La primera aventura de la joguina assassina M3GAN ja era una barreja de gèneres: començava com una comèdia de terror amb pinzellades sobre el dol i la criança, però l'escalada progressiva de violència i lluites remetia al thriller d'acció. Ara arriba una segona part que abandona el terror i enrareix la sàtira. La saga Fast & Furious va mutar progressivament: els seus pilots de curses il·legals acabaven esdevenint uns agents d'intel·ligència embarcats en operacions a gran escala. Aquesta nova saga sembla emprendre un camí similar a tota velocitat: de Ninot diabòlic a una Missió: impossible de cost baix en només una seqüela.

Del crac del 2008 van sorgir els petits hedonismes d'una joventut marcada pels sous baixos i la corrosió dels ascensors socials: ja que ens hem quedat sense futur, paguem un cafè i unes pastes més cares per gaudir del present. La furgo, adaptació del còmic homònim, ens parla dels xocs de realitat posteriors a través de la història d'Os, un home aficionat al dibuix que viu en una furgoneta després de separar-se de la companya. Marcada per l'humor defensiu del personatge principal, aquesta comèdia dramàtica és una mena de La vida és bella de la precarietat en què l'adult recobreix la misèria amb jocs i fantasies per protegir la seva filla (o el seu orgull?).

Un avió és un lloc interessant per ambientar thrillers amb ecos del Hitchcock ferroviari d'Alarma a l'exprés. A Fight or flight, però, no hi ha gaire intriga, sinó un espectacle d'acció tan amarat de violència humorística que remet a una versió sanguinària dels dibuixos animats del Correcamins més que no pas al cinema d'espies. El seu protagonista és un agent caigut en desgràcia que ha de sobreviure un vol on han embarcat desenes de sicaris. Les seves peripècies acaben semblant uns Jocs Olímpics de les execucions creatives.

Fa gairebé trenta anys que Tom Cruise va esdevenir Ethan Hunt, el protagonista de la versió cinematogràfica d'una antiga sèrie televisiva. Missió: impossible va començar com una saga de blockbusters d'autor, potser per distingir-se del model uniformitzador de la franquícia Bond, però també va acabar assumint un estil definit. Les últimes entregues han ofert alguns moments memorables de cinema d'acció contemporani: escenes impressionants, acompanyades d'abundants dosis d'humor i matisades per alguns moments d'ulls aquosos i emotivitats entre l'heroi i els personatges que l'envolten. Tot plegat era inversemblant i esquemàtic, però alhora tenia alguna cosa de prodigiós.

Disney torna a rendibilitzar el seu catàleg mitjançant una nova versió en imatge real de Blancaneu amb les corresponents cançons i narratives adaptades als temps actuals i a les necessitats econòmiques del projecte. Bruixes sinistres i moments esgarrifosos a banda, el film del 1937 estava molt orientat a l’audiència infantil. La trama romàntica més concreta que s’incorpora al remake dota d’un cert pes dramàtic l’enamorament inexplicable de l’obra prèvia i alhora injecta elements adreçats al públic que s'acosta a l’adolescència (mentre aporta una visió de l’amor com un procés més igualitari, de millores i inspiracions recíproques). Els nois poc proclius a interessar-se per les princeses podran identificar-se amb una mena de Robin Hood imperfecte immers en una lluita contra la tirania. Aquesta trama amenitza (o alenteix?) una narració correcta que avança de manera un xic feixuga i que difícilment resultarà memorable.

Johan Grimonprez ha teixit un vibrant documental històric sobre el cop d'estat que va patir el govern de Patrice Lumumba a la República del Congo, amb la Guerra Freda en el rerefons. L’autor dimensiona els fils que unien els somnis de fraternitat i federació a l’Àfrica postcolonial (o hauríem de dir neocolonial?) amb les lluites polítiques i les expressions culturals afroamericanes compromeses amb els drets civils en uns Estats Units on les lleis encara discriminaven la població negra. I, de passada, amenitza l’exercici de memòria colonial amb peces de Louis Armstrong, John Coltrane o Miles Davis.

