Antoni Monguilod moria l’octubre del 2019 de pàrkinson després de 12 anys de lluita reclamant una mort digna. La mateixa lluita que havia emprès Maribel Tellaetxe, malalta d’alzhèimer que volia partir abans de deixar de reconèixer els seus fills; la de Montserrat Voltà, la dona malalta d’ELA que va criticar en una carta que el sistema l’obligués a viure “d’una manera indigna”; i la de José Antonio Arrabal, malalt d’ELA que va gravar la seva “mort en clandestinitat” el 2017 perquè ningú portés a la justícia la seva família. Com li ha passat a Ángel Hernández, l’home acusat de violència masclista per haver ajudat a morir dignament la seva esposa, María José Carrasco. I tants altres, començant per Ramón Sampedro, el mariner i escriptor gallec tetraplègic que va lluitar una dura batalla legal per poder morir dignament, reflectida al cinema. Els seus casos no haurien de tornar a repetir-se després de l’entrada en vigor divendres de la nova llei de regulació de l’eutanàsia, que converteix Espanya en el sisè país del món que legalitza la mort assistida –després d’Holanda, Bèlgica, Luxemburg, el Canadà i Colòmbia.

“Volem representar la nova generació de migrants catalanomusulmana, que ha nascut i crescut aquí, i amb noves aspiracions més enllà d’etiquetes”. Són les paraules de Najoua Hachimi, secretària de Chabab Al Amal, una associació de joves musulmanes de les Terres de Lleida. Ella i les seves companyes són nascudes i crescudes a Catalunya, però han de continuar suportant els estigmes viscuts per les seves mares pel simple fet de ser llegides com a racialitzades o per portar un cognom estranger. Per què les tractem com a hostes i no com a veïnes? Ens ho respon l’escriptora i activista bell hooks: “A les dones d’altres races se les percep sempre com les altres, com a éssers deshumanitzats que no encaixen sota la categoria de dona”. I quan al racisme li travessa l'eix de discriminació per ser jove, la violència social, laboral i institucional s'incrementa exponencialment.