The Konrads, The Riot Squad, el folk psicodèlic, el glam rock, el soul, el funk, The Thin White Duke, Berlín, els anys pop, Tin Machine, la música electrònica... La cronologia musical de David Bowie (1947-2016), que abraça quasi sis dècades, mostra una versatilitat fora de sèrie, una capacitat de mutació a l’abast de molt pocs mortals. El juny del 1972, en plena eclosió del glam rock, Bowie va treure’s de la màniga un alter ego: Ziggy Stardust, el rocker alienígena que li va propiciar fama eterna amb l’àlbum The rise and fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars. Aquell look tan extravagant i androgin de Bowie –que va ser un dels primers a trencar les barreres de gènere– va captivar el públic. També un fotògraf japonès que estava de pas a Londres, on havia anat a fer una sessió de fotos amb Marc Bolan, el cantant de T-Rex. Però Masayoshi Sukita (Nogata, 1938) no podia treure’s del cap un pòster que havia vist pel carrer. “En aquell moment jo no sabia qui era. Així que vaig preguntar al conserge de l’hotel on m’allotjava qui era Bowie. Em vaig quedar tan impressionat per aquella imatge que vaig saber que havia d’assistir a un dels seus concerts”, explica Sukita, de 87 anys, via e-mail des del Japó. El que llavors encara no sabia era que aquell pòster li canviaria la vida.

Nova York. 1967. Aeroport JFK. Un eixam de fotògrafs espera una noieta de cabells curts, pestanyes infinites i figura escanyolida que acaba de baixar d’un avió provinent de Londres. "Twiggy!" "Twiggy!", criden els fotògrafs quan la veuen arribar. Tots volen capturar el rostre del moment. Un periodista li pregunta: “Ets bonica?” I ella, que ben just arriba als disset anys, li respon confosa i amb cara de circumstàncies: “Realment, no”. Amb aquesta escena arranca Twiggy (2024), un documental de Sadie Frost que recorre la vida de Lesley Hornby (1949), la noia dels afores de Londres que es va convertir en la icona del Swinging London. A través d’un valuós material d’arxiu i el testimoni d’una llarga llista de famosos, Frost reconstrueix la carrera de la dona que va revolucionar els anys seixanta i que, més tard, va reinventar-se com a dissenyadora de moda, actriu (va guanyar dos Globus d'Or per la seva primera pel·lícula i la van nominar a un Tony pel seu debut a Broadway) i cantant d’èxit. De fet, ben aviat, sortirà a la llum el seu darrer àlbum.

Qualsevol periodista espavilat podia intuir per on anirien els trets durant la presentació de l’equipament de la selecció de futbol de Bèlgica que es va fer aquesta primavera al Museu Hergé de Lovaina. Una il·lustració en gran format de Tintín i una rèplica del famós coet blanc-i-vermell ja donaven prou pistes. Però és que el noi encarregat de lluir el segon equipament per a l’Eurocopa 2024 –samarreta blava amb el coll blanc i pantalons marrons– semblava un sòsia de l’intrèpid reporter. I més encara quan posava envoltat dels dobles del capità Haddock, de la Bianca Castafiore, de Silvestre Tornassol i dels Dupond i Dupont. Només hi faltava el seu inseparable Milú. Aquesta teatral mise-en-scène per presentar el nou equipament europeu dels diables vermells també és simptomàtica: les samarretes de futbol són la porta d’entrada a un negoci que mou molts milions tant dins com fora del camp. I Adidas ho sap tan bé que no li ha importat tornar a repetir la jugada: el segon equipament belga per a la UEFA Euro 2016 retia homenatge al ciclisme –un esport nacional– i el de la Copa del Món FIFA 2022 als focs artificials de Tomorrowland, un mític festival de música electrònica. Com no havien de picar-li l’ullet a Tintín i seguir impulsant la venda de samarretes fent vibrar l’orgull patri?

