Un dia, l'italià Bruno Munari, dissenyador, artista, pedagog i autor d'àlbums infantils (i, en general, un senyor bastant genial), va explicar als seus alumnes de la Universitat de Harvard que, quan un bon impressor rep un llibre nou, se'l mira amb moltíssima atenció, fixant-se en cada detall, des de cada angle possible, i també el toca, per percebre'n totes les textures. En canvi, va continuar Munari, quan els lectors agafen (agafem) un llibre, en general només els preocupen el títol, l'autor, la sinopsi i el preu, abans de posar-se a llegir. La lliçó d'aquell dia es titulava Cadascú veu el que sap, i és precisament el títol, en castellà, del primer llibre de dues grans expertes en àlbum infantil, Piu Martínez i Anna Juan. A Cada uno ve lo que sabe (Gustavo Gili), les autores expliquen aquella lliçó i recullen el missatge del seu admirat Munari: l'italià evidenciava que fa falta educar la mirada, adquirir alguns coneixements, per poder fer lectures que no es quedin en el pla més superficial.

Quan era petita, volia dir-me Pam. Ho recordo cada any, quan torno a entrar a la casa on hem estiuejat amb la meva família des de fa gairebé quaranta anys. Només la lloguem durant els mesos d'estiu, la resta de l'any la tenen tancada, i cada vegada que la tornem a obrir visc la mateixa experiència. Pujo a l'habitació de dalt, on dormia amb la meva germana, i miro els llibres dels prestatges. Molts hi són pràcticament des que vam començar a anar-hi. La col·lecció dels Hollister ocupa un lloc destacat: devorava les històries d'aquests cinc germans americans, i tenia particular devoció per la Pam, d'aquí que volgués dir-me com ella (cosa que ara em fa riure, perquè la Pam era una nena molt esportista, i diguem-ne que jo no he destacat mai en aquest sentit.). Al seu costat, hi ha uns quants volums de la Puck, un personatge creat per la Lisbeth Werner que, als anys 80, l'editorial deixava clar que era destinat a nenes, perquè la part de dalt dels llibres era rosa. Això també em fa riure. Els prestatges, que van evolucionar amb algun Paul Auster i algun Stendhal, encara conserven exemplars de Yo, Donald (que rellegeixo cada vegada), volums de les Aventuras clásicas ilustradas, amb unes versions dubtoses d'Oliver Twist o Miguel Strogoff, les Cròniques de sempre de l'Albert Jané o uns quants llibres de la col·lecció d'Els cinc de l'Enid Blyton. Els de Vaixell de Vapor són a baix, a l'habitació dels meus germans: Pipet, el miquet de color rosa, de Carlo Collodi, segueix sent un dels que recordo més.

Em rebenta estar escrivint aquest article. La periodista cultural de torn fent la reivindicació de torn; m'avorreixo a mi mateixa. Ho he intentat, eh? He intentat escriure sobre alguna altra cosa, havia escollit la Mafalda, però s'haurà d'esperar a la setmana que ve. Torno a la càrrega: no fa ni tres setmanes que parlava de la importància dels mestres i de les lectures que fem mentre estudiem, i avui sant tornem-hi. Com us podeu imaginar, l'article parteix de l'eliminació de les lectures obligatòries a la convocatòria de les PAU de l'any vinent.

Dimarts, a la fira del llibre infantil de Bolonya, hi havia celebració a l'estand de Libros del Zorro Rojo, una editorial amb seu a Barcelona. Tenien motius per estar contents: el preciós Kintsugi, d'Issa Watanabe, que editen ells, ha guanyat el Bologna Ragazzi Award (un reconeixement molt prestigiós) al millor llibre de ficció de la fira. Poc abans, havia pogut felicitar l'Inês Castel-Branco, l'editora portuguesa d'Akiara Books, que comanda a Barcelona, que ha rebut una menció especial també en la categoria de ficció per un llibre molt especial i que ha editat amb molta cura, Gràcies, Mare Terra! És un desplegable il·lustrat de tres metres que recull un gran cant de salutació i agraïment a tots els éssers vius que forma part, des de fa segles, de la tradició oral dels pobles iroquesos (que es troben als Estats Units i al Canadà). Al vespre, una altra bona notícia: l'editorial Mosquito Books Barcelona, una petita editorial situada a Gràcia i especialitzada en la publicació de llibres il·lustrats de no-ficció que porten Lluís Cassany i la seva filla Mia, també autora, guanyava el reconeixement dels companys de la fira i s'enduia el premi a millor editorial europea.

