El futbolista gallec Luis Suárez Miramontes, llegenda del futbol i Pilota d'Or, ha mort aquest diumenge als 88 anys. Luisito va desenvolupar la major part de la seva carrera al Barça i a l'Inter de Milà, fins que es va retirar al Sampdoria als 40 anys.

Qualla la impressió que el Barça dels darrers anys va ser Can Seixanta, un desori de club lliurat en mans dels futbolistes, que feien, desfeien i, sobretot, cobraven a cor què vols. Ningú no enfoca crítiques sobre qui va permetre aquesta perversió, ni treu conclusions sobre l'erràtica gestió dels darrers anys. Això per dir-ho suau, un cop comprovat amb escreix el cataclisme causat. En canvi, semblaria que el barcelonisme prefereix picar els hams llançats des de la trinxera contrària, aquella que neguiteja pel rearmament esportiu i moral del màxim adversari, ara que sembla pel camí de cloure aquesta era de la barra lliure.

Artie Shaw no només era un clarinetista d'èxit, sinó un intel·lectual de nivell. Shaw va deixar-nos dit que el temps era l'únic i autèntic patrimoni de l'ésser humà. En realitat, no tenim res més a la vida. Temps és, precisament, allò que el Barça no pot comprar al mercat. Necessites partits i marge per solidificar idees, aprendre a treure la pilota des de la defensa, aplicar la pressió en harmonia, aprofitar les ocasions fins a crear-te aura d'eficaç i temut. Temps com a gran solució, barem que mesurarà aquest projecte encara a les beceroles.

Hi ha vertigen, una pressa gens dissimulada per recuperar el temps perdut, tal com s'ha escenificat aquest estiu. S'havia d'esbandir el vestidor, sacsejar-lo per recuperar la il·lusió. I ara, després de Sevilla, en paradoxa evident quan tot just arrenca el curs, s'haurien de fer crides a la calma, no fos cas que un Barça tan prometedor com tendre descarrilés per impaciència. El repte consistia en reenganxar emocionalment el deprimit barcelonisme i l'objectiu sembla aconseguit d'entrada. En temps rècord, el club s'ha desempallegat d'un munt de noses heretades i pagades a preu d'or. La pluja de comiats s'ha fet a partir de cessions i renúncies de traspàs, pur funambulisme de secretaria tècnica, llastada encara per contractes interminables sense cap mena de justificació. Ara ja no toca parlar de massa salarial.

Ja coneixen l'aforisme del cèlebre pensador sard Antonio Gramsci: "El vell món mor, el nou triga a aparèixer, i en aquest clarobscur sorgeixen els monstres". A cavall entre dues èpoques viu aquest Barça ansiós dels nostres dies, que vol anar de pressa quan la realitat aconsella tranquil·litat i bons aliments. Però no, el barcelonisme ha recuperat els inacabables vells temps de sotsobre, quan s'estripava el carnet després del primer disgust.

Segons la llegenda, a començaments dels 50, Kubala va veure al vestidor una partida de mitgetes destinades a l’equip de rugbi i se’n va enamorar. Conseqüència del caprici, el Barça va lluir els clàssics mitjons a ratlles durant més de tres dècades. Hem passat de la voluntat d’un mite a dependre de les dèries dels dissenyadors de Nike, aliens als tons cromàtics distintius per als esportistes del Barcelona. Després de vestir de blanc, fossin les cuixes dels pioners o la calça curta a les seccions, es van imposar els pantalons blau marí, i no se n’ha parlat més. En sec, però, els va agafar un atac uniformitzador amb la part de dalt. Va ser a finals dels 70, després que Cruyff encara vestís la nívia samarreta suplent tan assumida i familiar durant més de mig segle quan el Barça visitava equips de colors foscos. En plena època d’erradicació, alguns culers ja granats se’n recordaran del sidral organitzat quan Kappa va decidir posar una línia blanca a les espatlles, com si allò fos un crim contra les més sagrades normes del protocol en la vestimenta. Ara, des que el màrqueting dicta i la directiva de torn calla, les hem vistes de tots colors, mai millor dit, i hem suportat autèntics atemptats contra la identitat ratllada, fossin quadres croates o variacions de dubtós gust contra les que mai es pot dir ni ase ni bèstia, més enllà de l’escarafall. Total, el cas és vendre. Enguany toca un altre horror, però què hi farem. Es veu que els designis de la multinacional manen i tot s’hi val quan es tracta de fer caixa.

