Després del 2008 va esclatar una veritat coneguda a mitges: que els materials amb què s'havia construït l'accés a l'habitatge a Espanya eren molt febles. La sortida de la crisi va implicar un augment de les persones que viuen de lloguer i també va consolidar la consideració de l'habitatge com a bé d'inversió premiat per l'Estat amb tota mena de prebendes fiscals i prerrogatives per als propietaris. La llei que està a punt d'aprovar-se s'ha venut com un intent de solucionar el gravíssim problema d'accés a l'habitatge –recordem, un dret constitucional–, però ha acabat sent més declarativa que una eina que estigui a l'altura del problema. No només no aborda les grans pujades de les hipoteques aquest últim any, sinó que tampoc farà baixar els preus del lloguer en un moment en què estem assistint als primers signes d'una agudització de la crisi d'habitatge permanent en què vivim.

La dificultat d'accés a l'habitatge continua sent un dels problemes fonamentals de l'estat espanyol. En plena discussió sobre la nova llei que el govern vol aprovar i en ple debat sobre la regulació dels lloguers, l'Ajuntament de la Ciutat Comtal i l'Àrea Metropolitana de Barcelona acaben d'anunciar el llançament d'Habitatge Metròpolis. La paraula innovació ha estat la més repetida en la presentació d'aquesta empresa mixta per a la construcció de 4.500 habitatges públics de lloguer "assequible" -per sota de mercat-. Però Barcelona és una ciutat on la col·laboració público-privada no és exactament una novetat i on aquests partenariats han demostrat que no són la millor manera de tirar endavant polítiques públiques essencials per als seus habitants.