Sí, ho heu llegit bé: Jaume I, el campió de la cristiandat, que va foragitar l’Islam de Mallorca i les Pitiüses, va aportar una valuosa ajuda als marroquins quan aquests volgueren envair Ceuta. Ben és cert que, aleshores, Ceuta formava part d’un altre domini islàmic. Es tracta d’un de tants episodis d’una llarga història de relacions complicades entre veïns. Tan llarga, que ha arribat fins a l’actualitat.

Va néixer a Barcelona, d’origen francès i cubà, es va criar a les Filipines, va emigrar a Suècia, va adquirir la nacionalitat sueca i, per desig propi, va ser enterrat a Mallorca. Ernest Dethorey fou, a les Illes Balears de fa un segle, el cronista de la cultura i també del turisme llavors incipient. El recordam quan es compleixen 125 anys del seu naixement, el 13 de setembre del 1901.

És conegut com a ‘savi i bon rei’ i, periòdicament, responsables polítics actuals li reten homenatge al seu sepulcre a la Seu de Mallorca, en commemorar-se el 12 de setembre (data instaurada com a nova Diada de Mallorca) la seva jura de les llibertats i franqueses illenques. Era tan bo, el bon rei Jaume II? Aquesta és la pregunta que ens feim quan es compleixen 750 anys de la seva coronació, cap al setembre del 1276.

Ser menyspreats, insultats o fins i tot agredits; això és el que varen aguantar, al llarg de tres segles, els xuetes, els portadors dels quinze llinatges assenyalats per la resta dels mallorquins com els únics descendents dels jueus convertits al cristianisme. No sempre ho aguantaren estoicament: dos d’ells, Gabriel Fuster i Ignasi Forteza, expulsats d’un ball, dugueren la seva discriminació als tribunals i guanyaren el plet, anomenat ‘de Cartagena’ per la jurisdicció que se’n va fer càrrec. Ara fa 175 anys, l’1 de setembre del 1851, des de la part demandada es decidia de designar un representant per seguir aquella causa.

El lector que hagi passat pel que ara és el Parlament pot imaginar-se’l, quan era la seu del Círculo Mallorquín, com una mena d’aquests clubs britànics de les novel·les i les pel·lícules, on distingits cavallers comparteixen tertúlia, mentre prenen un cafè, fumen un havà i juguen a cartes. Certament, s’hi assemblava bastant. Però el Círculo, fundat el 25 d’agost del 1851 (fa 175 anys), va ser molt més que això: escenari de balls i festes, focus d’iniciatives culturals, lloc de trobada de personalitats i, sobretot, referent essencial de l’alta societat illenca, al llarg de decennis.

Són dues torres, com el títol de la novel·la de Tolkien de la trilogia El senyor dels anells: una d’islàmica; l’altra, ja de després de la conquesta. Dues torres, amb un cos central afegit al segle XIX. Es coneixen com a torres del Temple o Almudaina de Gumara. El seu origen és, per descomptat, defensiu. Però Gumara ja no combatrà més: l’Ajuntament de Palma té previst obrir-les al públic perquè siguin un espai museístic. Ho farà, asseguren els responsables, una vegada culminades les obres de rehabilitació, el 2027, vint anys després d’haver adquirit l’edifici.

“Parla’m, oh, musa, d’aquell de les mil cares, que va fer mil viatges...”. Ningú s’hauria pensat mai que l’Odissea, un clàssic de fa 2.700 anys, desfermàs enceses polèmiques a les xarxes socials, com ho està fent, per obra i gràcia de la recent adaptació cinematogràfica de Christopher Nolan. Per als illencs, encara hi ha un altre motiu d’interès de la història d’Homer: si el seu heroi, Odisseu –o Ulisses–, va passar per alguna de les Balears, al llarg del seu decenni de travessies per tota la Mediterrània, després de la guerra de Troia –deu anys més–, per tornar a la seva illa d’origen, Ítaca. Potser ho va fer?

Expectació? Gent que ve de l’exterior per contemplar un fenomen molt poc freqüent? Res de nou. Un altre mes d’agost, però aquest de fa 121 anys, Mallorca es va convertir en focus d’atracció internacional per un eclipsi total de Sol, amb la presència de sis col·lectius científics de quatre països i de tres-cents turistes italians que es desplaçaren expressament a l’illa per assistir a aquest fenomen excepcional. Va ser el 30 d’agost del 1905, a migdia.

Dos membres de la família dels prínceps de Mònaco varen ser aliats de Jaume III en el seu intent frustrat de recuperar la Mallorca perduda. I un altre es va convertir en senyor de Carlat, enclavament que havia format part del ‘regne enmig de la mar’. Uns quants Grimaldi, que aquest és el seu llinatge, han visitat l’illa fins a temps recents. Repassam els vincles entre aquests dos racons de la Mediterrània; Mònaco i Mallorca, agafant com a motiu que el Club de Mar de Palma acull, fins al 6 agost, una exposició sobre els nexes entre aquell territori i la monarquia hispànica. 

La 16a Atlàntida Mallorca Film Fest (AMFF) té lloc a Palma del 24 de juliol al 2 d’agost, amb més de cent estrenes, concerts i presències internacionals com Gael García Bernal i Alexandre Desplat. En canvi, l’edició en línia a la plataforma Filmin s’estén fins al 24 d’agost. Seguidament, apuntam algunes de les propostes més destacades d’aquesta edició de l’AMFF.