Per als cinèfils, hi ha alguna cosa en l'aposta d'en Laporta que recorda Christopher Walken a El caçador, aquell duríssim clàssic de Michael Cimino. El president del Barça s'ha pres la nova temporada com el moment de jugar-se-la a la ruleta russa. No hi veu altre remei, ni tampoc terminis o ajornaments. Tot o res, ha de ser ara. I en coherència amb el seu tarannà, s'hi ha tirat de cap. Tal com acabava la temporada, es van filtrar un munt d’objectius amb noms i cognoms. La identitat dels reforços es revelava sense recança, mentre el president expressava com ho aconseguiria: via venda d'actius. I així ha estat, a punt ja de ratificar la segona palanca. Sense esperar a baixes i sortides, s'han estimulat entrades a dojo amb l'ambició de tornar immediatament al nivell perdut fa set anys, quan queia la ja remota cinquena Champions. 

Fàcil imaginar que un bon grapat de detractors i escèptics haurà enregistrat la intervenció inicial de Joan Laporta en l'assemblea general extraordinària. Bàsicament, per recordar-li les seves paraules en cas d'incompliment, si les promeses llançades no es transformen en realitat contrastada a curt termini. Hi haurà qui es quedi amb la metàfora del Fórmula 1, que farà més o menys fortuna segons vagi el club de benzina. Més enllà de l'anècdota, convé subratllar alguns compromisos adoptats en aquest parlament, com l'anunci de no alterar el model de gestió mentre Laporta sigui president.

Des que el vam conèixer, Joan Laporta empra la tàctica de la pastanaga. Posa l'esquer al davant, aprofita carisma i dots de comunicació i el culer acostuma a comprar-li el missatge que llança. Ho va practicar d'entrada amb Beckham a canvi de fitxar Rüstü en la torna de favors i ha iniciat la segona etapa a la llotja fent abús del truc. És una manera d'esmorteir la pressió i guanyar el temps necessari per dominar allò que ara es valora tant, el control del relat.

De fa temps, rum-rum in crescendo com a les pel·lis de por, sentim a parlar del fantasma de la imminent conversió del Barça en societat anònima esportiva. Solució dràstica si no quedés altra sortida, en un alea jacta est de manual com a única alternativa factible al cul-de-sac en què han deixat el club. I corren els rumors amunt i avall, un bon tou de gent els deu haver sentit. De fet, com si fos una llegenda urbana, diu la brama que els antecessors en la presidència de la darrera dècada havien dissenyat una estratègia dirigida, i accelerada des de l'adeu de Neymar, a la transformació radical de l'entitat i l'entrada de capital privat.

A banda del Barça-Bayern d'aquest dimarts i les seves contingències, si Joan Laporta volgués fer avui benefici d'inventari al cap de sis mesos de mandat s'adonaria que la feina li va en augment, per molta que en faci. Ja va començar tort no podent triar l'entrenador que voldria i ara, malgrat el temps transcorregut i les sotragades viscudes, el panorama incert no s'esvaeix. Tot dependrà, faltaria més en matèria de futbol, dels resultats i d'un munt de factors que li convertiran la presidència en un exercici de resiliència excelsa.

Seria tot un detall que Laporta ens expliqués, a poc a poc i clarament, quin és el full de ruta que ha traçat per treure l'equip i el club d'aquest pou. Un cop superat l'esperpent, ja tradicional, del tancament de mercat, el president faria bé d'ensenyar-nos el GPS que guia la nau, encara que fos per una qüestió de moral i confiança. D'acord, la caixa del club està arruïnada, però costa d'intuir on veuen el nord i com pensen arribar-hi. A canvi de l'aclariment, la parròquia culer haurà de posar-hi tones de bona voluntat o això resultarà un daltabaix d'impaciència. Sabem una evidència incontestable: ara es tractava de reduir massa salarial a marxes forçades i obtenir cash com fos. Tot i així, costa d'entendre l'arribada del tal De Jong, malgrat que vulguin acontentar Koeman, quan hi ha overbooking de davanters centres de rendiment incert. Semblaria improvisació, rampells que no lliguen gaire amb oisar els fonaments de la imprescindible reconstrucció de la plantilla. ¿Algú de la casa segueix una ruta definida que té les estacions perfectament programades, o van a les palpentes? Malgrat que sigui una evidència tràgica, mesos després d'aterrar ja no consola parlar de la nefasta herència rebuda.

