Una mare soltera es queda sense feina i es veu abocada a buscar-se la vida al carrer amb la seva filla petita. Una adolescent de classe acomodada descobreix els seus privilegis quan coneix a la casa d’estiu de la Costa Brava la filla de la dona colombiana que cuida la seva àvia i que hi arriba per passar-hi uns mesos. Una fotògrafa de Cornellà torna a casa dels pares quan es queda sense feina i redescobreix l’autenticitat i lleialtat d’uns orígens dels quals renegava. Les tres -Ama, Libertad i Chavalas - són històries explicades per dones catalanes que debuten en la direcció, amb dones protagonistes i amb la mirada de classe social a l’eix de les narracions. I les tres seran als Goya.

“Jo soc Del Piero!”, “Jo, Ronaldinho!”, “Jo, Zidane!”, “Doncs jo, Batistuta!” Hi va haver un temps, no fa tant, en què els nens podien escollir entre moltes estrelles del futbol mundial als partidets del pati o del carrer. Un any brillava més un; el següent, un altre. Un era més golejador, l’altre regatejava millor. Això ho van canviar Cristiano Ronaldo i Leo Messi, que del 2008 al 2019 van imposar un imperi bicèfal del gol i del joc que ningú no ha discutit, més enllà que algú pogués sentir predilecció pel toc de Xavi Hernández i Andrés Iniesta o la rauxa de Sergio Ramos. Ara que el seu regnat declina, ¿aconseguiran Erling Haaland, amb 21 anys, i Kylian Mbappé (23) eclipsar la resta d’estrelles consolidades i emergents? Joan Laporta i Florentino Pérez, a càrrec d'un Barça i Madrid en circumstàncies gairebé oposades, són molt conscients de la importància de fitxar un dels dos referents. Els madridistes fins i tot somien a unir-los. L'alternativa a una nova rivalitat individual és tornar a una constel·lació amb desenes de noms al top mundial, però, en definitiva, Haaland i Mbappé estan cridats a ser els dos grans noms que marcaran el planeta futbol aquest 2022.

Aquest divendres al matí, Ada Colau sortia a defensar sense fissures que "el Primavera Sound es queda a Barcelona". La reacció veïnal davant de la perspectiva d'un festival multitudinari que duri dos caps de setmana no s'ha fet esperar. Dues associacions de veïns i veïnes de Barcelona, Maresme i Besòs, i les entitats veïnals Moviment Diagonal Mar, Airenet i Zona Fòrum s'han unit per crear la Plataforma Stop Concerts al Fòrum, ja que "ningú va dir res de dos caps de setmana el 2023" en la darrera reunió que les entitats van tenir amb el consistori, explica Mari Carmen García, del Moviment Diagonal Mar. 

L'Anouar té onze anys, fa sisè de primària i diu que el que més li agrada menjar és la pastanaga. "Mira quin múscul", diu, mentre s'assenyala el braç. Berta Burgos, coordinadora de menjadors de l'Escola Cervantes, al barri de Sant Pere-Santa Caterina de Barcelona, ha viscut en primera persona el canvi d'alimentació a l'escola, que en els últims mesos ha decidit reduir el menjar d'origen animal i incrementar els productes de proximitat per fer àpats més sans i sostenibles. "Al principi els costaven molt els estofats, però s'hi estan acostumant i ara ja diuen que «no estan tan malament» i que «es poden menjar»", diu la Berta, entre el xivarri dels nens que juguen al pati abans de dinar.

Dels altaveus surten a tot drap els últims èxits de reggaeton. Regna Pepas de Farruko i centenars de joves ballen i ballen entregadíssims a la nit sobre la sorra del Bogatell, on es va desplaçar el macrobotelló ahir a la nit pel blindatge de la plaça d’Espanya. La nit anterior la festa va acabar amb una vintena de detinguts, tretze apunyalats i cinquanta atencions sanitàries, cotxes i contenidors cremats, destrosses i llançament d'ampolles a la policia. A la platja no constaven a primera hora del matí incidents tan greus, però joves encaputxats en grup anaven d’un cantó a l’altre buscant brega i robant mòbils. 

Només calia caminar uns quants passos per veure una baralla o sentir algú a qui havien robat o pegat. Uns passos més i desenes de persones totalment alienes al problema seguien ballant al voltant dels seus altaveus portàtils. Tot i que per a molts va ser una gran festa, el macrobotelló de desenes de milers de persones a plaça Espanya va acabar descontrolat i amb aldarull. Es van cremar dos cotxes i almenys un arbre i algunes motos i un grup de joves llançava ampolles de vidre amb força als furgons de la Guàrdia Urbana cap a quarts de cinc de la matinada. Van trencar els vidres de la Fira de Barcelona, punt de vacunació massiva, i van entrar-hi. “A cremar-ho tot, contra els Mossos!”, cridava un d’ells des de l’avinguda Maria Cristina. També van cremar contenidors. Dissabte al matí, l'Ajuntament de Barcelona reconeixia més de 50 assistències mèdiques i 13 ferits per arma blanca en una festa amb 40.000 persones.

