faciliten l’establiment de consensos. No obstant això, un dels pocs assumptes en què regna un cert consens social és la necessitat d’invertir més recursos al sistema públic de salut. Les retallades i la pandèmia han suposat el final del camí per a un model sanitari, sens dubte exitós, però construït sobre uns fonaments que des d’un principi aventuraven el seu ocàs. Un model basat en l’accessibilitat i la universalitat de l’assistència, amb uns estàndards de qualitat molt elevats. Però alhora un model sustentat per la vocació i la voluntat de servei dels seus professionals. És a dir, un sistema sanitari que, amb el sobreesforç sostingut del seu personal, arribava allà on el finançament públic feia curt. Hem tingut una sanitat de primera amb un cost molt baix i això, com deia, té data de caducitat.  

La nova legislatura del departament de Salut no podia començar d’una manera més convulsa. Tot i que a finals de la primavera hi havia cert optimisme sobre l’escenari de la pandèmia a l’estiu, tot el que ha passat després de la revetlla de Sant Joan ens ha portat, novament, a una situació extremadament complexa. El dilema de relaxar mesures o mantenir-les té conseqüències, en qualsevol dels dos casos.