10 Aquest diumenge 12 de juliol se celebraran eleccions a la comunitat autònoma basca i a Galícia. Dos països, dos territoris, amb els quals el mallorquinisme ha tingut una llarga tradició d’amistat. Fer memòria acostuma a ser bo, en aquest sentit.

]]> Aquest dissabte hi ha eleccions en un bocí d’una illa europea. La República d’Irlanda, el sud del que els romans conegueren com a Hibèrnia, compost per 34 comtats independents del Regne Unit des de 1921, farà eleccions en un clima nou. El que durant els anys noranta va ser conegut com el ‘Tigre Celta’ per inversors neoliberals d’arreu del món va passar de ser un cas perdut el 2010 –amb la nacionalització de tots els bancs irlandesos, tret d’un, i un rescat internacional– a ser una de les economies europees de més ràpid creixement els darrers cinc anys. Però creixement no té per què voler dir benestar. Irlanda és ara un país amb profundes desigualtats socials.

]]> Diu el poeta napolità Erri de Luca, algú m’ho ha fet rememorar aquests dies, que ell “Considera valor totes les ferides”. I continua explicant que “Considera valor el viatge del captaire, la clausura de la monja, la paciència del condemnat sigui quina sigui la seva culpa”. Que “Considera valor el que demà no valdrà res i el que avui ja val poc”. Que “Considera valor estalviar aigua, arreglar sabates, callar a temps, socórrer a crits, demanar permís per asseure’s, donar les gràcies sense saber per què”. Que “Considera valor saber on para el nord d’una cambra i el nom del vent que eixuga la roba”. Que “Considera valor emprar el verb estimar i la hipòtesi que un creador existeix”. Clou confessant que “Molts d’aquests valors no els he (ha) conegut”.

]]> Els quatre anys que s’obrin a partir de setembre marcaran l’esdevenir de casa nostra per molt de temps. Fa dues setmanes, en aquestes planes, l’amic Antoni Riera feia una reflexió sobre el que ell anomenava “l’esquerra de piscines i barques que lloga xalets”, que em sembla que és oportuna. Parlem-ne, de tot plegat. Encara que sigui de forma desordenada.

]]> Hi ha poetes que són calls a les mans. Salabror i fang rogenc. Marinada. Sempre he defensat que el malaguanyat poeta Damià Huguet (1946-1996), mediterrani i català de Mallorca per sobre de tot, és una de les nostres figures literàries més potents. El Vicent Andrés Estellés mallorquí. Pel que fa, que cap crític em crucifiqui, a sensualitat i a una expressió 'popular' que em fascina. He passat gust de veure, aquesta setmana, en el marc incomparable de Ca Sa Mestra Majora, un corral particular d’una vella casa singular del centre de Campos, l’obra 'Guaret', de Pedro Mas i Joana Castell, actor i actriu que, a més, la protagonitzen. La petita producció, amb un guió interessant i original on s’alternen la biografia del protagonista, fill de migrant castellana i palmesà a la recerca de la seva identitat mallorquina no transmesa, amb el testimoni de l’empresari Biel Huguet parlant del seu pare, dona molt de si. Transmet autenticitat i audàcia. No defrauda en expectatives. Poua en quelcom essencial i reconfortant: la redempció i la recerca de qui som mitjantçant algú que, d’una experiència personal que podríem assimilar a la de tants coneguts i amics, troba en la tradició cultural autòctona –en aquest cas els versos bells de Damià Huguet– la universalitat. Que sempre acompanya i agombola allò proper. Ho explica, eloquent, Biel Huguet en una de les projeccions de l’espectacle quan afirma que el Migjorn de Mallorca, amb aquella flaire de Sardenya o Sicília,no deixa d’estar connectat amb París, Londres o Barcelona. Ho rebla magnífic, Mas, quan fa una comparació no exempta de contradiccions, de la seva cerca de mallorquinitat amb els descendents dels aborígens australians que s’apleguen periòdicament a Federation Square, a Melbourne.

