A principis del segle XX, era força habitual que els nens patissin la tortura de les malalties infeccioses o veiessin com n’eren víctimes altres membres de la seva família. Les criatures es posaven molt malaltes i morien a casa. Els que els sobrevivien –els nostres avis i besavis– estaven molt familiaritzats amb les imatges, els sorolls i les olors de la mort, i també amb la desaparició de germans o de fills encara petits.