El Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, ha estat presentada com una de les obres mestres de la literatura universal. Però té un doble valor afegit. D’una banda, és una novel·la valenciana escrita en la llengua pròpia, el català, en el moment, a les acaballes de l’Edat Mitjana i els inicis del Renaixement, en què València és alhora la més florent ciutat ibèrica i la capital de la cultura catalana. D’altra banda, al Tirant -com ja feia notar Cervantes- els homes i les dones hi mengen, hi beuen i hi viuen totes les esplendors de la bona taula i la seva litúrgia. Cap altra llengua europea, de l’Edat Mitjana al Renaixement, no ens ofereix la sorprenent quantitat de textos de primeríssima importància en el camp de la cultura gastronòmica: del Llibre de Sent Soví -el primer receptari conegut- al Llibre del Coc, de Mestre Robert, passant pel Com usar bé de beure e menjar, de Francesc Eiximenis. És a dir, les bases del que segles després constituirien, per exemple, l’extraordinària aportació de Josep Pla amb El que hem menjat -també sense parió- o el triomf mundial d’un Ferran Adrià i els restants cuiners i cuineres, ja estaven donades al segle XV, a l’època del Tirant, que és, alhora, el cant de cigne de l’esplendor de la cultura catalana i la fi de la independència nacional com a Corona d’Aragó.