“N’Abel ho vol tot”. És el que va dir, ja fa anys, un veterà periodista eivissenc d’Abel Matutes Juan: un home que, a més dels seus múltiples negocis, certament ho va ser pràcticament tot en política al llarg de tres decennis: batle de Vila, figura destacada de la Transició, senador, diputat, negociador de l’Estatut d’Autonomia, comissari europeu, ministre... En repassam la trajectòria quan es compleixen trenta anys de la seva designació, el 5 de maig del 1996, com a titular d’Afers Exteriors al primer gabinet de José María Aznar.

Què fan uns jardins que semblen talment trets de Granada al cor mateix de Palma, al peu de l’Almudaina i a unes passes del Born i de la mar? I més quan la gent gran de Ciutat encara recorda que aquí mateix, a l’Hort del Rei, hi eren el teatre Líric, l’hotel Alhambra, el mític cafè Riskal... El cert, però, és que amb la demolició d’aquells edificis es va recuperar com a zona verda el que ja ho havia estat a l’Edat Mitjana, només que aquesta vegada no es va fer per a gaudi d’un monarca, sinó de tota la ciutadania –i turistes, és clar. Recordam la història de l’Hort del Rei quan es compleixen seixanta anys del projecte que l’arquitecte Gabriel Alomar Esteve va fer el 1966 i que preveia la recuperació d’aquell espai.

Aquells eren temps durs i un podia botar d’un ministeri a la presó. Això és el que li va passar a l’asturià Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811), polític, erudit, escriptor i una de les personalitats més destacades de l’Estat entre finals del segle XVIII i començament del XIX. Ara fa 225 anys, el 18 d’abril del 1801, Jovellanos arribava a una Mallorca que llavors no era una destinació turística, sinó un territori perifèric on enviar la gent que es volia perdre de vista i on va estar confinat set anys.

“Les oliveres que la teva Pilar pinta són certes, / Són paganes, cristianes i modernes oliveres / que guarden els secrets desitjos dels morts / amb gestos, voluntats i posats de vius”. Això és el que va escriure el poeta Rubén Darío adreçant-se a Joan Sureda, l’home de la pintora Pilar Montaner. Recordam la vida i l’obra d’aquesta artista excepcional, avançada al seu temps, quan es compleixen 150 anys del seu naixement, dia 13 d’abril del 1876.

Gairebé tots els monarques han tingut un malnom distintiu –com ‘l’Emèrit’, als nostres temps– i Alfons, sobirà de la Corona d’Aragó i, per tant, de les Balears, entre el 1416 i el 1458, ha passat a la posteritat com ‘el Magnànim’. Ho era, de debò? Ara es compleixen 575 anys de la multa per a l’eternitat que, amb els plens poders del rei, va imposar el governador de Mallorca a la Part Forana, el 9 d’abril del 1451, per revoltar-se contra les injustícies que patien. Molta magnanimitat no ho sembla.

Gairebé al mateix temps, fa només uns dies, ens varen arribar dues notícies. Una: l’Estat denegava la cessió temporal dels tres caps de bou prehistòrics trobats fa més d’un segle a Costitx, per ser exposats al Museu de Mallorca. “El Ministeri de Cultura se’n riu, dels mallorquins”, manifestava el president del Consell, Llorenç Galmés. Dos: la trobada a la serra de Tramuntana d’un petit cap de bou –justament!–, que aquest sí que quedarà a l’illa. Recordam la troballa dels bous i com i per què anaren a parar a Madrid, al Museu Arqueològic Nacional (MAN).

Abans es va dir Casa de les Comèdies i l’edifici actual es va construir al segle XIX. Però el teatre Principal de Palma és al mateix emplaçament on ja es representaven espectacles al s. XVII. Ja són 359 anys de fer comèdia a un mateix lloc, al costat d’on abans passava la Riera, que dona nom al carrer on s’ubica. Quan estam a punt de celebrar el Dia mundial del teatre, com cada 27 de març, recorrem la història d’aquest escenari.

“Un dels nostres grans referents i millors ambaixadors, considerat el major polític de la nostra història contemporània i un dels grans estadistes d’Espanya”, ha afirmat aquests dies la presidenta del Govern, Marga Prohens, amb motiu de l’obertura de l’exposició sobre el polític illenc Antoni Maura, que es podrà visitar fins al 10 de maig al Museu de Mallorca. La mostra es titula Maura, sí, en contraposició al lema ‘Maura, no’ amb el qual se li va enfrontar pràcticament tot l’espectre ideològic del seu temps. Maura, sí? O Maura, no?, ens demanam aquí mentre repassam les llums i les ombres de qui, certament, ha estat la figura més destacada de les Illes a la política de l’Estat.

Feia només tres mesos que havia mort el dictador quan quinze persones, d’allò més destacat de la societat, l’economia i les professions liberals de les Balears, es reuniren, amb l’adhesió de tres més, per constituir Concurrència Democràtica Balear (Codeba). Va ser fa exactament mig segle, el 9 de març del 1976, i això que naixia com una associació que havia de ser, tot just uns mesos més tard, el nucli a les Illes d’Unió de Centre Democràtic (UCD), la coalició que guanyaria el juny del 1977 les primeres eleccions democràtiques en 41 anys.

Quedam al Bosch? Impossible dur el compte de quantes vegades s’han dit això dos ‘llonguets’, que és com es coneixen –orgullosament, diuen ara– els habitants de Ciutat. Fa noranta anys, el febrer del 1936, va obrir les portes aquest establiment, punt de trobada habitual de residents i de visitants; i del qual justament el llonguet, en la seva accepció de pa petit amb un solc tot al llarg, ha estat i és la seva referència, bé que en aquest cas amb el nom popular de ‘llagosta’.

