¿El context patriarcal anul·la o condiciona la capacitat de decisió de les dones? ¿Si ho fa, com i per què? Aquesta incapacitat –si és que l'assumim– ¿és inherent en totes les dones, o hi ha diferències? ¿On es poden començar a posar límits? ¿Com ha contribuït la ficció a distorsionar la idea de consentiment? En aquesta peça coral, sis opinadores exploren la (im)possibilitat o la dificultat de dir que no de les dones i les escletxes obertes a través de les quals es pot operar per revertir aquesta desigualtat.

Fill, per començar t'he d'explicar algunes coses. La primera, que Dahl és l'autor del llibre Matilda, aquest que tant vas gaudir llegint amb el teu pare i la pel·lícula que tu i jo vam veure plegats. Té molts més llibres, com Charlie i la fàbrica de xocolata, que va inspirar una de les teves pel·lícules favorites. Sí, la de 1971, ja sé que la més recent no t'agrada gens.

Per primera vegada un guàrdia civil ha estat condemnat per difondre fake news contra menors migrants. Aquest cas comença amb la difusió que va fer el condemnat d'un vídeo que es va fer viral el juliol del 2019, on es veu un home agredint una dona. Al seu tuit, el guàrdia civil assegurava que es tractava d'un menor estranger no acompanyat que, segons ell, atacava dones a Canet de Mar. El tuit, a més, feia un al·legat d'odi contra els menors estrangers no acompanyats, generalitzant sobre el seu comportament violent.

Durant la mateixa setmana que veig la sèrie Intimidad, salta a la llum pública la filtració d'un vídeo privat i íntim de Santi Millán. La parella de l'actor, Rosa Olucha, surt a explicar quelcom que hauria de ser evident: els acords que tenen com a parella són personals i no són discutibles; la fidelitat i la lleialtat no haurien de ser motiu d'escrutini públic, i la filtració d'aquesta mena de material és un delicte contra Millán.

Quan jo era petita, no m'agradava el futbol.

No, Jada Pinkett-Smith potser no podia defensar-se ella sola. El motiu: la misogynoir.

Quan jo tenia nou o deu anys i anava a primària, hi havia una sèrie de càntics per ficar-nos amb els companys i les companyes amb qui teníem alguna desavinença. En recordo dos principalment: “Botellita de Jerez, todo lo que digas será al revés” i “Botellita de vinagre, todo lo que digas será para tu madre”. I entre aquestes dues frases podríem resumir el que ha passat durant els últims dies amb el tema de Rigoberta Bandini, la seva cançó, el Benidorm Fest i Chanel. És més, podria acabar aquesta columna aquí, convidant qui em llegeix a imaginar que li trec la llengua o li faig alguna ganyota similar, perquè més o menys aquest ha estat el nivell generalitzat de discussió. Quan vam perdre la capacitat de debatre?

Fa uns dies es va estrenar a la HBO la sèrie Anna Bolena. Per primera vegada a la història, una actriu negra, la britànica Jodie Turner-Smith, fa el paper de la reina consort d'Anglaterra. La decisió de càsting va despertar una polèmica sobre la idoneïtat de l'actriu pels seus trets fenotípics i la precisió històrica. Per a molts, es tracta d'una mena de traïció a la veritat, atès que Anna Bolena era caucàsica i l'actriu no ho és.

Diuen que una persona pot marcar la diferència, i que totes les persones ho hauríem d’intentar. Llegeixo la notícia que diu que el Tribunal Constitucional de Bèlgica ha tombat la llei belga d’injúries a la Corona perquè és contrària a la llibertat d’expressió. Tot i que la decisió final sobre l’extradició del cantant Josep Miquel Arenas, Valtònyc, estigui en mans del Tribunal d’Apel·lació de Gant, el Constitucional d’aquest país ha tombat la llei d’injúries contra la Corona arran del cas del raper mallorquí. I si això no és una diferència aconseguida per una persona, que algú m’ho expliqui.

Imagina que tens uns 18 o 20 anys. Imagina (sé que és difícil assumir això com a versemblant) que de cop i volta el món sencer s'atura per culpa d'una pandèmia mundial causada per un virus. Imagina que, per començar, et passes uns quants mesos sense cap més cercle social que la teva família. Sí, sí, els estimes, ningú ho posa en dubte, però són les úniques persones a qui veus en una etapa en què, a més, un dels factors més importants de la teva definició com a persona és la diferenciació amb ells i elles.

Fa un temps, una amiga em va dir que el problema de la quantitat d'informació que tenim al nostre abast és que ens crea la sensació de saber massa de tot, però, alhora, tendim a no aprofundir en els temes. Així, aquest estiu hem passat de ser expertes en esports olímpics a parlar de l'Afganistan com si fos part de la nostra quotidianitat. Defenso (per descomptat) la llibertat d'expressió, però també em sembla perillós que qualsevol pugui dir-hi la seva en qualsevol cas. M’explico.

Estimada Simone, t’escric com a dona afro, com a dona que s'exigeix massa, com a dona que s'ha lesionat com tu, i t'escric com a mare. T'escric per donar-te les gràcies per posar la lent d'augment en una realitat que, malauradament, segueix sent tabú. Les lesions mentals existeixen, i són lesions. 

L'Ibrahima i el Makate ara porten capa de superherois. Fa uns dies no, fa uns dies eren uns pàries que no importaven a ningú, ni a les borses d'ocupació, ni a l'Estat, ni al sistema burocràtic migratori. L'Ibrahima és el noi senegalès que va intentar salvar Samuel Luiz de la pallissa mortal. El Makate va intentar ajudar-lo després del segon atac. Tots dos estan en situació d'irregularitat migratòria. Però avui són superherois (en això estem d'acord) a qui el govern espanyol ha decidit donar els papers.

La setmana passada vaig assistir a la inauguració del Festival Grec 2021, dedicat a l'Àfrica i l'afrodescendència. L'obra inaugural, Carrer Robadors, té a l'elenc quatre actors arabodescendents per primera vegada en un espectacle inaugural de producció pròpia del Grec. Ho celebro. Molt. No només per l'obertura que significa cap a la presència de cossos diversos en escena, sinó perquè la feina que fan els intèrprets és meravellosa. La meva enhorabona per la qualitat de la vostra presència, el vostre talent, rigor i entrega. Moha Amazian, Ayoub El Hilali, Mohamed El Bouhali, Abdelatif Hwidar, estic als vostres peus. Julio Manrique, gràcies per aquesta part de la conquesta.