Segur que us ve al cap aquella parella que discuteix sempre, fins i tot sota l’aigua, gairebé. Discussions en públic i, sovint, davant dels fills. És normal, això? És preocupant? És greu? Cal evitar-ho o, si més no, acotar-ho? Pot fer mal als infants, l’espectacle? "Primer de tot, cal aclarir que discutir no és sinònim de barallar-se", sosté Marga Sala, psicòloga sanitària experta en ansietat i relacions, amb consulta a Vic, i afegeix: "Discutir és una manera sana i necessària de comunicació dins la parella. Permet expressar desacords, ajustar expectatives i conèixer millor l’altra persona".

A Catalunya neixen 1,1 fills per dona. Segons l'Idescat, els últims anys han augmentat les famílies més petites amb un sol fill i ha disminuït la tendència a tenir-ne dos, però sobretot tres fills o més. La precarietat laboral, els nous patrons familiars o les parelles tardanes són algunes de les causes d'aquesta tendència demogràfica. En aquest context, què passa quan un dels membres de la parella vol més fills i l'altre no?

Els fills observen, retenen i reprodueixen. Es fixen en els models adults propers (el pare, la mare) i en calquen el comportament, l’incorporen, el fan seu. La psicòloga sanitària Sílvia Noguer, directora de l’institut Nexus de Sabadell i professora associada de la UAB, recorda que la imitació no és pas un recurs exclusivament humà: "Els fills ens imiten perquè és la forma d’aprenentatge de la majoria d’espècies animals. És com aprenem. Imitem els models que se’ns assemblen més".

"Ja feia molt temps que no el veia bé. Fins que un dia em va dir: «Mama, és que em vull morir...»". Relatada entre llàgrimes per la seva mare, la història del Joel és un cas –un més– d’assetjament escolar. Un capítol de patiment que s’acaba amb l’ajut d’un psicòleg i amb un canvi de centre, però, que queda marcat per sempre. Hi ha molta feina a fer –un de cada quatre infants són assetjats–, però, també, creix la sensibilització vers l'assetjament escolar. El recompte de casos del departament d’Educació i formació professional creix cada curs: 347 el curs 21-22; el doble, 684, el curs 22-23, i un 52% més, 1.042, el curs 23-24. El 2 de maig és, precisament, el Dia Internacional contra el Bullying i l'Assetjament Escolar.

Criar és, entre altres coses, anar prenent decisions perquè els fills tirin endavant de la millor manera: decidir que s’anirà per aquest camí o per aquell altre a la recerca de l’aprenentatge, del creixement, de la salut, i acompanyar-los-hi. En aquest viatge sense full de ruta i amb tantes destinacions com famílies, no sempre queda clar què és una pràctica contrastada i què és una creença més o menys respectable, però sense evidència científica, més pròxima a l’esoterisme o a l’espiritualitat. En converses amb amics, al blog d’un suposat expert o al perfil d’un influenciador, no és estrany sentir que les vacunes són una enganyifa o que l’arbre de te fulmina els polls. Hi circulen afirmacions i consells sovint contradictoris i un munt de pseudoteràpies, des de l’homeopatia fins a les pedres suposadament miraculoses. Una frase recurrent: "A mi em funciona". Es pot destriar el gra de la palla navegant en aquest oceà?

Encara que la parentalitat (sobretot al principi) ompli les 24 hores del dia, una mateixa, un mateix, continua existint, i mereix i necessita cuidar-se. Això vol dir poder estar sol i, també, junts (en parella, sense canalla) de tant en tant. Afegint el temps que els pares haurien de destinar a les criatures que han dut al món segons els nous models de criança, la nostra manera d’entendre el jo (l’individu adult) ara i aquí planteja aquest problema tan del segle XXI i tan del Primer Món, un dilema que els nostres avis o gent d’altres indrets del món no entendrien. No només el progenitor té aquesta necessitat de soledat i d’una mínima intimitat conjugal, sinó que també vol que els fills entenguin aquest dret dels pares a voler, de vegades, gaudir de moments en què cultiven interessos individuals o fan coses d’ells dos, no de família; el dret a mantenir un entorn i una agenda que no tinguin a veure, per força, amb el monotema. Ni que sigui per agafar forces per tornar-s’hi a posar.

"Crec que la Julieta no se m’assembla gens. El gran misteri és a qui s’assembla: no s’assembla a ningú!", explica Laia López Arboleda de la seva filla. Tampoc al seu pare, Álvaro Negrón, que és peruà. "Sempre parlem del gran misteri de la Julieta perquè té unes faccions molt curioses que, a priori, podria semblar que provenen de la banda del Perú. La gent, d'entrada, no saben que té un pare del Perú, però quan ho saben diuen: "Ah, d’acord". Però després veus l’Álvaro i, justament, no té cap facció de la Julieta d’aquestes que podrien ser més exòtiques", afegeix.

Quan la professora de filosofia de l’educació de la Universitat Ramon Llull (URL), Anna Pagès, va anunciar a casa que volia estudiar pedagogia, el seu avi matern li va dir que anirien a veure algú. En un pis de l’Eixample, els va rebre Angeleta Ferrer Sensat, professora de l’institut escola republicà del Parc de la Ciutadella. La trobada va ser “xerinola total” entre l’avi i la pedagoga, recorda Pagès. “Quan érem a la porta, ja marxant, em va dir: «Si vols dedicar-te a l’educació, has de tenir molta cultura i una gran curiositat intel·lectual»”. Pagès ho recordava aquest dijous davant mig centenar de persones –entre les quals, educadors angoixats– a la tercera sessió del cicle Diàlegs de Pedralbes que organitzen l’Ajuntament de Barcelona i el monestir amb la col·laboració de l’ARA i la presentació d’Antoni Bassas.

