Era baixet, però enèrgic. I, sobretot, era fidel a la legalitat constitucional. Al militar mallorquí Valerià Weyler no li va fer gens de gràcia que el seu col·lega Miguel Primo de Rivera donàs un cop d’estat i es convertís en dictador, amb el beneplàcit del monarca de torn, Alfons XIII. Tan poca gràcia li va fer que, ara fa un segle, el juny del 1926, a 87 anys, va encapçalar un intent de derrocar Primo de Rivera i tornar a la normalitat: la ‘Santjoanada’, dita així perquè s’havia de dur a terme dia 24, Sant Joan.

Fou coneguda com a Operació Roca pel nom del seu líder, Miquel Roca, figura destacada del catalanisme polític. I fou un intent fracassat de ressuscitar una formació de centre, després de la desaparició d’Unió de Centre Democràtic (UCD). Ara fa quaranta anys, el juny del 1986, es presentava a les eleccions generals el Partit Reformista, amb la participació d’Unió Mallorquina (UM) i d’Unió Democràtica de Menorca (UDM) en l’àmbit de les Illes, en aquella estranya plataforma en la qual el principal dirigent ni tan sols concorria amb les sigles comunes, sinó amb les de Convergència i Unió, a Catalunya. El seu fracàs s’explica, probablement, perquè això no ho va entendre ningú.

Sempre ha estat polifacètic: poeta, narrador, autor teatral, rapsode, biòleg, periodista, prescriptor literari, creador i director del Festival de Poesia de la Mediterrània, etern activista de causes diverses. Biel Mesquida va recollir el passat dilluns, dia 8 de juny, al marc incomparable del Palau de la Música, a Barcelona, el premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural. Aquest mallorquí nascut a Castelló el 1947 va arrencar la seva trajectòria el 1973 amb L’adolescent de sal, prohibit dos anys per la censura. Acaba de publicar a La Breu un nou poemari, Trast.

Va arribar als 95 anys i va ser absolutament prolífic. Josep Costa Ferrer, de malnom Picarol, va ser un excel·lent dibuixant i caricaturista satíric, especialista en art i antiguitats, arqueòleg afeccionat, galerista, també pioner del turisme i de la defensa del paisatge i, fins i tot, creador d’una urbanització utòpica. Eivissa el recordarà amb una exposició, aquest estiu, quan fa 150 anys del seu naixement, el 7 de juny del 1876. Aquell era l’inici d’una trajectòria vital que culminaria a Cala d’Or, a Mallorca, passant per una aventura nord-americana a Chicago.

Va ser àmpliament admirat, també a les Balears, fins que va esclatar l’assumpte judicial que ha afectat la seva família i del qual ell ha quedat exclòs pel seu delicat estat de salut. Abans d’això, Jordi Pujol va ser, al llarg de decennis, el referent de Catalunya per excel·lència, amb uns certs vincles amb les Illes. Els recordam quan es compleix mig segle de la polèmica que generà, el maig del 1976, el seu suposat ‘desembarcament’ com a accionista a la revista mallorquina Cort, en plena Transició política.

Encara avui, el festival que recorda Alexandre Ballester a sa Pobla, del qual tot just s’ha duit a terme la sisena edició, es diu Albopàs, el nom de la vila al revés: un terme que ell va encunyar, com una mena de recreació màgica poblera, i un país on va ambientar un bon grapat de les seves obres. Recordam aquest creador escènic precisament quan el teatre Principal de Palma és a punt d’estrenar una nova versió d’Un baül groc per a Nofre Taylor, una de les seves obres més destacades.

Sí, mallorquins i catalans, germans, sens dubte… Però, fins i tot a les millors famílies, sovint, les relacions resulten complicades. Entre el maig i el juny del 1936, un Missatge als mallorquins des de Catalunya, i la consegüent Resposta als catalans des de Mallorca, per una cooperació cultural comuna, acabaria complicant la vida a una bona part dels signants, en arribar, tot d’una, el cop d’estat i la victòria dels revoltats a l’illa. Ho recordam quan es compleixen noranta anys d’aquell episodi.