A La tutoria, una professora jove i emocional ha de dirigir la reunió entre les mares de dos nens implicats en un incident, relacionades per vincles familiars en tensió i representatives de dos perfils molt diferents de feminitat, i el pare d’un d’ells. Les imatges que acompanyen els crèdits inicials de la pel·lícula són filmacions d’escenaris quotidians d’una escola infantil que, sense caure en el tenebrisme del cinema de terror, evoquen un cert desassossec, un clima de sospita. I això genera un dubte: ¿el relat prendrà la forma de drama o de thriller?

Detingut i condemnat per la manera com rodava les seves pel·lícules i pel contingut d’aquestes, el realitzador iranià Mohammad Rasoulof (La vida dels altres) va dirigir clandestinament La semilla de la higuera sagrada abans de fugir del seu país natal. El film comença com un drama familiar que integra manifestacions reals i incrusta imatges recollides de les xarxes socials. La presència de les protestes no és cosmètica, sinó que impacta en el cor de la ficció: el món exterior soscava l’ordre domèstic dissenyat pel marit i pare, treballador del sistema penal, que exerceix de poder força absent i aparentment benigne… Fins que se sent amenaçat. De la crítica d’un clientelisme que exigeix obediència a canvi de benestar es passa al qüestionament d’un masclisme que reacciona iradament contra els gestos d’alliberament femení.

Tornar a casa no acostuma a ser una experiència agradable quan ets el protagonista d’un drama familiar. Por donde pasa el silencio, primer llargmetratge com a directora de Sandra Romero, tracta de la visita d’un home en la trentena al seu germà bessó amb greus problemes de salut. El perfil del malalt anticipa que no estem davant d’un drama social bonàs i condescendent, sinó d’una altra cosa: el Javier mostra un caràcter volàtil i, desgastat pel dolor, crida el seu ressentiment.

Un dels grans thrillers de la dècada passada, La invitació (2015), escenificava la impossibilitat que tothom pugui complir sempre els seus somnis com es diu a les tasses amb missatges motivadors: els desitjos propis acaben friccionant en algun moment amb la llibertat d'altres persones. De passada, la seva autora llançava un dard a les teràpies amb aspecte sectari. Sembla com si l’actriu i ara realitzadora Zoë Kravitz (Divergent) hagués pres nota d’alguns aspectes d’aquella pel·lícula de Karyn Kusama, o de Deixa'm sortir (Jordan Peele, 2017), per dissenyar la intriga de Parpadea dos veces.

La Pilar té alguna cosa d’heroïna: és auxiliar d’infermeria i mare de família amb dos fills. És, però, una heroïna humaníssima, sobretot quan la seva quotidianitat canvia després d’una prejubilació abrupta. En crisi vital i amb més temps lliure, ella percep que les persones del seu voltant donen per feta la seva ajuda: la necessiten, però no sembla que l’estimin. Així que es rebel·la mitjançant rampells de gelosia, gestos de control o reclamació d’atencions… I la imposició d’un cap de setmana d’oci grupal que serà molt, molt incòmode.

El jove Edmond Dantès té sort a la vida. Els aristòcrates als quals serveix el seu pare li han proporcionat una formació com a mariner, així que Dantès escala professionalment i es disposa a casar-se amb una familiar dels amos. Les coses es capgiren ràpidament i el protagonista passa anys i panys en una presó terrible per una acusació falsa, fins que l’atzar li proporciona una oportunitat de fugir… i de venjar-se dels que van provocar el seu drama.

El realitzador sud-coreà Hong Sang-soo, autor de joies com La novel·lista i la seva pel·lícula, continua sent el més productiu mestre del cinema actual amb les seves pel·lícules de logística i narrativa mínima. El nostre dia tracta de dos artistes consagrats: un poeta veterà i una actriu de mitjana edat reben cadascú un aspirant a artista que els demana consell. Les preguntes dels visitants els obliguen a afrontar els seus respectius dilemes vitals. Ella pensa en deixar l’actuació; ell està abatut per un problema cardíac que l’empeny a deixar el tabac i l’alcohol.

