Roger Pagès és un dels bombers que avui corria la 25a edició de la Vueling Cursa Bombers Barcelona. Ho feia carregant més de 20 kg extres a sobre: l’equip de protecció, amb pantalons i jaqueta, el casc i, en el seu cas, també la bombona d’oxigen. Era el seu tercer any. “Aquest cop ha estat especial perquè molts companys que havien de venir no hi han pogut ser perquè estan treballant a València. Cada dos dies fem torns per anar-hi a ajudar. Això va per ells”. El Roger ha completat els 10 quilòmetres amb un temps de 54:40, una marca fins i tot millor que la de bona part dels 15.000 corredors que han participat en la cursa en un matí assolellat en què la pluja, per sort, no ha aparegut. “L’any passat vaig acabar blanc i a l’arribada un infermer no se separava de mi. Aquest any ha anat millor. El moment més dur ha estat la petita pujada que hi havia en l’últim quilòmetre, quan ja estàvem al límit, i sobretot quan algú del públic ha cridat «Aquest ja no pot més»”, bromejava el Roger a la línia de meta.

A un detingut se li assigna un advocat d’ofici a comissaria i apareix un home suat, amb un maletí vell i un feix de papers arrugats sota el braç que, inevitablement, acabarà perdent el cas. L’escena l’hem vist en desenes de pel·lícules americanes. Però quan Alejandro Pérez va acabar la carrera de dret, ho va tenir clar. “Volia començar pel torn d’ofici. Primer per un tema vocacional: molts dels clients que et toquen són gent sense feina, sense recursos, drogodependents... i encara que no tinguin diners per pagar-se un advocat tots han de tenir totes les garanties legals. Perquè tothom és innocent en un principi. L’altra raó per dedicar-m’hi era precisament intentar trencar amb aquesta mala imatge tan injusta que té el torn.”

L’any 1984 Florentino Pérez, actual president del Reial Madrid i de la constructora ACS, es va aliar amb Miquel Roca per impulsar el Partit Reformista Democràtic, amb el qual es presentaria dos anys després a les eleccions generals. La cosa no va anar bé –la formació, de la qual Florentino era secretari general, no va arribar a l’1% dels vots–, però l’empresari tenia uns altres plans.

Quan fa un parell d’anys va morir la seva sòcia, amb la qual compartia estudi de disseny, Joan Redolad va haver de reformular el seu espai de treball i va decidir muntar-hi una botiga de llibres de música que és, alhora, el despatx on continua dissenyant per a diferents clients, alguns d’ells editorials i discogràfiques. “L’Ana venia de família de llibreters i era una gran lectora; segur que n'estaria orgullosa si ho pogués veure”. 

Tot i que fa anys que viuen a Montevideo, el català David Puig i César Roig, originari d’Albaida (País Valencià), es van conèixer fa pocs mesos. Puig va arribar a l’Uruguai fa més d’una dècada per motius familiars; primer va treballar com a fotògraf oficial de l’actual president del país, Luis Lacalle Pou, en les campanyes electorals de 2014 i 2019, i després es va convertir en realitzador de la televisió pública. Roig es va establir a Montevideo fa sis anys, quan va aconseguir la plaça de trombonista en l’Orquestra Simfònica Nacional del Sodre, una de les més prestigioses de Sud-amèrica. Ara tots dos encapçalen un projecte que es concretarà en un concert pel medi ambient que se celebrarà el 14 de febrer a la base científica que l’Uruguai té a l’Antàrtida.

“Soc un troià de l’autoajuda”. Quan Víctor Amat va publicar el seu primer llibre, Psicología punk. Contra el pensamiento positivo y naif, li van preguntar en quina secció de les llibreries creia que havia d’anar: “A la d’autoajuda. Perquè així cada llibre que vengui jo serà un que no vendran ells”.

A Joan Casals li acaba d’arribar dels Estats Units un llibre de segona mà escrit per David Fairchild, un botànic americà de principis del segle XX que es va passar dècades explorant nous cultius als llocs més recòndits del món. Es diu The world was my garden. “Aquest seria el meu somni. Passar-me la vida buscant llavors”, admet assegut en una oficina de l’Agròpolis, el centre d’investigació agroalimentària que la UPC té a Viladecans, envoltat de camps de conreu. Aquí ja es guarden llavors d’unes 2.500 varietats de plantes, de les quals 500 corresponen a varietats de tomàquets del territori català. A aquest enginyer agrícola, la passió per la investigació li va arribar fent un estudi poble a poble, pagès a pagès, sobre la mongeta del ganxet, i després va continuar amb els tomàquets, dels quals ho sap gairebé tot. La seva feina no consisteix només en fer inventari del patrimoni agrícola del país –versions locals d’enciams, albergínies, cebes, pastanagues…–, sinó també en experimentar amb noves varietats.

Esther Torras reconeix que ha estat “una friqui de l’ordre” des de petita. I quan una amiga li va explicar que a Austràlia hi havia persones que es guanyaven la vida ordenant, s’hi va llançar de cap: “Va ser en aquell moment quan vaig descobrir que existia tant desordre, perquè fins llavors sempre havia tingut un entorn de gent molt endreçada –els pares, els tiets…– i no n’era conscient”. Ara fa anys que treballa organitzant espais per a particulars, empreses i algun ajuntament: “S’ha de fer un treball de fons per entendre a què es deu el desordre, què tenen, què necessiten i què no… perquè l’objectiu és que quan jo marxi l’ordre es mantingui”.