A les casetes de maó despullat, desordenades i amuntegades, travessades per impossibles cablejats de la llum del complex de l’Alemao, a Rio de Janeiro, sempre ha sigut complicat viure-hi, tot i que l’alegria regnava als bars i les places. Allà va començar l’any 2007 l’ocupació policial coneguda com UPP (Unitat de Policia Pacificadora) que mirava d’expulsar els narcotraficants  i que anys després va fracassar, tant per la tornada dels narcotraficants com per la brutal violència policial. Però avui, sobreviure ja no és només esquivar les bales i buscar-se la vida en aquesta comunitat. També ho és tenir un àpat. 

Ell no es cansa de dir que la política no li interessa. Però l'última cançó que Morad va oferir al seu públic entregat però contingut per les normes de distància física que encara marca la pandèmia és un dels missatges més incòmodes cap a les institucions d’aquest artista de l’Hospitalet que s’ha fet gran, enorme, en plena pandèmia. “Catalunya fuck Mossos d’Esquadra!”, cantava en repetides ocasions abraçat a la colla de nens i nenes del barri de menys de deu anys que l’han acompanyat durant tot el concert en un Estadi Lluís Companys amb aforament limitat i amb totes les 2.000 entrades disponibles venudes. 

El Nasim, de 30 anys, i la Zainab, de 27, es van escapar de l'Afganistan el 27 de juliol en vols que els van portar primer de Kabul a Istanbul i després a Barcelona. Abans havien fugit de la seva ciutat, Mazar-e-Xarif, una de les últimes a ser conquerides pels talibans, fins a la capital afganesa, que aquells dies era encara un dels llocs més segurs per als desplaçats interns. "El meu germà gran era diputat a Kabul i els talibans de la meva regió ho sabien i havíem rebut amenaces de mort", explica el Nasim. Quan van marxar de casa seva, tot l'entorn de Mazar-e-Xarif ja estava controlat pels fonamentalistes.

Fa dotze anys que Baixir Eskandari va arribar a Barcelona, després de viure molts anys a l'Iran i passar per Turquia, Grècia, Itàlia i França. Encara té familiars a l'Afganistan i assegura estar "molt preocupat" perquè "els telèfons no responen" i no sap en quina situació estan ara que els talibans han pres el control del país. "Em fa por el que els puguin fer a les nostres famílies, amics i amigues. Quan jo era petit, em van disparar, i tinc una incapacitat arran d'això. Van fer mal a molts familiars, obligaven les noies més grans de 15 anys a casar-se amb els soldats i tenim molta por perquè tornen al poder", explica aquest escriptor i activista pels drets humans, portaveu d'una associació d'afganesos a Barcelona.

Les primeres imatges dels talibans al palau presidencial publicades per Al-Jazira posen rostre i forma a una realitat que ha arribat a l'Afganistan molt més ràpid del que s'esperava. Després que aquest matí encerclessin la capital i forcessin la marxa del president, Aixraf Ghani, després d'una setmana en què han conquerit capitals com qui aixafa un full de paper dins el puny, després de vint anys d'ocupació dels Estats Units, els radicals tornaran a controlar la vida dels afganesos. I, molt probablement, a sentenciar les dones afganeses que no puguin fugir –cosa que no serà fàcil– a un règim d'esclavitud, amb casaments forçosos i prohibició d'estudiar i treballar, una vida limitada als designis del radicalisme islamista. La marxa de les tropes nord-americanes ha posat la catifa als talibans per derrotar un exèrcit desmotivat, desorganitzat i víctima de la corrupció dels seus governants.

Allà on arriben els talibans, "no hi ha opcions per a les dones". Qui es mostra així de contundent és l'activista afganesa pels drets humans Wazhma Frogh, que respon breument per missatge des de Kabul al diari ARA, alertant que "tot està en risc i és una vergonya per aquells que ho han permès". Els talibans van conquerir dissabte dues capitals més en el seu ràpid avanç i ja estan a les portes de Kabul, amb territoris controlats a només 11 quilòmetres de la capital, que amb més de tres milions d'habitants i els principals centres de poder atorgaria el control total als extremistes.

Mentre els talibans avancen a l'Afganistan i ja són a només 11 quilòmetres de Kabul, el president del país, Ashraf Ghani, ha anunciat en una roda de premsa que ha mantingut "consultes" que "avancen ràpidament" amb socis internacionals que podrien acostar una solució al conflicte amb els extremistes. Prèviament, els talibans havien assegurat que no negociarien un possible govern conjunt fins que no marxés Ghani, per la qual cosa es pot interpretar com un possible anunci de dimissió imminent de l'encara mandatari, cada cop més assetjat pels talibans, que han conquerit 26 de les 34 capitals provincials en poc més d'una setmana, entre elles Kandahar, la segona ciutat del país. Aquest diumenge han ocupat sense combats Jalalabad, la cinquena ciutat més poblada del país, informa EFE.

