Edmond Privat va tenir el privilegi de conviure durant tres setmanes, l'any 1931, d'Europa a l'Índia, amb Gandhi i els seus acompanyants. Aquesta afortunada circumstància va donar lloc al llibre que tenim a les mans: és el recull de les retransmissions radiofòniques que l'autor va fer per a la ràdio suïssa per a les quals va emprar l'esperanto.

Una anàlisi del moment que viu el poble sud-africà, la realitat en la qual es troben els joves del país que, quan tenien 9 o 10 anys, semblava que eren una generació privilegiada que no hauria de conviure amb el fanatisme i les desigualtats.

A Russell (1942-2013) semblava que la vida l’havia deixat al marge, al “xino” de Barcelona, un cau que engolia ànimes.

Amb el rerefons dels afers d’uns industrials triomfadors, coneixem la complexitat de les relacions entre amics, famílies i sobretot les que s’estableixen entre pares i fills.

Jay McInerney ens situa a la ciutat de Nova York al setembre del 2001. Potser s'han escrit altres novel·les que deixen constància de la tragèdia, aquesta que hem de dir que ha resistit el pas del temps, que ens ha fet reflexionar sobre la 'vida quotidiana' durant les setmanes i mesos després de la terrible experiència.

Wisława Szymborska. Poznan (Polònia, 1923-2012). Premi Nobel de literatura l'any 1996, a la coberta podem llegir que els seus amics anomenaren aquest fet “la tragèdia d'Estocolm”.

Lluís Duch (Barcelona, 1936 – Montserrat, 2018), monjo benedictí i antropòleg, al principi del llibre cita un preceptor seu, el pare Guiu Camps, un gran erudit i, per sobre de tot, un home que va donar prioritat a transmetre uns principis ètics estrictes, sense fer concessions, perquè s’havien d’apartar de tot allò que els pogués conduir a l’honor, la glòria i les temptacions materials. Aquest home, membre d’una societat monàstica, amb tot el que això implica, va deixar una petjada profunda en els seus deixebles: “la seva humanitat, la seva total llunyania i aversió als tics clericals, la seva imponent i constant crítica al poder” (pàg. 29).

Un cant d’amor als llibres i a les llibreries, a la joia de compartir el coneixement.

Hi ha una carta, hi ha una història d'amor… hi ha quelcom més i molt ben dit.

Tzevetan Todorov (Sofia,1939-París, 2017) és considerat un dels grans intel·lectuals humanista dels darrers 50 anys. La seva obra s'ha centrat en la teoria literària, la història de les idees, els totalitarismes del s. XX, la relació entre art i pensament, el conflicte entre l'individu i les ideologies, i entre els creadors i els poders polítics.

Som a principis del segle XX a Brooklyn. Coneixem una família d'immigrants, la generació anterior va arribar a Amèrica amb la seguretat que era possible una vida més digna.

Sergei Dovlàtov (1941-1990) arriba als EUA als 37 anys. A causa del rebuig que va patir al seu país, Dovlàtov només confiava que la seva literatura fos publicada al 'tamizdat' (la xarxa de literatura russa publicada a l’estranger), aquesta possibilitat podia fer que arribés als lectors de l’URSS clandestinament mitjançant una altra xarxa 'samizdat'. Aquests varen ser els començaments d’un autor fonamental del s. XX. Un cop a Amèrica va trobar el reconeixement.

Quan acabem la lectura, ens trobem aquestes paraules: “L’infern no és el lloc on patim, / és el lloc on ningú sent el nostre patiment” (al-Hal·laj).

Seguim un viatger en els seus desplaçaments, un peculiar observador que ha inclòs un joc d’escacs a l’equipatge, ell és el quart dipositari del llegendari estoig.

La cantata ‘Irene i la terra adormida’ té l’origen en una iniciativa del musicòleg i compositor Francesc Vicens.

Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972) ens convida a conèixer un microcosmos, durant un període de la nostra història recent, aquesta història que, de vegades, per simplificar, tenim la temptació d'obviar. Els personatges absents i presents que es passegen per aquestes pàgines ens donen llum, a través d'ells aprenem a mirar i a escoltar un poc millor.

Ngugi wa Thiong’o, Kenya 1938, empresonat sense judici. El seu delicte: escriure una obra de teatre en la seva llengua en què donava a conèixer una realitat que, pel gran èxit popular que va tenir, va incomodar el poder.

L’acció transcorre a Síria, vivim el començament de la guerra. Observam com, d’una manera sobtada, les persones es van allunyant del que era la seva quotidianitat, no poden donar crèdit de l’evidència que la història els ha triat per ser protagonistes d’un d’aquells períodes dels quals l'humanitat s’ha d’avergonyir.

Tres dones, tres cultures que acaben feliçment “trenades”.

Ens donen a conèixer el que va ser la vida de Maurice Ravel, des que va ser mobilitzat a la Guerra del 14 fins al seu darrer moment. Aquest personatge esquifit que va ser reiteradament rebutjat, aconsegueix, a la fi, formar part de l’exèrcit, cosa que per a Ravel era una necessitat vital, volia ser un més.