]]> Les setmanes fosques s’han d’enlluernar amb detalls que resplendeixin, que ens facin estar millor. Fa un grapat de capvespres vaig visionar un producte interessant, per inesperat. Possiblement he tingut una primavera poc atenta i no havia reparat en la posada de llarg del documental 'On són ses margalides?', un treball de Joan Trias i Toni Escanellas que posa sobre la taula la història de Tots Sants, una de les bandes manacorines de l’anomenat –mal anomenat?– “rock català” dels anys noranta més singular i relativament oblidada. Dic relativament perquè són munió les persones que els recorden i alguns dels seus temes esdevingueren referencials. Així, Escanellas i Trias expliquen el recorregut del grup del Llevant mallorquí liderat pel carismàtic Xavier Ramis, mort el 2011 quan tot just la banda mirava de tenir una segona vida, des dels inicis fins a la seva formació actual amb la veu del jove Roger Pistola. A casa reconec que a la ja llunyana adolescència de cintes de casset gravades i marcades amb retolador hi entraren amb més rapidesa uns altres manacorins, els Ocults, però Tots Sants i aquella força molt especial, amb una sonoritat semblant a uns altres “rars” de l’escena en català del moment, els Sangtraït, em marcaren. Illa Maria i Ca de Bou són a l’Olimp de les cançons de les nostres vides, segurament per sempre. Per a mi els temes de Tots Sants, injectats per vells amics que en alguns casos han esdevingut nous, són un camí per reprendre.

]]> Aquests dies la casualitat ha fet que em comuniqués amb la que va ser una professora de català estimada que em va marcar durant aquella etapa vital tan mitificada i tan transcendent que és l’adolescència. Li passava un record, una efemèride, que havia destacat a les xarxes socials tot felicitant el flamant nou diputat Joan Mas i Tugores 'Collet' –de les poques bones noves que ens dona la política illenca darrerament–. El 1995 servidor i tres nins més del nucli del Bloc d’Estudiants Independentistes –BEI, avantpassat de l’actual Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans– del col·legi Pius XII, la meva escola, organitzàrem una xerrada sobre la insubmissió al servei militar a l’exèrcit espanyol. Era en temps del pati, a la biblioteca. En vint minuts, doncs, l’amic Collet, avui pagès i diputat i en aquell moment insubmís, pagès i secretari dels Joves d’Esquerra Nacionalista, va haver d’explicar a una caterva d’al·lotells a la quinzena de què anava això de no voler anar a les casernes. Per antimilitarisme, per solidaritat, per justícia social, per dignitat nacional, per convicció democràtica. El record era prou bonic per fer-li arribar a na Neus, doncs. Ella, en resposta, va aprofitar per explicar-me que tot just s’acaben de jubilar dos professors de qui vaig ser alumne, vint anys enrere clavats, i que han estat tota una institució al centre. Els seus noms està bé que s’escriguin en una tribuna humil però orgullosa com aquesta perquè són per fer-ne bandera: Cati Bestard, professora d’història de l’art, i Ricardo Marroig, professor de llengua i literatura castellanes. De perfils ideològics diferents. Humanament extraordinaris. Humanistes davant qualsevol altra consideració. Persones de qui et pots refiar. D’ells i amb ells vaig aprendre els millors valors que m’han acompanyat sempre. Juntament amb altres mestres, uns ja jubilats i altres encara en actiu per molts d’anys. Marquen, els bons mestres, els que, com a vells savis de la tribu –encara que quan eren profes teus, en alguns casos, no fossin molt més grans del que ets ara– et deixen llavors, idees, claus, formes d’interpretar la realitat, de llaurar i navegar, que t’acompayen sempre. Fora tòpics. Per això em va fer feliç saber que comencen una etapa de merescut descans, però també em va entristir, a la vegada, saber que no marcaran més joves com en Toni de finals dels noranta.

]]> En instants en què sembla que l’actualitat política de la nostra 'païssa' no ens hauria de fer perdre temps en altres combats – un record agraït sempre al malaguanyat Miquel Duran i Pastor, inventor de l’expressió 'païssa' per 'país', que segur que faria unes bones rialles amb tot el que ens toca aguantar– em sembla que és bo desmarcar-se una mica de tot plegat. I, cap fred, enmig del soroll, poder detenir-se a valorar els llibres i els treballs que fan millors els nostres dies i que contribueixen a fer gran la biblioteca que un país normal i decent hauria de tenir.