Quan a finals dels anys vuitanta Wim Wenders va rebre l’encàrrec del Centre Pompidou de París per fer un short film sobre el món de la moda, la primera reacció va ser de rebuig. "Jo no hi tinc res a veure. M’interessa el món, no la moda", els va amollar. Però quan va mastegar la proposta va pensar que no calia menystenir-la tan precipitadament i que potser podia explicar la moda des d’una altra escletxa. A més a més, hi havia algú que vivia a Tòquio que feia temps que el tenia intrigat per culpa d’una jaqueta que s’havia comprat anys enrere. Quan se la posava se sentia diferent. No era tant una qüestió formal com emocional: aquella peça el feia viatjar a la seva pròpia infància com si algú hagués estat capaç d’entreteixir-hi l’essència d’un record. Estrenada el 1989, Notebook on cities and clothes és una immersió fascinant en el procés creatiu del creador japonès Yohji Yamamoto i també un diari personal de Wenders sobre la identitat. Què diuen de nosaltres les ciutats on vivim? Què diu de nosaltres la roba que portem?

Entre l’emergència climàtica, les guerres i les crisis econòmiques permanents, sembla que el món s’aboca a un final apocalíptic. Però encara ens ho mirem des de la distància, com si la festa no anés amb nosaltres. La indústria de la moda -una de les més contaminants- tampoc n'és una excepció i segueix el seu calendari al peu de la lletra i amb la maquinària ben greixada. La 080 Barcelona Fashion també. Com estava previst, ha aixecat el teló aquest dimarts al Recinte Modernista de l’Hospital de Sant Pau. Ja suma 32 edicions. És frívol parlar de moda en els temps que corren? Potser, però també és hora de treure’ns els complexos. La moda també és una eina de denúncia molt potent. Ja ho ha dit el dissenyador Miguel Adrover en més d’una ocasió: de què serveix, si no s’utilitza per fer obrir els ulls al personal, per explicar què passa al món amb la seva pròpia narrativa? No és aquesta, la missió de l’art?

París. Gener del 1928. Pablo Picasso s’encaterina d’una joveneta que s’està emprovant barrets a les Galeries Lafayette. És Marie-Thérèse Walker, que poc temps després va convertir-se en musa i amant del pintor malagueny mentre aquest encara estava casat amb la ballarina russa Olga Koklova. El coup de fou amb Walker també es faria extensible als barrets, un accessori que va conrear obsessivament fins al final de la seva carrera. Ho testifiquen retrats de Marie-Thérèse i la petita Maya, així com de les dones que van succeir-la en una vida sentimental intensa: Dora Maar, Françoise Gilot –amb qui va tenir la Paloma– i Jacqueline Roque, segona esposa i última companya de Picasso.

Submergir-se en la relació de l’esport i la moda, escodrinyar l’aportació de la comunitat negra a la moda britànica, gaudir de la fotografia publicitària d’alt voltatge, entendre qui hi ha darrere dels espectaculars looks dels artistes, conscienciar-se de la necessitat d’una moda que no perdi el pols de la realitat, sorprendre’s de com la bona teca inspira els creadors d’una manera tant literal com irònica, descobrir perquè certs couturiers i marques segueixen despertant passions... Aquesta tardor, les exposicions que aborden la moda amb una mirada polièdrica i transversal també són l’excusa ideal per fer la maleta. Aquesta és la nostra tria.