Els fenòmens naturals fascinen la gent: un eclipsi solar previst per al pròxim agost té tothom pendent, de fa mesos. D’altres no són tan entretinguts: un terratrèmol, la matinada del 15 de maig del 1851, va provocar destrosses a cases i esglésies de Mallorca i va generar el pànic entre els ciutadans de Palma, que fugiren a refugis improvisats. Recordam aquest episodi quan es compleixen 175 anys de l’ensurt.

“N’Abel ho vol tot”. És el que va dir, ja fa anys, un veterà periodista eivissenc d’Abel Matutes Juan: un home que, a més dels seus múltiples negocis, certament ho va ser pràcticament tot en política al llarg de tres decennis: batle de Vila, figura destacada de la Transició, senador, diputat, negociador de l’Estatut d’Autonomia, comissari europeu, ministre... En repassam la trajectòria quan es compleixen trenta anys de la seva designació, el 5 de maig del 1996, com a titular d’Afers Exteriors al primer gabinet de José María Aznar.

Què fan uns jardins que semblen talment trets de Granada al cor mateix de Palma, al peu de l’Almudaina i a unes passes del Born i de la mar? I més quan la gent gran de Ciutat encara recorda que aquí mateix, a l’Hort del Rei, hi eren el teatre Líric, l’hotel Alhambra, el mític cafè Riskal... El cert, però, és que amb la demolició d’aquells edificis es va recuperar com a zona verda el que ja ho havia estat a l’Edat Mitjana, només que aquesta vegada no es va fer per a gaudi d’un monarca, sinó de tota la ciutadania –i turistes, és clar. Recordam la història de l’Hort del Rei quan es compleixen seixanta anys del projecte que l’arquitecte Gabriel Alomar Esteve va fer el 1966 i que preveia la recuperació d’aquell espai.

Aquells eren temps durs i un podia botar d’un ministeri a la presó. Això és el que li va passar a l’asturià Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811), polític, erudit, escriptor i una de les personalitats més destacades de l’Estat entre finals del segle XVIII i començament del XIX. Ara fa 225 anys, el 18 d’abril del 1801, Jovellanos arribava a una Mallorca que llavors no era una destinació turística, sinó un territori perifèric on enviar la gent que es volia perdre de vista i on va estar confinat set anys.

“Les oliveres que la teva Pilar pinta són certes, / Són paganes, cristianes i modernes oliveres / que guarden els secrets desitjos dels morts / amb gestos, voluntats i posats de vius”. Això és el que va escriure el poeta Rubén Darío adreçant-se a Joan Sureda, l’home de la pintora Pilar Montaner. Recordam la vida i l’obra d’aquesta artista excepcional, avançada al seu temps, quan es compleixen 150 anys del seu naixement, dia 13 d’abril del 1876.

Gairebé tots els monarques han tingut un malnom distintiu –com ‘l’Emèrit’, als nostres temps– i Alfons, sobirà de la Corona d’Aragó i, per tant, de les Balears, entre el 1416 i el 1458, ha passat a la posteritat com ‘el Magnànim’. Ho era, de debò? Ara es compleixen 575 anys de la multa per a l’eternitat que, amb els plens poders del rei, va imposar el governador de Mallorca a la Part Forana, el 9 d’abril del 1451, per revoltar-se contra les injustícies que patien. Molta magnanimitat no ho sembla.

Gairebé al mateix temps, fa només uns dies, ens varen arribar dues notícies. Una: l’Estat denegava la cessió temporal dels tres caps de bou prehistòrics trobats fa més d’un segle a Costitx, per ser exposats al Museu de Mallorca. “El Ministeri de Cultura se’n riu, dels mallorquins”, manifestava el president del Consell, Llorenç Galmés. Dos: la trobada a la serra de Tramuntana d’un petit cap de bou –justament!–, que aquest sí que quedarà a l’illa. Recordam la troballa dels bous i com i per què anaren a parar a Madrid, al Museu Arqueològic Nacional (MAN).