Un peu gegant de la criatura en forma d’arbre que J.A. Bayona va convertir en protagonista d’Un monstre em ve a veure és el primer que et crida l’atenció quan travesses la porta de DDT SFX, l’estudi d’efectes especials que Montse Ribé i David Martí tenen al Poblenou de Barcelona. Al costat hi tenen el que anomenen “la sala gore”: figures de cossos desmembrats escampades per terra mentre des de les parets t’observen cares fantasmagòriques. Tot sota la no mirada inquietant de l’Home Pàl·lid, una de les criatures que van crear per a El laberint del faune, de Guillermo del Toro, la pel·lícula que els va permetre tocar el cel cinematogràfic el 2007 amb l’Oscar al millor maquillatge, un dia que recorden com “una bombolla de nervis i emoció”.

La indústria discogràfica va tocar fons el 2014. Els ingressos que es van generar aquell any per la venda de música gravada eren gairebé la meitat dels que s’obtenien el 2000. La raó era ben simple: la gent havia rebaixat molt la compra de música en formats físics, la pirateria colpejava el sector molt durament i l’streaming encara no era un model de negoci prou rendible. Però a poc a poc plataformes com Spotify o Apple Music van anar estenent la idea que valia la pena pagar per escoltar la seva música, i la indústria global va començar a remuntar fins a arribar als nivells de 2020, que, tot i la pandèmia, ja gairebé igualen els de fa 20 anys. Ara, però, el consum de música és bàsicament en streaming (un 62%) i amb un model de subscripció cada cop més sòlid. A escala espanyola, la tendència és similar, tot i que aquí els efectes del confinament i les restriccions van ser especialment durs. Així ho explica Antonio Guisasola, president de Promusicae, l’associació espanyola de productors de música: “La venda física es va interrompre pel tancament de comerços i el consum digital tampoc va pujar, tot i que la gent era a casa. Això va fer que el creixement que hi havia des del 2014 s’alentís. Afortunadament, el primer semestre de 2021 ja hi ha hagut un creixement del 22%”.

Gisela Vaquero volia dedicar-se al guió cinematogràfic, però un dia, mirant com un company de pis jugava a videojocs, va pensar que aquesta també podia ser una bona manera d’explicar històries. I s’hi va ficar de manera totalment autodidacta a través de tutorials d’internet. “Quan vaig veure que amb la programació podia crear personatges i fer que es moguessin en una pantalla, vaig pensar que era una de les millors coses que m’havien passat a la vida”. Més tard va estudiar un màster de disseny i programació de videojocs, on recorda que era l’única noia. “Ara mateix les dones només representem el 18,5% en la indústria del videojoc. La majoria, a més, fan feines d’administració o estan en la part més artística. En la programació, n’hi ha molt poques”.

“Hi ha organitzacions que parlen molt d’innovació però quan els preguntes què significa per a ells innovar no saben ben bé què respondre”. Durant els sis anys que va ser director de tecnologia del Comitè Olímpic dels Estats Units, Mounir Zok, nascut al Líban el 1977, va recórrer mig món fent conferències on explicava com la innovació tecnològica estava revolucionant el món de l’esport i com molts d’aquests avenços s’acabarien aplicant a altres àmbits com la salut o la nutrició. El 2018 va decidir instal·lar-se a Barcelona amb una consultora pròpia, N3XT Sports, des d’on coordina un equip de professionals repartits per França, els Estats Units, Itàlia, Suïssa i el Líban. Amb la pandèmia ha canviat els vols constants per les videotrucades i una vida més ordenada: “Vam crear l’empresa a Silicon Valley però la volíem traslladar a Europa. Vam fer una llista de ciutats on la indústria de l’esport i la innovació era forta. Londres, París, Estocolm i Barcelona estaven força igualades. En vam fer una altra de ciutats amb qualitat de vida, un lloc que fos prou atractiu per atreure talent de fora. I en això Barcelona no tenia rival”.

Documentant-se per a Ludomorfina (Icaria), el seu primer llibre sobre les apostes esportives, David Pere Martínez va entrevistar un home, ja madur, que ho havia perdut tot: “La seva dona va descobrir que era ludòpata el dia que la policia judicial va anar a desallotjar-los del pis”. També va conèixer menors d’edat que demanaven préstecs d’amagat amb targetes de crèdit dels pares fins a fondre-s’ho tot. Aquest psicòleg social, que és director tècnic a l’ONG Episteme i coordina la Unitat de Polítiques de Drogues de la UAB, reconeix que investigant les apostes ha descobert “un submon que pot arribar a ser més perillós que el de les drogues, perquè els deutes que es generen són molt més elevats”. Fa molts anys que estudia el consum de drogues, un àmbit en el qual “una nit de festa ja és un treball de camp”, però en el cas de les apostes l’ha sorprès trobar un negoci força hermètic que flueix a través de canals de Telegram on els anomenats tipsters –pronosticadors professionals– comercien amb la informació. “Les cases d’apostes envien el missatge pervers que guanyaràs diners sense fer res. Però el gran engany el fan els tipsters. La majoria són publicistes que fan creure als joves que podran convertir-se en professionals de les apostes”.

L’Oriol Sala es va formar per ser lutier i va muntar un petit taller d’instruments finançat amb els diners que guanyava fent de cambrer als vespres. Vint anys després, la seva vida gira al voltant de la cuina i d’aquell taller el que recorda és que “va ser un desastre absolut”: “Era molt jove i no en sabia prou. Hauria hagut de fer el que vaig fer després amb la cuina: primer de tot saltar d’aquí a allà, tastar, aprendre...”

L’interès per l’esport femení cada cop és més gran, també en l’àmbit olímpic. Tot i així, encara queda camí per recórrer. Les audiències de RTVE dels últims Jocs revelen que entre els 30 espais més vistos, 20 corresponien a competicions masculines i 10 a femenines, amb la selecció espanyola de bàsquet i la jugadora de bàdminton Carolina Marín com a protagonistes.