Paciència és un concepte que no figura en el diccionari culer, ha estat virtut desconeguda en 122 anys d'història. En la massa social i el periodisme domina el dictar sentència i càtedra després de cada matx, sense manies per oblidar el resultat anterior. El seguidor barcelonista té encara una reflexió pendent que no pot ser ajornada: els autèntics titulars d'aquest Barça, sense dorsals assignats, són les pèrdues de temporada, el deute total, el patrimoni net, les amortitzacions i les nòmines inflades. Factors de pes que condicionen fatalment allò que veiem sobre la gespa.

En un naufragi com aquest, la probabilitat de salvament es torna ben minsa. Aquí, tothom s'empassarà aigua a glops. Per arrencar, esment per a aquells que, imitant l'orquestra del Titanic, volien impedir que el barcelonisme s'adonés de la magnitud de la tragèdia, resumida en deu anys de gestió erràtica i fratricida. Massa temps d'inèrcia amb el club a la deriva i en mans dels futbolistes, esplèndidament pagats però tan egoistes com diu el tòpic. Fàcil d'imaginar que bona part del periodisme, còmplice dels culpables, continuarà emparant-los mentre estenen les habituals cortines de fum. No en valdrà cap perquè d'aquesta rebrà tothom. Messi, el millor futbolista de la història, volia continuar en el seu club i ningú li ha procurat la manera de fer-ho.

Com l'esbojarrat calendari ja no té alternativa per allò dels milions televisius, el futbol ha incorporat una novetat en la pandèmia que serà definitiva i transcendent sense necessitat d'adonar-nos-en. Això dels cinc canvis –ha quedat ben palès en la recent Eurocopa– provoca que els entrenadors puguin refrescar i moure peces, alterar el ritme dels partits i canviar el tauler d'aquesta variant d'escacs humans a plena voluntat quan arriben el cansament i la recta final dels partits. La nova revolució arribarà per aquí i això atorgarà encara més protagonisme a les banquetes que sàpiguen llegir i intervenir de manera decisiva. I no són gaires, de moment, els que enlluernin en el domini d'aquesta habilitat de murris lectors.

Allò tan tronat de donar les culpes de tot als cèlebres ismes mereix un aggiornamento. A banda que són només legítima expressió democràtica de les diverses sensibilitats que allotja el Barça, en realitat les tendències queden reduïdes a dues. Els conservadors o neonuñistes, sempre ben protegits per poderoses forces mediàtiques, i els cruyffistes o seguidors del model d'èxit basat en la doctrina de l'holandès. Durant un llarg lustre, que es diu aviat, haurem d'acostumar-nos a una derivada d'aquest últim sector, fàcilment recognoscible com a laportisme.

Hi ha un cert tipus de gent que es passa la vida en l'eterna comparativa. Entre blanc i blaugrana, de manera obsessiva. Incapaç d'indagar més enllà de la superfície, ni s'alegra de la substancial diferència: l'etern mullader culer és expressió democràtica i el cabdillisme mesetari de Florentino pur tic dictatorial. Noteu la distància sideral entre ambdues realitats. Ara toca riure amb les gravacions robades a tan gros factòtum, pinxo i tavernari, que per exemple ens va fotre el pèl i els quartos amb el Castor. Ara tot són crispetes i escarafalls al voltant de la premsa madrilenya i dels periodistes comprats. Per això callaven tant, el gran guru movia els fils de certs titelles.

Costa ben poc dir les coses pel seu nom i deixar-se d'eufemismes. La mateixa premsa esportiva, a l'engròs, que s'ha passat deu anys tapa que et taparàs les vergonyes dels gestors amics insisteix avui en culpar la pandèmia del desastre. Ja que hi som, també la poden acusar de la mort d'en Kennedy i dels incomptables mals d'aquest món, com si haguéssim nascut tots el mateix dia del covid-19. I si no és contra el bitxo, carregaran contra Tebas o formularan alguna teoria conspiranoica dirigida per Florentino. El cas és encaparrar-se en la negació i embolicar la troca, altrament dita opinió pública.