Abans es va dir Casa de les Comèdies i l’edifici actual es va construir al segle XIX. Però el teatre Principal de Palma és al mateix emplaçament on ja es representaven espectacles al s. XVII. Ja són 359 anys de fer comèdia a un mateix lloc, al costat d’on abans passava la Riera, que dona nom al carrer on s’ubica. Quan estam a punt de celebrar el Dia mundial del teatre, com cada 27 de març, recorrem la història d’aquest escenari.

“Un dels nostres grans referents i millors ambaixadors, considerat el major polític de la nostra història contemporània i un dels grans estadistes d’Espanya”, ha afirmat aquests dies la presidenta del Govern, Marga Prohens, amb motiu de l’obertura de l’exposició sobre el polític illenc Antoni Maura, que es podrà visitar fins al 10 de maig al Museu de Mallorca. La mostra es titula Maura, sí, en contraposició al lema ‘Maura, no’ amb el qual se li va enfrontar pràcticament tot l’espectre ideològic del seu temps. Maura, sí? O Maura, no?, ens demanam aquí mentre repassam les llums i les ombres de qui, certament, ha estat la figura més destacada de les Illes a la política de l’Estat.

Feia només tres mesos que havia mort el dictador quan quinze persones, d’allò més destacat de la societat, l’economia i les professions liberals de les Balears, es reuniren, amb l’adhesió de tres més, per constituir Concurrència Democràtica Balear (Codeba). Va ser fa exactament mig segle, el 9 de març del 1976, i això que naixia com una associació que havia de ser, tot just uns mesos més tard, el nucli a les Illes d’Unió de Centre Democràtic (UCD), la coalició que guanyaria el juny del 1977 les primeres eleccions democràtiques en 41 anys.

Quedam al Bosch? Impossible dur el compte de quantes vegades s’han dit això dos ‘llonguets’, que és com es coneixen –orgullosament, diuen ara– els habitants de Ciutat. Fa noranta anys, el febrer del 1936, va obrir les portes aquest establiment, punt de trobada habitual de residents i de visitants; i del qual justament el llonguet, en la seva accepció de pa petit amb un solc tot al llarg, ha estat i és la seva referència, bé que en aquest cas amb el nom popular de ‘llagosta’.

Poeta, autor del poema La Balanguera, que esdevindria himne de Mallorca, amfitrió i animador d’aquella tertúlia de luxe que es reunia els diumenges a ca seva: Can Alcover, a Palma, amb les figures més destacades de la cultura mallorquina de l’època. Teòric de l’art, home que va patir la mort de la primera esposa i quatre dels seus cinc fills... La figura de Joan Alcover és àmpliament recordada quan es compleixen cent anys del seu traspàs, el 25 de febrer del 1926. Potser no sigui tan conegut, però, el seu vessant polític, aquell que el dugué a ser diputat a Madrid a les files del seu amic Antoni Maura, per a després evolucionar cap al catalanisme, amb la llengua com a element vertebrador del que ara en deim Països Catalans.

Promocions Socials Illenques. Aquest era el nom que figurava fa mig segle a un local del cèntric carrer de Can Verí, a Palma. Ben a prop d’on és la redacció d’aquest mitjà de comunicació que ara mateix teniu a les mans, o a la pantalla. Potser algú es demanaria què eren, aquelles promocions. La resposta és tan senzilla com que era el camuflatge d’un partit polític, aleshores il·legal, com tots: el Partit Socialista de les Illes (PSI), les sigles del qual coincidien amb les d’aquella entitat. I allò era la seva seu. Fa 50 anys, el 18 de gener del 1976, va fer la seva presentació a la premsa aquell PSI, el qual després es convertiria en el Partit Socialista de Mallorca (PSM).