El protagonista d'avui "és un nen que és tan formós que d'ell tot és graciós." "L'heroi de la nostra història va néixer en un jorn de glòria". També us diré que "el jutge el va batejar posant-li per nom Germà". El que ja no se'ns explica en rodolí és que va néixer un 19 de juliol, una data gens innocent, que es refereix al cop d'estat a Barcelona el 1936. I és que el nen de qui us parlo és el protagonista de l'Auca del noi català, antifeixista i humà, publicada el 1937 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. L'autor dels dibuixos és Josep Obiols. No ha estat fins fa molt poc que hem sabut que la va escriure Pere Català i Pic, fotògraf i membre del Comissariat de Propaganda. El seu nom ja surt a la coberta de la reedició que han fet del llibre Libros del Zorro Rojo i l'Ajuntament de Barcelona. Aquest exercici magnífic de memòria històrica està dirigit per la llibretera i editora Oblit Baseiria, que també és la comissària de la Col·lecció “Barcelona Beceroles”, que recupera publicacions infantils difícils de trobar però de gran valor, com aquesta auca.

Quan es va anunciar que es publicaria Maria Antonieta, de Stefan Zweig, en català, em vaig posar molt contenta. Jo l'havia llegit en castellà feia deu o dotze anys, regal d'una amiga que el té com a llibre preferit, i m'havia entusiasmat. Zweig és un autor molt estimat a casa nostra, i l'hem pogut llegir molt en català, cosa que hem d'agrair al desaparegut Jaume Vallcorba, que va fer de Quaderns Crema una editorial de referència en la traducció de les seves obres. Ara, que ja se n'han alliberat els drets, també podem trobar l'autor austríac a moltes altres editorials, i és aprofitant aquesta avinentesa que l'editor de La segona perifèria, Miquel Adam, es va llançar a publicar la traducció, magnífica, que tenia feta Ramon Farrés de Maria Antonieta. L'aposta era arriscada, però també molt encertada: aquesta setmana, n'ha sortit al carrer la tercera edició.

Fa un parell de setmanes es va fer viral un vídeo que encara m'apareix a les xarxes. No sé si l'heu vist: és l'actuació d'un còmic alemany, que es diu Shahak Shapira, a Barcelona. Parla amb una noia del públic, en anglès. El vídeo comença quan ell li pregunta si ara ella viu a la Ciutat Comtal, i la resposta és "Sí, malauradament". Shapira li demana que s'expliqui, i ella es queixa que la gent només parla català. Ell se sorprèn, li pregunta on viu. "A l'interior de Catalunya". L'humorista és ràpid: "Em sembla que el problema el tens tu. No pots arribar a un lloc i preguntar «I com és que parleu la llengua que se suposa que es parla aquí?»" La gent riu. Shapira encara vol saber a què es dedica. "Soc traductora". L'humorista té els ulls fora de les òrbites. Fa algun renec, i li diu: "Ets traductora i et queixes que la gent parli català? L'únic motiu pel qual tens feina és que ells no parlen anglès!" 