Una noia amb un vestit curt corre pel carrer en plena nit il·luminada només pels fars d’un cotxe. Dues noies més amb camisa, armilla i pantalons amples escorten un senyal de prohibit el pas en un aparcament buit. Una altra jove amb boina, minifaldilla i abric fins al genoll camina per una instal·lació industrial. La fotografia de moda dels anys seixanta va trencar els codis establerts i gran part d’aquest mèrit recau en la figura del suís Peter Knapp (1931), dissenyador gràfic visionari, pintor abstracte frustrat i fotògraf de moda per accident. Ell va ser un dels pioners a introduir el moviment en una disciplina que fins al seu aterratge en la direcció artística de la revista Elle s’havia desenvolupat dins de la rigidesa de l’alta costura. “El meu pare era matemàtic i va ser campió d’escacs. Potser per això sempre dic que la meva educació va venir de la meva mare, que era cantant d’òpera. La seva germana vivia als Estats Units i cada mes li enviava la revista Harper’s Bazaar. Jo era adolescent i gaudia fullejant-la, tot i no tenir cap coneixement de moda. Sempre hi havia temes culturals molt interessants. Va ser en aquelles pàgines on vaig descobrir Giacometti i Cartier-Bresson”, confessa. Després de formar-se en disseny a Zúric, es va instal·lar a París, on a més d’estudiar pintura va aconseguir els seus primers treballs com a grafista, entre ells redissenyar el 1954 el logo de la revista Elle, que encara perdura. Però les ambicions de Knapp estaven a l’altra banda de l’oceà. “Em vaig mudar a Nova York, però la meva obra no tenia èxit. Allà es despertava el pop art i el meu estil era més abstracte. Per això la trucada d’Hélène Lazareff va ser providencial”, assegura.

Un retrat de perfil de l’actor Javier Bardem. Tres noies d’esquena travessant a bon ritme un pont de París. Un primer pla de la top model nord-americana Amber Velleta o de l’espanyola Laura Ponte. Una noia amb banyador i paraigua passejant per Tòquio. En més d’una ocasió, el fotògraf Manuel Outumuro (Ourense, 1949) ha confessat que aquestes són algunes de les seves imatges favorites. Una tria prou concisa tenint en compte que l’avalen més de 25 anys de carrera com a fotògraf de moda, més de 10.000 negatius i encara més arxius digitals.

Un pagès se’n va a veure el mar per “escampar la mirada”. I ho diu així, amb aquesta poesia domèstica que surt d'estar ancorat al paisatge, a la vida senzilla, a una quotidianitat cíclica on no passa mai res i sempre passa tot. Potser ara a Formentera ningú no parla com aquell home de camp però, fa cinquanta anys, sentir-li dir aquestes paraules encara va convèncer més l’Enric Majoral que aquell era el seu lloc al món. “Vaig fer la mili a Eivissa i algú em va parlar de Formentera. Quan vaig poder, em vaig escapar a veure-la. Vaig quedar meravellat, era preciosa”, recorda. En acabar els estudis de delineant a Sabadell, es va instal·lar a la zona de la Mola. “Era l’any 1973, però era com viatjar un segle enrere. A les cases no hi havia electricitat ni aigua corrent”, explica sobre aquella Formentera feréstega, de figueres velles, de marges de pedra seca i de cisternes protegides per una capelleta. “A l’illa no hi ha rius, no hi ha pous. Llavors només tenien l’aigua que queia del cel, era un element quasi sagrat i per això la guardaven com un tresor”.  

Venècia. Dissabte, 9 de setembre de 1967. Al palau Ca’Rezzonico s’organitza una festa amb convidats famosíssims: els prínceps de Mònaco, els Vanderbilt, la comtessa Jacqueline de Ribes, Pierre Cardin, Aristòtil Onassis... Però aquella nit qui s’emporta totes les mirades és Elizabeth Taylor, que passa el final de l’estiu gravant una pel·lícula a Itàlia. Es diu Boom!, està coprotagonitzada pel seu encara marit Richard Burton i l’esplendorós vestuari que llueix el firma la casa Tiziani of Rome, tot i que el dissenya un jove alemany: Karl Lagerfeld. Del set de rodatge, Taylor s’emporta a Venècia un espectacular adorn de cap i una peça de color ivori i brodada a mà no menys impactant: un vestit-quimono inspirat en el del teatre kabuki. La fotografia de l’actriu britànica gaudint de la festa fa la volta al món i referma una tendència que ja venia de lluny: com el quimono havia arrelat a l’imaginari occidental fins al punt d’entrar a formar part de la cultura popular.