]]> Passada una setmana de la contesa electoral darrera s’enyora qui faci, des del mallorquinisme d’esquerres, una mica d’autocrítica amb cara i ulls. N’hii ha per fer-ne. Fer autocrítica és indispensable sempre. Per als hereus de la tradició del PSM i d’una part del PCE illenc podria ser senzill fer una autocrítica més o manco poc severa de les seves decisions del darrer cicle. Però si no ho fan s’equivocaran. Han obtingut els millors resultats des del 1999. Cert. Tornen a un escenari semblant al 2007. És veritat. A Manacor ha anat molt bé i a Montuïri també. Genial. A sa Pobla s’ha fet una de les millors campanyes municipals de l’arxipèlag. A Deià un gran tipus com en Lluís Apesteguia serà batle. Magnífic. Però s’han perdut la meitat de vots al Parlament. La meitat. A l’Ajuntament de Palma s’ha passat de la fantasia, el 2015, de gairebé fer el ‘sorpasso’ al PSIB –amb només 4.000 vots per davall dels socialistes– a tenir 20.000 vots manco que ells. Sisena força. Malgrat l’efecte Noguera. Al Consell de Mallorca, de quasi empatar amb els d’Armengol fa quatre anys es passa als 45.000 vots de distància. Repensar-se és indispensable.

]]> En parlàvem escadusserament la setmana passada. Hi ha una qüestió a la qual qui aquestes línies escriu no atura de donar voltes i que té a veure amb el compromís que la ciutadania que es diu sensible amb el país té amb les iniciatives que sorgeixen a ca nostra. Fa només uns dies li sentia a l’amic Josep Àngel Guimerà, professor de periodisme a la UAB, una cita –que crec que ell atribuïa al mestre de comunicadors Tresserras– que venia a dir que a Catalunya hi ha 500.000 persones que “ho paguen tot”. Ho deia, és clar, en referència que el consum cultural queda reduït a cercles molt precisos. Em va fer pensar, tot i que jo esmenaria en Guimerà i en Tresserras en una qüestió: cal reduir la xifra, que em sembla excessiva.

]]> Quasi una setmana després de les eleccions ja podem demanar-nos què faran els diputats i senadors electes per les Balears al Congrés. Els socialistes Pere Joan Pons, Susanna Moll i Cosme Bonet em semblen ciutadans honestos, però diria que el forat negre que és el seu partit engolirà qualsevol esperança que puguin defensar com cal les Illes. Les dues representants d’Unides Podem són una incògnita, diria que fins i tot per als seus votants. És dur pensar que hi ha partits que presentin el que presentin, entren. Dels tres dretans, en tenc pocs comentaris. Quan la meva ment pensa en Maria Salom pens –ho he dit altres vegades– en la seva rialla, bocabadada, quan Pilar Manjón declarava a la comissió d’investigació pels atemptats gihadistes de l’11-M en què va perdre el seu fill. No ho podré esborrar mai. No així els seus electors, pel que sembla. L’autoodi crec que defineix el tarannà de l’exsocialista Mesquida –com es pot ser felanitxer i nacionalista espanyol?– i la voxera Contestí.

]]> Dels dies històrics se n’abusa molt, en la retòrica dels nostres dies. Tot és sempre transcendental. El cicle polític que ens ha tocat viure parla sempre dels nostres temps com un moment irrepetible. Dia 28 d’abril hi ha eleccions estatals a Espanya. No és cap secret. Com a mallorquinista, sobiranista i d’esquerres però, sobretot, com a demòcrata, miro sovint de fer l’exercici d’empatitzar amb les dones i homes de les nostres illes que, en tant que progressistes i persones que estimen el nostre entorn, es demanen què votar. No tothom ho té sempre clar. Cada pic hi ha més gent, tots els estudis apunten cap aquí, que decideix la papereta la darrera setmana i, fins i tot, les últimes vint-i-quatre hores.

]]> És una qüestió que em plana pel cap des de fa massa. Fa dies un bon amic de Palma, vinculat als moviments que n’hem dit “emancipadors” i a diferents “ismes” bons, d’aquells que ens fan millors com a país i com a societat, em feia avinent que no acabava d’entendre per què tan poca intersecció i coneixença mútua entre les diferents expressions de les lluites socials actuals a casa nostra. Em deia, l’amic esmentat, que veia amb una certa estranyesa el fet que el diàleg entre les diverses famílies polítiques de les esquerres i els fenòmens com un emergent feminisme, per dir quelcom, no es donaven. Molta gent no es coneixia. “Això abans no passava”, era el colofó del discurs. Vaig entendre’l de seguida. Bàsicament perquè ho comparteixo i perquè encara hi afegiria més dades. El desembre de 2018, per exemple, vaig ser a la marxa pel territori i contra l’autopista de Campos convocada per les entitats ecologistes. Va ser un ‘revival’ tremend per a mi. Hi havia els mateixos companys i del mateix perfil que fa quinze anys. Em va entendrir, m’ho vaig passar bé... però m’inquietà.

