Qui aquest estiu hagi viscut una festa major a qualsevol poble de les Terres de l’Ebre deu haver constatat que la jota és una dansa i una música viva i arrelada a les comarques del sud del Principat. “La gent balla la jota espontàniament. Passa en pobles com Paüls o Benifallet i en tants llocs més. En alguns casos, fins i tot, es balla durant hores, com un ritual. És una expressió que pot adoptar formes molt diverses: va des d’un toc de dolçaina fins a concerts de banda i xaranga, passant per cants improvisats acompanyats d’una rondalla”, explica Arturo Gaya, professor de l'Aula de Músiques de la Terra de la Casa de la Jota de Tortosa i cara més visible del grup de música tradicional i popular Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries.

Que en un territori com les Terres de l’Ebre, allunyat de les grans sinergies urbanes, s’hagin constituït fins a sis associacions LGTBIQ+ deixa intuir que el col·lectiu també vol reivindicar-se a comarques. Els últims anys, la suma de polítiques públiques i d’activisme social ha contribuït a trencar estigmes i a visibilitzar una realitat que en pobles i ciutats petites havia estat ignorada.

Encara no fa un mes que el festival Eufònic va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura que concedeix el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts. Però ni el màxim reconeixement de la cultura catalana ha servit per salvar les desavinences entre el festival i el nou consistori de la Ràpita sorgit de les eleccions del 28 de maig. “Després de 12 anys de trajectòria abandonem la Ràpita, que fins ara havia estat el centre neuràlgic de la nostra proposta”. Així de contundent ha estat Vicent Fibla, propietari de l’empresa cultural rapitenca Plan 9 i director del festival.

El zoòleg, naturalista i escriptor Andrés Cota Hiriart (Ciutat de Mèxic, 1982) acaba de publicar Fieras familiares, obra finalista del Primer Premi de No-Ficció de Libros del Asteroide. El llibre recull la seva passió pels animals: de petit va sentir tanta fascinació per la natura, els insectes, els rèptils i els amfibis més diversos, que va convertir casa seva en un zoològic a petita escala. De gran, ha viatjat per mig món a la recerca d'axolots, orangutans, dracs de Komodo i tarsers. Amb aquest historial, no és estrany que més d’un crític literari l’hagi definit com el nou Gerald Durrell, l’autor de La meva família i altres animals, mestre en l'amor a la natura, en la passió pel viatge i en la divulgació científica a través de la literatura. Si els textos de Durrell es recreen en la flora i la fauna de l’illa de Corfú dels anys trenta, aquesta setmana Andrés Cota ha decidit recrear-se en el paisatge d’algunes illes una mica més properes, les que hi ha al tram final del riu Ebre. I no ho ha fet sol. L’escriptor mexicà forma part d’una caravana d’artistes –carregats amb càmeres i llibretes de notes– que des de dimarts i fins dijous ha recorregut el delta de l’Ebre aprofitant les rutes ramaderes de la transhumància.

El segon diumenge de febrer, l'Anastàssia Morhum, de 19 anys, va quedar amb la colla d'amigues per sopar en un restaurant al centre de Kíiv, com feia de manera més o menys regular. A la nit, abans d'acomiadar-se, van acordar de repetir la trobada dues o tres setmanes després. Ni els noticiaris ni el rum-rum creixent de guerra els van fer pensar que aquell comiat potser seria definitiu. Almenys per una temporada. "Vam sortir de festa com un diumenge qualsevol. No ens entrava al cap que pogués esclatar una guerra al cap de només deu dies", explica. 

“Pau, pietat i perdó” són les tres paraules que van tancar el discurs que Manuel Azaña, el president de la Segona República Espanyola, va llegir el 18 de juliol del 1938 –ara fa vuitanta-tres anys– en un acte públic a l'Ajuntament de Barcelona. Va ser un missatge que buscava la reconciliació en el segon aniversari de l’esclat de la Guerra Civil, quan ja s’augurava la victòria franquista. Aquesta setmana, les paraules d’Azaña han tornat a ressonar a la vora de l’Ebre: el periodista tortosí Daniel Arasa s’ho ha fet venir bé i les ha posat com a exemple en una de les seves proclames per intentar aturar la retirada del "monumento a los caídos en la Batalla del Ebro", l’estructura de quaranta-cinc metres d’alçada ubicada en una pilastra al mig del riu a Tortosa i que el 1966 va inaugurar el mateix general Franco.