Si aneu a París abans del 28 de gener, us recomano molt l'exposició que ha fet l'artista francesa Sophie Calle al Museu Picasso. De fet, se n'ha apropiat: la direcció del centre sabia que tindria moltes obres de l'artista espanyol en préstec a altres centres pel 50è aniversari de la seva mort, i li va proposar que l'omplís ella, que fes la seva pròpia celebració, carta blanca, sobre el pintor. A Calle li va costar acceptar l'encàrrec, Picasso és Picasso, però el resultat, À toi de faire, ma mignonne, és una meravella. L'artista reflexiona molt sobre la mirada (és emocionant la sèrie de vídeos on ens mostra la reacció de persones que veuen el mar per primera vegada), però li interessa especialment el tema de la ceguesa. Treballa molt amb l'escriptura, i la idea de la desaparició és també central per a ella. Aquí, ho veiem sobretot quan parla de la mort dels seus pares. Què passa després? Ella, que no ha tingut fills, es pregunta què se'n farà, de les seves coses, quan mori. No vol que acabin comprades i venudes pràcticament a pes a qualsevol mercat, i decideix fer-ne un inventari. Hi ha un vídeo bastant divertit que recull el moment en què experts van anar a casa seva a fer la valoració de cada objecte. Un cop feta, els operaris s'ho van endur tot i ho van instal·lar al museu. Si no ho recordo malament, els visitants passegem per fins a tres sales plenes de les seves coses. Casa seva va quedar pràcticament buida, i de seguida Calle va trobar que les enyorava. Per això va demanar al Museu Picasso si podia instal·lar-s'hi mentre durés l'exposició. Ho va fer, però només durant uns dies. Sembla que la ubicació dels banys no era compatible amb les alarmes nocturnes i, cansada de no poder anar al lavabo o a dutxar-se quan volgués, va renunciar a pernoctar al museu. Això sí, hi té un petit despatxet, i hi va molt sovint.

Mentre llegia l'última novel·la que s'ha publicat aquí de la sud-coreana Han Kang, La classe de grec (trad. Héctor Bofill i Hye Young Yu; La Magrana), hi va haver un moment en què em va semblar que no l'estava entenent. La protagonista és una dona que acaba de viure la mort de la seva mare, que ha perdut la custòdia del seu fill, i que un dia perd també la capacitat de parlar. Amb l'esperança de recuperar-la, s'apunta a classes de grec clàssic, on es trobarà amb un professor que, ell, està perdent la vista. L'argument no és complicat; llavors, què és el que jo no estava entenent? Vaig parar de llegir, vaig deixar reposar el llibre. Aviat ho vaig comprendre: el que em passava era que Kang m'estava parlant de les limitacions del llenguatge, m'estava dient que hi ha vegades en què no serveix, en què no pot ajudar de cap manera perquè ni tan sols hi ha espai per a ell, i jo no estava preparada per a això. M'havien dit que era una novel·la que parlava de les possibilitats il·limitades del llenguatge: no us ho creieu. Kang demostra que a vegades es revela absolutament inútil. Llegiu-la. És un llibre d'una gran bellesa, amb un punt d'esperança reconfortant, tot i que també hi trobem temes recurrents de l'autora, com el silenci, la violència i un intens dolor intern. Com explicava Kang en una entrevista, "la protagonista sent el dolor de la vida, el dolor del món".

En Rami Elhanan és israelià. Es porta 18 anys amb en Bassam Aramin, que és palestí. Són tan amics, que es consideren germans. El lligam que els uneix és terrible, però: tots dos han perdut una filla en el conflicte israeliano-palestí. La Smadar, filla d'en Rami, va ser assassinada el 1997, quan estava a punt de fer catorze anys, en un atemptat perpetrat per suïcides palestins. Va ser una de les cinc víctimes d'aquell dia. Deu anys més tard, un soldat fronterer israelià va disparar contra l'Abir, la filla d'en Bassam, quan anava cap a l'escola. La van portar a l'hospital, però no va sobreviure. En Rami era allà, volia fer costat al seu amic. A partir d'aquell moment, tots dos, que s'havien conegut en una organització per la pau, van decidir que explicarien la seva història a tothom que els volgués escoltar, per transmetre un missatge molt clar: perquè el conflicte s'acabi, cal que les dues parts parlin, que es coneguin, igual que van fer ells.

Quan era petita, m’agradava molt una pel·lícula que es deia Curtcircuit. Hi sortia un robot fabricat amb finalitats militars que patia (sorpresa!) un curtcircuit que li alterava la programació. Aconseguia escapar-se de la base on el tenien, i acabava vivint amb una noia molt simpàtica que li ensenyava coses útils i boniques de la vida. Una d’elles era llegir. En Número 5, aquest era el nom del robot, podia fer-ho a una velocitat demencial: si sabeu de quina pel·lícula parlo, potser recordareu l’escena en què s’empassa tota una enciclopèdia en pocs segons, passant les pàgines a tota pastilla. “Dades, més dades”, deia, quan acabava. A mi, aquella velocitat de lectura m’impressionava molt, pensava que era una sort, poder llegir tan de pressa. Segurament, en aquella època no era capaç de veure que, per a ell, el que llegia eren això, “dades”.

