Assetjar els palestins, vandalitzar cotxes i cases, ocupar terres… Gilad Sade, un israelià de 36 anys, recorda quan a l'adolescència va pertànyer a una organització supremacista jueva. "Vaig entrar a la presó per primera vegada als tretze. En aquells anys, Itamar Ben Gvir i jo érem carn i ungla", explica Sade a l'ARA des de Roma, on s'ha hagut d'exiliar. Itamar Ben Gvir és avui el ministre de Seguretat Nacional del govern més extremista de la història d'Israel. El seu partit, Poder Jueu, va obtenir sis escons a les legislatives de l'any passat i forma part de l'executiu d'aliança de la dreta amb la ultradreta que lidera Benjamin Netanyahu.

Són hores de ruta en un 4X4 abans de pujar a peu a través del bosc. Allí, protegits de la vista dels drons per una fageda, és la guerrilla del PJAK (Partit per a una Vida Lliure al Kurdistan) la que ens troba a nosaltres. Som en algun lloc de les muntanyes que travessen la frontera entre l'Iran i l'Iraq. No podem donar les seves coordenades, ni tampoc fotografiar les milicianes o les referències espacials que aportin pistes sobre la seva localització. Aquest és el tracte.

L’única vinoteca d’Armènia es diu In Vino i és al centre d’Erevan. És un lloc acollidor, amb amplis finestrals per on entra la llum que s'escampa sobre un mobiliari rústic i uns prestatges que fan panxa pel pes de milers d’ampolles de vi. Només hi falten els clients.

Tot semblava seguir un ordre diví, gairebé embafador: la batalla per la llibertat arrencava de la cadira Ben Ali a Tunísia, Mubàrak a Egipte, Abdul·lah Sàleh al Iemen, Gaddafi a Líbia... El següent seria, sens dubte, Assad a Síria; pensar el contrari era no entendre els corrents tel·lúrics que sacsejaven el Pròxim Orient i el nord d'Àfrica el 2011. Però ens equivocàvem.