Poeta, autor del poema La Balanguera, que esdevindria himne de Mallorca, amfitrió i animador d’aquella tertúlia de luxe que es reunia els diumenges a ca seva: Can Alcover, a Palma, amb les figures més destacades de la cultura mallorquina de l’època. Teòric de l’art, home que va patir la mort de la primera esposa i quatre dels seus cinc fills... La figura de Joan Alcover és àmpliament recordada quan es compleixen cent anys del seu traspàs, el 25 de febrer del 1926. Potser no sigui tan conegut, però, el seu vessant polític, aquell que el dugué a ser diputat a Madrid a les files del seu amic Antoni Maura, per a després evolucionar cap al catalanisme, amb la llengua com a element vertebrador del que ara en deim Països Catalans.

Promocions Socials Illenques. Aquest era el nom que figurava fa mig segle a un local del cèntric carrer de Can Verí, a Palma. Ben a prop d’on és la redacció d’aquest mitjà de comunicació que ara mateix teniu a les mans, o a la pantalla. Potser algú es demanaria què eren, aquelles promocions. La resposta és tan senzilla com que era el camuflatge d’un partit polític, aleshores il·legal, com tots: el Partit Socialista de les Illes (PSI), les sigles del qual coincidien amb les d’aquella entitat. I allò era la seva seu. Fa 50 anys, el 18 de gener del 1976, va fer la seva presentació a la premsa aquell PSI, el qual després es convertiria en el Partit Socialista de Mallorca (PSM).

Parla Déu en català? Sens dubte, per als creients, ja que és omnipotent. Ara bé, al llarg de segles, l’Església catòlica es va expressar, al seu cerimonial, en llatí –la llengua de l’imperi romà, que llançava els primers cristians a les feres del circ: paradoxes de la vida. No va ser fins als anys seixanta del segle passat que el Concili Vaticà II va establir que les misses es farien en ‘llengua vernacla’: ara fa sis decennis, l’Església de les Illes vivia una encesa controvèrsia sobre quina havia de ser aquella llengua.

És un dels edificis singulars de Palma i pràcticament tothom sap què hi ha actualment a l’interior: la presidència del Govern autonòmic; la Moncloa de les Illes, per dir-ho així. Ara bé, què era el Consolat de Mar, que donà nom a l’immoble? Va ser el tribunal que es va fer càrrec de jutjar els assumptes relacionats amb el comerç marítim al llarg de gairebé set segles i que va sobreviure fins i tot als decrets de Nova Planta, que s’endugueren per davant tota la resta d’institucions pròpies de les Illes. El recordam quan fa 700 anys de la seva fundació, l’1 de febrer del 1326.

Països Catalans, capital... Barcelona? Aquesta seria potser la resposta més evident. En canvi, ara fa 50 anys, el gener del 1976, l’epicentre de la política de les terres de parla catalana va ser un racó de Mallorca de ressonàncies lul·lianes: el santuari de Cura, al puig de Randa, on es varen trobar partits i instàncies unitàries de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, per consensuar –amb dificultats– un document comú, reclamant allò que aleshores es deia el ‘trencament democràtic’ amb la dictadura, l’amnistia per als presoners polítics i el dret d’autodeterminació.

Era besnet del destacat polític mallorquí Antoni Maura, a més de duc de Maura i Gran d’Espanya –ho són tots els ducs–, llicenciat en Dret i també diplomàtic. El gener del 1976, ara fa 50 anys, Ramiro Pérez-Maura va prendre possessió com a governador civil de les Balears, per conduir un procés que aleshores ningú no sabia molt bé cap a on anava: la Transició. Més tard seria un dels fundadors a les Illes d’Unió de Centre Democràtic (UCD), senador i membre del govern preautonòmic.

Es varen dir Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, en tres anys successius: 1966, 1967 i 1968. Eren cicles de conferències de periodicitat setmanal que es feien a Palma, amb la participació de personalitats de primera fila, tant de Mallorca com de l’exterior. I el cert és que varen ser llocs de trobada de l’oposició al franquisme, fins al punt de tancar-se alguna d’aquelles activitats amb detencions policials. Recordam, seixanta anys més tard, aquella manifestació de caràcter cultural però també de resistència a la dictadura.

Cada any per aquestes dates, una multitud es congrega a la plaça de Cort de Palma per celebrar Cap d’Any. I ho fa al so de les campanades d’en Figuera, el rellotge que és a la façana de l’Ajuntament. La seva història es remunta a més de sis segles, quan arrenca la trajectòria d’aquesta màquina del temps.

I si cau aquí...? Aquest és l’interrogant que desperta la pulsió compradora d’un dècim, cada any en aquestes dates, en apropar-se el 22 de desembre, el sorteig extraordinari de Nadal. Fa exactament trenta anys, el 1995, el primer premi va tocar al Coll d’en Rabassa, a Palma. Ha estat una de les comptades ocasions, tot just una dotzena, en què la Grossa nadalenca ha afavorit les Illes, en més de dos segles d’història. A diferència de Madrid, on ha tocat 84 vegades, i Barcelona, 44 vegades.

Franco encara era viu, però el franquisme no passava pels seus millors moments: crisi econòmica, desaparició de l’home fort del règim –Carrero Blanco–, mobilització al carrer –obrera, estudiantil i veïnal– i, en fi, tímids signes d’obertura d’aquella darrera dictadura de l’Europa occidental. Va ser llavors, ara fa cinquanta anys, quan el català va viure una veritable eclosió a tots els àmbits, gràcies al Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), al qual Can Alcover, espai de l’Obra Cultural Balear (OCB) a Palma, dedica actualment una exposició.