Una cua interminable aguanta estoicament el sol de París. Podria ser la porta d’entrada a un museu estrella. En aquest cas, però, és la del Museu d'Arts Decoratives, situat a l’ala oest del Louvre. De l’edifici penja una lona fúcsia enorme amb una paraula manuscrita: Shocking! I just a sota, la frase que deslloriga el misteri: Les mondes surréalistes d’Elsa Schiaparelli, l’exposició que s’ha inaugurat només fa unes setmanes. La fila índia, lluny de sorprendre, només constata un fet irreversible: la moda és un gran reclam per als museus –generalistes i especialitzats–, per a les galeries i per a les fundacions privades. Acostuma a atreure un públic més jove i heterogeni, permet jugar amb nous llenguatges expositius, propicia interessants connexions intergeneracionals i interdisciplinàries i, per rematar-ho, dispara les vendes de marxandatge. Si Diana Vreeland –que va revolucionar el concepte d’exposició de moda del Metropolitan Museum de Nova York– aixequés el cap, no donaria crèdit. ¿Una retrospectiva de Viktor&Rolf a la ciutat xinesa de Shenzhen? Sí, això està passant, tot i que el focus mediàtic es concentra en el triangle París-Londres-Nova York.

Atenció a aquestes paraules de fa més d'un segle: "Malles completes per al bany. Vestits de bany de jersei. Lectores als voltants de Boston. Veniu i examineu-los. 109, Kingston St., Boston, Mass. Envieu un segell per aconseguir el catàleg". Aquest anunci de la companyia Holmes & Co va aparèixer publicat al setmanari Harper’s Bazaar de finals de juny del 1898, acompanyat de la il·lustració d’una senyora equipada per anar a la platja. A l’època victoriana, això significava portar un vestit fosc, de coll tancat i màniga tres quarts, que tapava els genolls. I, a sota les faldilles, unes malles de bany que cobrien fins i tot els peus, i que representaven una millora respecte als tradicionals pantalons de llana. Els homes també havien de ser decorosos a l’hora de gaudir de jornades marítimes mixtes. La doble moral victoriana ja no permetia que es banyessin despullats, un costum que Thomas Eakins havia retratat magistralment al quadre The swimming hole (1885). L'uniforme de platja dels homes era quasi tan farragós com el de les dones, però aviat va mutar en un de més lleuger: una samarreta de màniga curta i uns shorts per sobre del genoll, tots dos de cotó i bastant ajustats, com mostren els catàlegs dels grans magatzems Sears del tombant del segle XX.

A la riba nord del llac Walden, situat a prop de Concord, un poblet de Massachusetts, hi ha la rèplica de la cabana de fusta que l’escriptor i pensador Henry David Thoreau va construir amb les seves pròpies mans. Hi va viure dos anys, dos mesos i dos dies entre el 1845 i el 1847. D’aquest frec a frec amb la natura en estat salvatge van sorgir els fonaments de Walden, o la vida als boscos (1954), unes memòries on Thoreau dissecciona aquella experiència vital al ritme de les quatre estacions i que encara avui inspira arquitectes, dissenyadors i urbanistes. En aquestes pàgines, també hi va deixar escrita una frase visionària. ¿O hauríem de dir lapidària?: “Per a què serveix una casa si no tens un planeta tolerable on col·locar-la”. Al segle XIX, Thoreau ja era testimoni de com –en nom del progrés– el món s’estava transformant, i això implicava deslligar-se cada cop més de la natura, un procés que amb l’adveniment tecnològic s’ha precipitat.

A l’entrada del Museu de la Pauma de Mas de Barberans (Montsià), dues dones llaten en silenci. Unes agulles de cosir de ferro dansen lleugeres entre els seus dits. Estan acabant la senyalització que orientarà els visitants de la Fira Monogràfica de les Fibres Vegetals que se celebra aquest cap de setmana. Quan les saludo, aixequen la vista, em somriuen, i em tornen el "bon dia", però les seves mans no s’aturen. Tenen automatitzat l’art de llatar, que implica –a grans trets– trenar brins de pauma –una fibra vegetal que pertany a la família de les palmes– i després cosir-los per donar-los la forma desitjada. Durant molts anys, totes dues van treballar en un taller de confecció que, des d’aquest minúscul poble del Montsià, assortia una reconeguda marca britànica i donava feina a moltes dones de la comarca. “D’un dia per l’altre ens van dir que tancaven”, explica Magda Armengol, mentre Maria Cinta Subirats assenteix amb el cap i encara recorda els vestits de vellut: “Eren preciosos!”