El destí dels protagonistes de la fonofòbica Un lloc tranquil (2018), una família de la Nord-amèrica rural que mira de sobreviure a l’arribada d’una violenta espècie alienígena que es guia pels sons, està pendent de resoldre’s amb un tercer film. Mentrestant, els responsables de la franquícia han confiat aquesta preqüela al realitzador Michael Sarnoski (Pig), que presenta personatges nous ubicats en un escenari molt diferent: la densament poblada i urbaníssima Nova York. Si la primera pel·lícula tenia alguna cosa de thriller d’invasió domèstica, Un lloc tranquil 2 (2020) ja incorporava moments d’acció catastrofista. Aquesta nova entrega potencia aquest vessant amb diverses escenes impactants sobre el brutal primer contacte extraterrestre. Sarnoski i companyia ja no amaguen els monstres, però les seqüències de runa i cendres a l’aire contribueixen a mantenir un cert misteri i, alhora, remeten a l’esfondrament de les Torres Bessones entrellaçat amb el trauma de la covid-19 i el possible pànic a la proximitat de l’altre. No falten uns quants ensurts per honorar els orígens de la franquícia com a thriller de terror i un cert cultiu de l’emotivitat que també s’ha convertit en característic (de nou, amb trames de malaltia, sacrifici... i fentanil?). A la saga se li va posant cara d’audiovisual corporatiu en sèrie, d’explotació comercial d’una idea atractiva, però potser serà una de les explotacions d’aquest any cinematogràfic que recordarem més de grat.

Els guionistes i directors Éric Toledano i Olivier Nakache, responsables de l’exitosa Intocable (2011), tornen a la càrrega amb una nova comèdia per a tots els públics, moderadament dramàtica i amb rerefons social. Un año difícil tracta de dos homes desbordats que afronten desnonaments i divorcis per culpa dels deutes que han adquirit. En plena desesperació vital, s’introdueixen en una organització ecologista per aconseguir cerveses gratuïtes i per acostar-se a la seva atractiva líder.

Mad Max: Fúria a la carretera va ser un dels blockbusters de la dècada passada, un espectacle brutal de guió esquelètic. La pel·lícula connectava amb el cinema d’acció automobilística predigital i semblava més autèntica, més física, que les fantasioses entregues tardanes de la saga Fast & furious. A més, aportava una coprotagonista inesperadament memorable: la Furiosa encarnada per Charlize Theron. Ara arriba la corresponent preqüela que combina continuismes i variacions del film previ.

El realitzador Denis Villeneuve continua la seva adaptació fílmica d’aquesta saga d’intrigues de palau i lluites pel poder ubicades en naus espacials, planetes i futurs llunyans. La segona entrega conserva la mateixa tendència a la solemnitat de la seva predecessora, el mateix disseny de producció monumentalista decorat per un seductor vel d’ombres, misteris i profecies. La música eixordadora de Hans Zimmer reforça el desig d’aclaparar l’audiència mentre es relata com el jove protagonista, el bon colonitzador Paul Atreides (Timothée Chalamet), s’integra en la resistència antiimperialista del seu planeta d’exili i esdevé un líder.

La primera versió fílmica d’El color púrpura (1985) va rebre algunes crítiques que el seu realitzador, Steven Spielberg, va acabar assumint. Havia suavitzat massa una novel·la travessada per la violència masclista i el racisme? Dur la mateixa història d'una dona afroamericana maltractada pel marit als terrenys del musical, previ pas per Broadway, ha implicat nous canvis. La hiperestil·lització pròpia d’aquest gènere afecta tota l’obra. Quasi no hi ha terme mitjà entre els moments en què la dura vida de la maltractada protagonista es contempla sota un cert prisma d’embelliment hipster, que projecta una rara nostàlgia d’un passat terrible convertit en escenari de parc d’atraccions, i algunes escenes de maldats humanes que s’acosten al cinema de terror.

El cas Mortara és la història real d’un nen que va ser arrabassat a una família de fe jueva per ser criat en el catolicisme als Estats Pontificis governats pel papa Pius IX. El veteraníssim realitzador Marco Bellocchio (Bon dia, nit) retrata un noi empès a una obediència que resulta corrosiva i uns pares que es resisteixen amb intensitat variable a uns poders antisemites que els transcendeixen. El pontífex es representa com un dèspota que gaudeix humiliant els seus interlocutors.

La novel·la Charlie i la fàbrica de xocolata havia estat adaptada dues vegades al cinema. El seu personatge més característic, l’il·lusionista dels dolços Willy Wonka, té ara la seva pròpia història d’orígens com un jove orfe que vol establir-se com a xocolater. El seu somni no serà fàcil de complir perquè trobarà una gran ciutat habitada per voltors: un oligopoli de magnats de les llaminadures que no vol competència, la propietària d’una sinistra casa d’hostes...