]]> Aquest cap de setmana Palma ha acollit les jornades ‘Jueus refugiats a les Illes durant l’Holocaust’, gràcies a l’empenta de Juan Pérez i Pere Bueno, dos esporlerins no historiadors – un és filòleg i l’altre misser– apassionats per la cultura jueva. Ambdós es llançaren fa dos anys a una aventura espectacular: seguir la pista de dos matrimonis de jueus alemanys establerts a Esporles els anys trenta que aconseguiren escapar de la Xoà i de la col·laboració franquista amb els genocides nazis. Les jornades, que han tingut el suport públic d’aquesta meravella de director general de Memòria Històrica que és Manel Santana, han constat d’una exposició – obra de l’estudi Moiré, dels germans Matas– i d’una sèrie de xerrades a càrrec d’experts com la sociòloga Marta Simó, possiblement la persona que més sap dels jueus a l’estat espanyol durant els anys del primer franquisme, i l’historiador Manu Valentín, de l’associació cultural jueva Mozaika –el tipus d’entitat que els juedòfils illencs necessitaríem i que les neures de determinats sectors molt conservadors que han segrestat el relat jueu-xueta han impedit fer créixer–. M’ha tocat moderar un debat, que ja haurà passat quan el lector amable llegeixi aquestes ratlles. Per mi, la judaïtat és un concepte que des d’infant, sobretot per influència de ma mare, està intrínsicament associada a la llibertat i a la lluita per la justícia.

]]> La setmana passada, l’amic Gabriel Mayol feia una aportació interessant, des d’aquestes mateixes planes que compartim, setmana sí, setmana no, parlant de la perifèria de l’estat i de la seva relació periòdica amb el suport a un PSOE que acaba esdevenint sempre la pota central que sosté el règim del 78. També fa uns dies un dels periodistes de qui més he après, en Roger Palà, entrevistava a 'Crític' un dels grans heterodoxos de l’esquerra nacional catalana: Gerardo Pisarello. El diàleg entre ells dos, plena de detalls sucosos i en què el catalanoargentí dona mostres de conèixer millor la història del catalanisme que molts quadres d’ERC i la CUP i, per descomptat, que molts hiperventilats del neosobiranisme, tenia una clau de volta que connecta amb el que explicava Mayol. Diu, Pisarello, que si quelcom es pot aprendre de les tradicions republicanes i transformadores d’algunes perifèries que ell coneix bé, com la gallega i l’andalusa, és que qualsevol canvi en perspectiva social i democràtica a l’estat no pot fer-se des del centre i necessita la força de les perifèries, articulades entre si. És una dinàmica històrica. Ho hem vist des del segle XIX, ho vàrem veure els anys trenta, ho hem vist els períodes en què el PSOE ha governat i ho constatam ara que sembla que acaba el darrer cicle politicoelectoral. Podemos i les seves aliances estratègiques només han quallat a la perifèria. I quan els morats de Pablo Iglesias han intentat, i intenten, vertebrar des del centre, no només geogràfic sinó mental (convido el lector a recordar les patètiques decisions cesaristes de personatges com Pablo Echenique), senzillament s’enfonsen.