Davant l’accelerat avenç dels talibans a l’Afganistan, que fan caure capitals de província com qui fa caure fitxes de dòmino, i ja en van quinze en una setmana d’ofensiva, l’administració dels Estats Units veu cada cop més a prop la caiguda de Kabul, la capital, que els donaria el control total del país. De matinada, es confirmava la caiguda de Kandahar, la segona ciutat més gran i més important del país, i aquest divendres dues capitals més (Logar i Uruzgan) elevaven a 17 les controlades pels radicals en una setmana. L'ofensiva iniciada al maig ha provocat 200.000 desplaçaments interns, un 80% d'ells dones i nens, ha advertit aquest divendres l'ACNUR.

Davant l'accelerat avenç dels talibans a l'Afganistan, que fan caure capitals de província com qui fa caure fitxes de dòmino i ja en van deu en menys d'una setmana d'ofensiva, l'administració dels Estats Units veu cada cop més a prop la caiguda de Kabul, la capital, que els donaria el control total del país. Mentre el president Joe Biden segueix ferm en la seva decisió de retirar les tropes després de vint anys d'ocupació al país, els seus funcionaris han reconegut a mitjans com el Washington Post o la NBC que calculen que la capital pot cedir al setge extremista en els pròxims mesos o, fins i tot, setmanes.

Grècia, Califòrnia, Bòsnia, Turquia, Algèria... i sobretot, per dimensió, però no per danys humans, Sibèria, únic indret del món on durant els últims mesos el foc ha cremat milions d'hectàrees. Alhora que l'informe climàtic més important dels últims temps de l'ONU, l'IPCC, alertava de l'augment en el risc d'incendis i la pujada general de les temperatures –que a tot Sibèria serà de tres punts, la màxima en relació a altres regions–, els boscos de l'extrem nord-oriental de Rússia cremaven més que en cap altre indret. Ho fan amb menys atenció mediàtica perquè passa en llocs remots i no provoca grans danys humans directes, però sí que en tenen d'indirectes, ja que el seu impacte és global.

Després que els governs d'arreu del món incompleixin any rere any tots els seus compromisos climàtics, recollits en l'Acord de París del 2015, ara ja insuficient per pal·liar l'escalfament global, les reaccions d'una noia de 18 anys a l'últim informe climàtic de l'ONU capten més atenció que les de qualsevol dirigent dels estats membres. Es diu Greta Thunberg i lidera la lluita climàtica d'una generació de la qual s'espera més compromís ambiental. "El nou informe de l'IPCC no conté cap sorpresa real. Confirma el que ja sabíem per milers d'estudis i informes previs: que estem en una emergència", ha dit la jove activista en el seu Twitter. En una entrevista a Reuters, va confirmar que acudirà a la cimera climàtica de l'ONU que a finals d'any tindrà lloc a Glasgow, la COP26, per urgir personalment els governs, com sempre ha fet, que facin cas a la ciència.

La gran cadena televisiva de notícies CNN ha acomiadat tres treballadors per anar a l'oficina sense haver-se vacunat contra el covid-19, segons han informat els mitjans locals. És un dels primers exemples del canvi legal que, als Estats Units, permet obligar els seus treballadors a vacunar-se. Moltes grans empreses, com Facebook o Google, han anunciat que requeriran la pauta completa als seus treballadors quan recuperin l'activitat total a les oficines.

El somni de l'esquerra sandinista que va derrotar la dictadura de Somoza l'any 1979 es va esvair ja fa temps per la deriva autoritària del president, Daniel Ortega, que fa anys que ha convertit el país en un règim autoritari i familiar, amb la seva dona, Rosario Murillo, com a vicepresidenta. Però des de les protestes de l'any 2018, que es van saldar amb més de 300 morts, la repressió s'ha endurit i en les últimes setmanes el règim s'ha dedicat a empresonar tots els opositors que li podien fer ombra de cara a les eleccions presidencials que el país ha de celebrar aquest mes de novembre. Entre els més de 30 detinguts en els últims mesos, per fer-se unes eleccions a mida, hi ha exlíders guerrillers sandinistes crítics com Dora María Téllez o Hugo Torres, però també la candidata a la vicepresidència del partit dretà CxL, Berenice Quezada. Per no convertir-se en un represaliat més, Luis Carrión Cruz (Managua, 1952), que va ser un dels nou comandants del Front Sandinista d'Alliberament Nacional (FSLN) quan van arribar al poder a finals dels 70, es va exiliar el 23 de juny i atén telefònicament al diari ARA des d'un país que no vol revelar.

Just després de les protestes més importants contra el règim cubà des de l'any 1994, sis militars cubans han mort en els últims deu dies sense explicacions oficials sobre les causes i circumstàncies de cada una d'elles. Si bé els crítics amb el govern de Díaz-Candel volen evitar "teories conspiratives", alhora els sorprèn el silenci del règim, que no ha anat més enllà dels comunicats oficials i algun tímid homenatge. Mentre els mitjans crítics i la premsa internacional es fan ressò d'aquestes morts, cap d'elles està destacada a les portades digitals dels mitjans afins al castrisme, tot i que han sigut ells els que han anat informant dels òbits.