L’Atlàntida Film Fest arriba a la setzena edició amb una trajectòria intensa, que l’ha duit de ser una experiència pionera i insòlita, una mostra cinematogràfica en línia, a convertir-se en una de les trobades de referència a l’Estat: primera posició entre els festivals que es duen a terme a l’estiu, segon més ben puntuat entre tots els certàmens, segons dades del Ministeri de Cultura. Com tot festival de cinema rellevant, un bon grapat d’estrelles s’han passejat per les seves inauguracions i cloendes: Liv Ullmann, Michael Douglas, Judi Dench, Vanessa Redgrave, Isabelle Huppert, Joseph Fiennes, Britt Ekland… Enguany, Gael García Bernal, Javier i Carlos Bardem, Fernando Trueba, Jaime Chávarri, Rodrigo Sorogoyen i l’actriu mallorquina Victoria Luengo, entre d’altres.

Cap altre monarca no ha estat tan mitificat, idealitzat i glorificat com Jaume I el Conqueridor –bé, potser l’emèrit, en els seus bons temps–: rei cavaller, guerrer, valerós, assenyat, savi, generós, bon cristià... Per descomptat que, de tot això, la meitat de la meitat, i més en referència a les dones, a les quals va usar i deixar quan ja no feien servei als seus interessos. Recordam la vida privada de Jaume I quan es compleixen –el 27 de juliol– 750 anys de la seva mort, el 1276.

Era aragonès, de terra endins, però un llarg viatge en vaixell, amb visita a les Illes inclosa, li va descobrir la seva vocació: l’estudi de la mar, l’oceanografia, de la qual fou pioner a Espanya en crear i dirigir el Laboratori Oceanogràfic de les Balears, el segon de l’Estat i tota una referència internacional. Eren els darrers passos de la seva trajectòria quan el juliol del 1936, ara fa 90 anys, fou detingut a Mallorca i empresonat fins a l’agost de l’any següent.

No sabien que seria el començament d’una guerra que duraria tres anys. Havia de ser un cop d’estat, suposadament per salvar Espanya d’una pretesa revolució comunista. Tampoc no tots eren feixistes, tot i que se’ls digués així de manera generalitzada. El fet és que elements de l’exèrcit, d’una Falange molt minoritària i de la dreta, també els carlins, prepararen a Mallorca –amb no gaire discreció– aquella revolta contra l’autoritat legítima de la II República, que va esclatar el juliol del 1936, ara fa 90 anys.

Varen ser escenaris d’intensa activitat cultural i actualment resten tancats, sense fer-se servir. Mentre s’anuncien projectes faraònics com la transformació de l’edifici de Gesa en una gran infraestructura cultural, espais com l’Assistència Palmesana, la Protectora, el teatre Catalina Valls, el teatre Balear o l’antic Centre de Sa Nostra, tots ells, a Palma; la Sala Augusta, a Maó; i el Museu Arqueològic de Dalt Vila, entre d’altres, dormen el somni dels justos, a l’espera de la recuperació.

Gairebé un centenar de naus corsàries menorquines entorpiren amb les seves actuacions que Espanya i França poguessin ajudar els colons americans en la revolta contra els britànics, dirigida per George Washington, qui seria el primer president dels Estats Units i en donaria nom a la capital. Els illencs, i concretament els menorquins, feren un paper destacat i potser no gaire conegut en els inicis dels EUA, que celebren dissabte, 4 de juliol, 250 anys de la seva declaració d’independència, el 1776.

Es va declarar emocionat de visitar la terra de Juníper Serra i satisfet de combatre, en bona camaraderia, amb la dictadura franquista, contra el comunisme internacional. Ara fa 70 anys, a començament de l’estiu del 1956, qui aleshores era vicepresident dels Estats Units, Richard Nixon, va fer una visita llampec a Mallorca per entrevistar-se amb el ministre espanyol d’Afers Exteriors i, com a bon turista, per nedar una estona a la platja.

Era baixet, però enèrgic. I, sobretot, era fidel a la legalitat constitucional. Al militar mallorquí Valerià Weyler no li va fer gens de gràcia que el seu col·lega Miguel Primo de Rivera donàs un cop d’estat i es convertís en dictador, amb el beneplàcit del monarca de torn, Alfons XIII. Tan poca gràcia li va fer que, ara fa un segle, el juny del 1926, a 87 anys, va encapçalar un intent de derrocar Primo de Rivera i tornar a la normalitat: la ‘Santjoanada’, dita així perquè s’havia de dur a terme dia 24, Sant Joan.

Fou coneguda com a Operació Roca pel nom del seu líder, Miquel Roca, figura destacada del catalanisme polític. I fou un intent fracassat de ressuscitar una formació de centre, després de la desaparició d’Unió de Centre Democràtic (UCD). Ara fa quaranta anys, el juny del 1986, es presentava a les eleccions generals el Partit Reformista, amb la participació d’Unió Mallorquina (UM) i d’Unió Democràtica de Menorca (UDM) en l’àmbit de les Illes, en aquella estranya plataforma en la qual el principal dirigent ni tan sols concorria amb les sigles comunes, sinó amb les de Convergència i Unió, a Catalunya. El seu fracàs s’explica, probablement, perquè això no ho va entendre ningú.

Sempre ha estat polifacètic: poeta, narrador, autor teatral, rapsode, biòleg, periodista, prescriptor literari, creador i director del Festival de Poesia de la Mediterrània, etern activista de causes diverses. Biel Mesquida va recollir el passat dilluns, dia 8 de juny, al marc incomparable del Palau de la Música, a Barcelona, el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural. Aquest mallorquí nascut a Castelló el 1947 va arrencar la seva trajectòria el 1973 amb L’adolescent de sal, prohibit dos anys per la censura. Acaba de publicar a La Breu un nou poemari, Trast.