]]> Primer va tenir nom de pintor impressionista francès. Fa molts anys vaig saber que si aquí teníem un Renoir, a Girona, per exemple, curolla de mallorquins que hi estudiaven, tenien un Truffaut, i a Barcelona, un Meliès, a més de dos Renoirs més! Vivint al barri de l’Escorxador, el renaixement per a l’Eixample palmesà que va significar que el vell edifici de maons vermellosos abandonat durant tants anys cobrés vida, cap a meitat dels noranta, no es pot ni imaginar. I com que la vida és cultura, aquell cinema especial on feien pel·lícules que no feien a altres bandes va ser el millor regal. Allà hi he vist ‘L’apartament’ de Billy Wilder –que durant segles va ser el meu film preferit per alguna força misteriosa– amb el pou de saviesa que és Jaume Vilanova. Hi he saludat Colm Meaney –cercau-lo a Google i el reconeixereu– i n’he sortit disposat a trobar Scarlett Johansson a qualsevol bar de Santa Catalina com un Bill Murray qualsevol trescant per Tòquio. Allà hi vaig veure, quan encara no havia complit els 25, un vespre que esperava una trucada i enyorava un vestit, ‘Before Sunset’, traduïda maldestrament en espanyol com ‘Antes del amanecer’, que no he comprès fins que he travessat la fita que em porta cap al final de la trentena. Pel·lis argentines, armènies i britàniques. Fatih Akin, Ken Loach i Cesc Gay. Me n’he acomiadat i hi he topat. Allà hi he entrat coneixent-me poc i n’he sortit coneixent-me un poc manco. Hi he rigut, amb els misantrops Miquel Julià i Ferran Sebastià Vallès. Clint Eastwood i un pa amb oli a Blanquerna o un entrepà turc a Ca’s Músic. Hi he estat feliç. I també hi he passat millor algunes tristors. Hi he conegut el gran plaer d’anar al cinema sol –que, francament, ara fa massa temps que no practico–. Hi vaig veure ‘Amélie’, tan maltractada pel temps, en una sala buida on només hi havia Matias Vallés a primera fila. He anat a la darrera sessió de l’any que finia i a la primera del que entrava. Hi vaig sentir el recentment desaparegut actor suís Bruno Ganz –el més gran en llengua alemanya!– fer del periodista i ‘asiòleg’ Tiziano Terzani a la magnífica ‘La fi és el meu principi’, que em va fer entendre, per fi, coses importants que m’han servit i em serviran. Hi he anat, fins ara, poc amb na Laia, que és a ca nostra qui en sap, de cinema.

]]> Durant la passada setmana he entrat en debat, amistosament, amb diversos mallorquins d’ideari progressista. La majoria em defensaven que la por de l’onada ultradretana que es congria a les Espanyes no ens ha de preocupar excessivament en el sentit que sempre ha romàs entre nosaltres, el feixisme. Mai ha fugit del tarannà i les maneres de la dreta espanyola de les Balears. Per tant, sabem el pa que s’hi dona. Ho compro, en gran part. No deixa de ser un lloc comú molt repetit entre certa esquerra. “Mai va marxar, el franquisme”. Ben cert.

]]> Fa 74 anys de l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig del camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau, el 1945. Precisament aquests dies les xarxes s’omplen de #WeRemember per recordar-nos la infàmia més devastadora. Com sempre, hi haurà qui voldrà ficar-hi mà, a un fil de memòria que hauria de ser, en els temps que corren, un crit contra el totalitarisme. Passa des de fa massa, en aquesta qüestió. Els judeòfils no sionistes que sabem que cal estimar allò jueu fugint de les polítiques terriblement inhumanes que promou l’estat d’Israel ho patim. Però nosaltres també podem “remember”. Nosaltres recordam.

]]> Aquests dies hi rumiava. En només unes setmanes, periodistes com el català Roger Palà, que a més és col·lega i bon amic, i l’espanyol Antonio Maestre ho explicaven en articles sucosos. L’excés de soroll mediàtic ens fa mal. Les xarxes socials ens fan mal. Vivim una època en què quan suposadament la informació més i millor circula ens trobam amb la paradoxa que les trinxeres informatives es fan més profundes. Fondes. Els blancs i negres es fan forts. El binarisme –o amb mi o contra mi– s’accentua. De la democratització de l’espai públic que havia de significar internet hem passat a una terra de ningú àrida on els linxaments, la cacera de bruixes i l’anonimat covard com a màscara perfecta per difamar i atacar esdevenen allò més normal. On el pluralisme, el mestissatge i el rigor perden davant les 'fakes news', l’odi a les diversitats i les ideologies ‘fortes’ –creix el feixisme, es fa notar una determinada pseudoesquerra autoritària i es consolida el pitjor neoliberalisme.

]]> Durant anys s’ha teoritzat sobre el tercer eix, a les illes Balears i les Pitiüses, que confereix una singularitat afegida al nostre panorama polític. A banda de les línies confrontatives esquerra-dreta i illenc-espanyol, en trobaríem una altra: proteccionista-depredador. L’ecologisme ha estat important, per al progressisme d’aquest país. Pens en l’esquerra mallorquinista i en l’anarquisme, amb un rol cabdal en batalles conservacionistes centrals, com ara l’ocupació de la Dragonera per part del col·lectiu Talaiot Corcat.

]]>