A totes les cases de Riofrío de Aliste hi ha un dia del calendari marcat amb foc: l’1 de gener. En aquest poblet de Zamora encara se celebra una mascarada, coneguda popularment com Los Carochos. Onze joves de la vila es disfressen amb màscares i representen diferents personatges que interactuen entre ells i també amb el veïnat. L’ambient de música i disbauxa acaba amb un ball a la plaça, on tradicionalment esperaven les noies. Aquest va ser el primer destí del fotògraf madrileny Carlos González Ximénez quan a finals del 1996 va decidir documentar les mascarades, festes paganes d’origen ancestral que encara se celebren en algunes zones del nord-oest de la península Ibèrica.

"La col·lecció més lletja de París". Així es titulava la crònica que la periodista Eugenia Sheppard va publicar l’1 de febrer del 1971 al New York Post sobre la desfilada d’alta costura que Yves Saint Laurent havia presentat tres dies abans. “Espatlles quadrades, mànigues esponjades, soles de plataforma, vestits més curts, maquillatge provocador: les seves referències estètiques al París ocupat i a les seves dones fàcils resulta xocant”, continuava, i finalment ho va resumir amb dues paraules: “Absolutament espantós”. Més crítiques publicades en aquesta línia van convertir Libération, inspirada en els anys 40, en la col·lecció de l’escàndol.

Ni tan sols calia l’acreditació de premsa penjada del coll. Una hostessa introduïa el teu nom en una tauleta... et voilà! Ja tenies el salconduit per entrar a la desfilada que tancava la primera jornada de la Barcelona Bridal Fashion Week. A l’avantsala, de moqueta fúcsia i altíssimes cortines negres, un cambrer et rebia amb una copa de xampany i una pantalla gegant et recordava que era el torn de Viktor&Rolf, el prestigiós duet holandès que presentava la seva primera desfilada nupcial; d’aquí part de l’excitació que es respirava en l’ambient. Mentre feies temps, saludaves efusivament vells coneguts. Era ben bé com si el malson de la pandèmia no hagués passat mai.

Diana Vreeland –una de les personalitats més influents de la moda del segle XX– ho tenia claríssim: “Un vestit nou no et porta enlloc, és la vida que vius amb aquest vestit, i el tipus de vida que has viscut abans i la que viuràs després”. Aquestes paraules de la mítica editora del Harper’s Bazaar i de Vogue sonen a profecia després de dos anys d’una pandèmia que va canviar radicalment els nostres hàbits. Ningú estava preparat per a un confinament tan dur, tan llarg, tan incert. El món passava a dins de casa i l’únic contacte amb l’exterior era a través de la càmera de l’ordinador: primer les reunions de feina, després les trobades amb la família i els amics. La vida es virtualitzava a una velocitat de vertigen, l’accessori imprescindible per sortir puntualment a l’exterior era una mascareta quirúrgica i el vestit nou seguia penjat a l’armari sine die. 

Un noi es planta davant d’una torre de Pedralbes i toca el timbre. Són les onze del matí d’un dimecres qualsevol. La porta automàtica s’obre i el rep el propietari. Entren al garatge i el noi agafa una bicicleta elèctrica amb una gran cistella de vímet al darrere per començar la seva jornada laboral. Es dedica a recollir els taps de suro d’ampolles de vi i cava que li guarden en diversos bars i restaurants de Barcelona. Quan ja ha completat la ruta d’aquell dia, el noi torna a la torre. Ara toca fer el triatge: sempre es pot colar algun tap de silicona i cal separar les grapes metàl·liques dels taps de cava. Costa de creure, però ara mateix ja s’acumulen vuit o nou sacs de construcció plens de taps de suro reciclats. El volum és tan gran que el propietari s’ha comprat un transpalet per moure’ls. No li estranya, que els veïns tinguin curiositat per saber què traginen en aquell garatge de la zona alta. Però a ell el fa sentir immensament feliç.