“I aquest, qui punyeta és?” Diria que és una de les preguntes que més em faig quan soc a Twitter i ensopego amb la foto d’algun/a escriptor/a que algú ha penjat sense dir qui és, ni afegir cap informació extra. Menteixo: a vegades, les fotos van acompanyades d’algun comentari personal: “El mestre”. "L'hi dec tot”. “Geni”. “Rellegir-la és casa”. “L’estimo”. Esclar, tu llegeixes tot això i t’entra una ànsia ferotge per estimar, rellegir i penjar la mateixa foto, però la pregunta segueix al cap: i qui punyeta és? No en tens ni idea. I no t’atreveixes a preguntar-ho, si més no, jo no m’atreveixo a fer-ho, per no semblar idiota o, encara pitjor, inculta. Si és un escriptor tan excels, com és que no el conec? M’espero, a veure si algú altre s’atreveix a preguntar qui és (haha, idiota!, inculte!), o si algú, que vol demostrar que no només no és idiota ni inculte, sinó que és molt llest, deixa anar el nom, com si res, a les respostes del tuit.

Una vegada, fa anys, vaig llançar a terra el llibre que llegia, amb una ràbia poc habitual en mi. Era tan dolent, que em vaig enfadar. No era el primer llibre dolent que llegia, és clar, però, per algun motiu, aquest em va irritar especialment. Havia guanyat un premi, se’n parlava, i em va poder la indignació. Me n’he recordat després de llegir el pròleg de Plantes d’interior, de Borja Bagunyà, que acaba de reeditar Empúries. Aclareixo de seguida que aquest no només no l’he llançat a terra, sinó que m’està agradant molt. Per què hi he pensat, doncs?

“No té sentit tenir llibres a casa”. Paro de fregar plats i apujo el volum de la ràdio. Al Versió RAC1, Toni Clapés li explica a Sergi Pàmies que està llegint un llibre d’Oscar Tusquets en què diu això, que ja n’hi ha prou. Prou d’acumular llibres, quan resulta que tenim un aparell com la tablet, que treu sentit a les nostres biblioteques. Clapés esmenta alguns dels inconvenients que planteja l’arquitecte, evidentment apareix la qüestió de l’espai, i Pàmies fa una frase enginyosa i bastant indiscutible: és veritat, el que diu, però no és real, perquè hi ha gent que vol tenir llibres a casa.

“Els llibreters són els nostres millors amics, els hem de cuidar”. La frase és de l’Empar Moliner i, vista amb perspectiva, em sembla bastant premonitòria. Me la va dir al setembre, mentre conversàvem al voltant de la seva darrera novel·la, Benvolguda (Columna), en una presentació a La Setmana del Llibre en Català. Lectora voraç, és habitual que l’Empar passi del seu llibre i es posi a recomanar-ne d’altres, perquè l’entusiasme de compartir una bona lectura se l’emporta; sense anar més lluny, en aquella mateixa conversa va recomanar al públic que s’afanyessin a anar a comprar Inquiets, de Linn Ullmann (Les Hores; trad. Meritxell Salvany), cosa que molts van fer, davant l’estupor de l’editora, la Maria Sempere, que no entenia d’on sortien totes aquelles persones que li demanaven alhora aquell títol.