Com qualsevol altre col·lectiu, les criatures són, per sort, diverses. L’adquisició d’un hàbit, d’una tècnica, d’una traça arribarà quan hagi d’arribar. Una cosa tan important per anar pel món com aprendre a llegir i escriure (la lectoescriptura, en argot docent) no consisteix en cap cursa amb guanyadors i perdedors, sinó en un procés complex que cada infant viu d’una manera diferent. En aquest cas, a més, la diversitat dels alumnes se suma a la diversitat de les mateixes escoles: les noves metodologies s’adeqüen més, en general, al ritme de cadascun. Tan odioses com absurdes, però també inevitables, les comparacions –o competicions– d’habilitat lectora i escriptora amb companys, amics o cosins poden preocupar pares i fills. Un cop més, toca refiar-se de veus expertes.

Ell es diu Xavi i té 43 anys; ella Marina i en té 34. No són parella, però han decidit tenir un fill plegats. Començaran aviat sense mantenir relacions, sinó amb inseminació artificial casolana amb una xeringa. Fa cinc mesos que s’han conegut gràcies a l’agència Copaternidad Barcelona, que posa en contacte homes i dones que han pres la decisió de compartir paternitat i criança sense una relació d’amor romàntic, almenys d'entrada. La copaternitat o coparentalitat creix perquè cada cop hi ha més separats i solters amb ganes de ser pares i que s’estimen més no ser-ho sols, sinó en parella i a partir de tot un seguit d’acords.

"El nen menja a la una". Sis paraules que poden caure com una llosa sobre els amics o la família extensa (cunyats, sogres...) i que transmeten un missatge implícit: "Com que apliquem unes rutines determinades al dia a dia del nostre fill, us hi haureu d’adaptar tant sí com no". La imposició més o menys conscient dels hàbits de la canalla als adults que l’envolten, és lícita? Fins a quin punt?

Qui més qui menys ha sentit o ha dit en més d'una ocasió que els amics de debò es poden comptar amb els dits d'una mà i que te n'acostumen a sobrar. Les relacions d’amistat tenen nombrosos beneficis: proporcionen benestar, seguretat, equilibri; alimenten la curiositat i ens fan créixer com a persones. Però a quina edat es comencen a fer amics? L'amistat infantil funciona de la mateixa manera que l'adulta?

Quatre lletres: ce, o, de, a. Un CODA (child of deaf adults) és un fill de pares sords; un d’oient, sobretot. I és, també, el títol del film que ha guanyat tres Oscars. Relata la història d’una adolescent CODA que conviu amb els pares i el germà sords i que ha de triar entre treballar a la botiga familiar o fer carrera musical. És un remake de la pel·lícula francobelga La família Bélier, del 2014.

Contràriament al que la màxima sosté, voler no sempre és poder. Segons la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), una de cada sis parelles té problemes per tenir fills a l’estat espanyol, que és el segon de la UE amb una taxa de fecunditat més baixa: 1,18 fills per dona el 2020 segons Eurostat. Als Països Catalans, són 1,22 al Principat, 1,2 al País Valencià i només 1,11 a les Balears. Paradoxalment, Espanya és també l’estat de la UE on es fan més tractaments de reproducció assistida; un de cada quatre dels quals a Catalunya, si bé la meitat dels pacients són estrangers.

Aquest món de pandèmies, guerres i inputs constants que ens plouen de totes bandes fa que la mera possibilitat d’una criança tranquil·la (amb tranquil·litat i en tranquil·litat) soni inversemblant, però l’esforç per pujar criatures en un entorn calmat i amb la calma per bandera dona fruits i val la pena.

Consulta del pediatre. Us mira als ulls. Pausa dramàtica. "Teniu un bebè d’alta demanda". I ara, què? Què vol dir, això? Què suposa a curt termini i al llarg de la vida? Què podeu fer i què heu de fer? El concepte és recent; designa un patró de conducta, no pas cap malaltia. Exigeix molta, molta paciència, però sobretot informació, que no abunda gaire. Vet aquí el que cal saber-ne.

Que la relació amb un fill es comenci a forjar quan neix –no pas abans– no està escrit enlloc. La gestant, la seva parella i altres persones poden prendre-hi contacte, dialogar-hi; només cal una mica d’interès i una certa traça. Dues professionals en donen algunes claus; sobretot, als qui us hi trobeu.

Tot l’any, però sobretot ara. Per Nadal, el tió, el pare Noel o els Reis porten joguines noves a la canalla, i petits i grans disposen de més temps a casa per jugar-hi plegats. El joc compartit de pares i fills els situa en un context que els iguala i que està a recer de la quotidianitat. És gairebé màgia.

Ells, moguts, forçuts, valents, simples; elles, sentimentals, presumides, delicades, recargolades. Els estereotips rancis associats a la masculinitat i a la feminitat continuen fent estralls des de la primera infància: el binarisme assigna qualitats o comportaments concrets a cada gènere i en defensa un suposat origen innat. Cultura i entorn a banda, ¿hi ha diferències determinants que ho avalin?

Guaiteu-los: tot el dia ajaguts al sofà o tancats a l’habitació amb pany i clau, enganxats durant hores i hores a la Play, a Netflix, a Instagram, a TikTok, a Twitch. Arriben a casa i s’hi llancen de cap. ¿Els pares poden facilitar que els fills que tenen hàbits sedentaris o que viuen amorrats a la pantalla obrin la ment i adquireixin noves aficions més enriquidores? És possible, això? I si ho és, com es fa?