"És trist preguntar a un nen de 7 anys què serà quan sigui gran i que et respongui que serà pobre i remenarà escombraries. Això no pot ser i s’havia de saber. La meva manera de comunicar-ho ha estat a través d'un llibre". El llibre en qüestió és Relats i l'autora és Carme Santamaria (Barcelona 1949), una de les voluntàries de l'associació Narinan, una entitat que ofereix suport educatiu a infants de 6 a 12 anys en risc d'exclusió social o econòmica. Ara ha convertit les seves experiències i també les històries que li han explicat en un llibre de relats il·lustrat per Neus Ramon.

El hall del Teatre Poliorama de Barcelona és un sac de crits, rialles, nervis i també algun gemec. Fa una mitja hora que la canalla i els seus acompanyants van entrant a veure-hi Bye bye monstre, l’obra que la companyia Dagoll Dagom ha reestrenat per les festes nadalenques i que aquest matí de dissabte acull la visita de famílies en risc d’exclusió social, una iniciativa que es repetirà en tres funcions més. Anna Rosa Cisquella, directora de la companyia, explica que es tracta d’un espectacle amb un missatge “crític, optimista i divertit”, concebut arran de la pandèmia, però amb un lema que va més enllà d’aquesta terrible circumstància: “Els infants poden patir molts tipus de monstres, físics o mentals, i sentir-se sols sovint. I a l’obra la família decideix combatre unida els monstres vermells que volen entrar a casa seva. I ho fan cantant i ballant, que és el que moltes famílies feien en les èpoques més dures del covid, quan no podien sortir al carrer”, afegeix Cisquella, que ha col·laborat en la dramatúrgia amb Marc Artigau, autor del text, i David Pintó.

Per a molts nens i nenes, veure una pel·lícula en una sala de cinema s’ha convertit en un fet excepcional. Com ho viuen? ¿Prefereixen mirar-ne a casa, sense estar a les fosques i sense tanta gent al voltant, però també amb més possibles distraccions? En parlem amb ells durant una de les sessions de Petits cinèfils de CaixaForum. 

Som a l’Escola Virolai, de Barcelona. Els alumnes de primer de batxillerat fan classe de química, dividits entre dues aules: la pràctica i la teòrica. Després de visitar el laboratori i escoltar les explicacions dels dos professors, Anna Grima i Josep Mestres, passem a l’altra aula, on Quique Vergara, el mestre, inicia la classe: “Connectem el projector. La sessió d’avui la dedicarem a saber si una substància és pura”. El Quique, ferm defensor que la seva assignatura ha d’estar en permanent contacte amb la realitat i l’actualitat, no deixa de llançar preguntes a l’alumnat: “Què és això de la Filomena, Gerard? Te’n recordes?” Un cop acabada la lliçó d’avui, el Gerard Sayós ens diu que “la gràcia d’aquesta manera d’explicar-nos la química és que hi empatitzes. M’agrada que els exemples del Quique estiguin tan a prop de la nostra vida”.