“Un escriptor que no escriu és un monstre que festeja amb la bogeria”. Ho deia Franz Kafka en una carta al seu amic Max Brod. Jo no coneixia la frase, la va citar l’Eduard Márquez, dilluns, al Teatre Romea, i de seguida va quedar clar que sabia de què parlava: va explicar que, quan no va poder escriure, es va convertir en una persona infecta, amargada i insofrible (tot són paraules seves). Feia impressió veure’l damunt l’escenari explicant això. Ho va dir després d’haver introduït un altre concepte dolorós: "rotació comercial mínima". Aquesta mena d’eufemisme és un dels motius que li donaven a les diverses cartes que rebia i que l’avisaven de la destrucció de llibres seus. Era el repicó, deia ell, a una situació que havia començat l’any 2011 i que havia provocat que estigués “cada vegada més penjat”. Les vendes dels llibres van caure en picat, perdia liquidacions i royalties, i baixaven el que en el sector s’anomenen “els bolos”. Tot això, en un moment en què l’autor, després de publicar L’últim dia abans de demà (Empúries), havia decidit prendre’s una temporada de reflexió; volia un temps de “guaret”, per plantejar-se la creació literària. Li semblava que el que havia fet fins llavors estava esgotat, i volia explorar noves maneres d’escriure. Ell encara no ho sabia, però les acabaria trobant.

 “Moltes gràcies, professor”. Així és com acabava, dilluns passat a Catalunya Ràdio, l’entrevista que vam fer, amb la Laura Rosel, a Sebastià Serrano. També són les paraules que li va adreçar un noi, de tercer d’ESO, ja fora de l’estudi. No va ser l’únic: de seguida, el professor es va veure envoltat de joves que el volien saludar.

El Michel Houellebecq deu estar content. Quan el vaig entrevistar, fa uns quants anys, li vaig preguntar què li semblava ser considerat una estrella de la literatura. D’entrada, per la cara que va fer, em va semblar que li era igual. De seguida, però, i amb sornegueria, va afegir: “Si hi ha d’haver estrelles, al món, per què no hauria de ser-ho, jo?”. Per això penso que el deu fer content ser el pròxim guanyador del premi Nobel de literatura. Almenys, això és el que pronostiquen les cases d’apostes. I és que, a menys d’una setmana per a l’anunci de l’acadèmia, el 6 d’octubre, no paren de circular noms amunt i avall. La llista de referència la publica Nicer odds, que l’elabora a partir de les dades que recull de les cases d’apostes. Segons el dia que la consultis, i en funció del que hagi apostat la gent, els noms pugen o baixen. Fa uns dies, Salman Rushdie anava per darrere d'Houellebecq. Quan hi accedeixo jo, Ngugi Wa Thiong’o l’ha avançat, i no és gaire lluny del francès (Murakami, per si us ho esteu preguntant, va vuitè. El deu afectar, ser sempre a les travesses i no guanyar mai?). 

Fa unes setmanes, de visita a Barcelona, l’escriptora Irene Vallejo em parlava de la tendència que encara hi ha a separar les humanitats i les ciències, com si fossin territoris diferents i, fins i tot, deia, en conflicte. Al contrari, ella creu que hem de lluitar per acabar amb aquesta distinció i treballar les connexions entre les dues “matèries”, perquè això ens enriquirà i ens permetrà tenir mirades i punts de vista diversos sobre la realitat. 

Acompanyeu-me en un viatge apassionant per les xarxes. Tot comença amb un anunci: “Llegeix vint llibres en vint dies”. M’apareix a Instagram, just després que una amiga em pregunti com m’ho faig per llegir tant (Bé per a l’algoritme). Normalment, no n’hauria fet ni cas, però fa dies que m'ha pujat la mosca al nas amb això de la velocitat lectora, i hi entro. Aquí, la lectura et converteix en una millor versió de tu mateix, en un temps rècord i amb informació clau dels vint millors llibres de no-ficció del món (en cap cas s’han de llegir sencers, tampoc ens tornem bojos). Vint dies, vint llibres, cap esforç aparent. Surto de la pàgina pensant que hi ha gent que té molta cara, però Google em té preparades unes quantes preguntes que faran que m’entretingui una estona més. Són cerques de gent real: “Com puc llegir més de pressa?” “Quant es triga a llegir vint pàgines?” “Què passa si llegeixo cada dia?” Amb tot de respostes impertinents al cap i abans d’apagar l’ordinador, encara ensopego un titular: “Bill Gates et diu quantes hores s’ha de llegir al dia i com treure’n partit”. Mira, no: fins aquí. Això de la lectura i el temps, potser que ens ho fem mirar.