Fa uns anys semblava que l’aspiració de Catalunya era convertir-se en un país vinclat cap a la recerca i la innovació. La idea, deien, era ser com una mena de Massachusetts europea. I si bé és cert que en el seu moment es van fer coses bé en disciplines més científiques, els investigadors catalans que surten de les facultats de Filosofia i Lletres s’enfronten a un terreny molt hostil o, fins i tot, impracticable. Ni el sistema educatiu ni el cultural tenen previstos prou mecanismes o recursos que els permetin continuar desenvolupant-se, ja no dic amb normalitat, sinó mínimament. 

La piuladissa d'ocells és l'habitual d'aquests dies de primavera, fa sol i no bufa tramuntana. De sobte, sento el meu company pujant les escales molt de pressa. Obre la porta de l'estudi i em diu, atabalat: "No t'has assabentat de res, oi? Se n'ha anat la llum a tot arreu". Al nostre poble d'un carrer, l'activitat no havia canviat gaire. Les orenetes xerrotejaven, jo treballava a l'escriptori, en Pere era a l'hort. Tothom estava tranquil. En canvi, el meu company, que venia de Banyoles, on tothom n'anava ple, i que havia escoltat la ràdio de tornada a casa amb el cotxe, duia l'apocalipsi a la ment. Ciberatac, caos, incertesa. 

El divendres 10 de gener hi va haver un debat a Catalunya Ràdio que reflecteix l’estat de confusió provocat pel canvi de paradigma sociocultural que estem vivint. La conversa, un document sonor digne d’anàlisi, girava entorn de l’onada de #jotambé sobre l’assetjament sexual a la feina (més concretament, als mitjans audiovisuals). Tothom anava amb peus de plom a l’hora de fer comentaris. Malgrat això, hi va haver algun silenci sostingut molt carregat de tensió. Ricard Ustrell va esmentar que havia conegut la seva companya, i mare dels seus fills, a la feina. I quan es va abordar la legitimitat de les relacions en què hi ha una jerarquia laboral, una asimetria de poder, va amollar un "estem perduts". Tant els silencis com aquest no tenir clar on queden les coordenades fan evident que el relat sociocultural ha entrat tant en crisi que ja no ens serveix. A la feina sorgeixen tot tipus de relacions i no és aquí on caldria posar el focus, sinó en el fet innegable que, massa sovint, les dones hem hagut d’esquivar, d’aguantar, les passions passatgeres dels homes de qui depeníem laboralment. És aquesta la dinàmica que volem estalviar a les noves generacions. 

Al monòleg teatral Acorar, una peça que ha esdevingut un clàssic, Toni Gomila diu que “és sa paraula, s’ànima d’un poble”. Ho diu en general, perquè la llengua ens representa, però també es refereix a les paraules específiques que són el testimoni simbòlic d’algunes de les nostres particularitats com a poble. La llengua és una part importantíssima de la nostra cultura, i ens preocupa molt sentir que a cada bugada perdem un llençol, però els elements que conformen el nostre imaginari –és a dir, els nostres personatges, costums, fets, tarannàs, indrets o les possibilitats i alternatives que puguem idear– també són un bé patrimonial que mereix ser preservat. I, ves per on, alguns dels que més bé coneixen els nostres imaginaris són els que es dediquen a estudiar la literatura catalana (l’assignatura que les institucions pretenien arraconar encara més al batxillerat l’any vinent).

La crisi ecològica generalitzada del nostre planeta és, en realitat, producte d’un problema cultural; és el resultat dels marcs conceptuals que hem creat i de les limitacions del nostre sistema perceptiu i cognitiu. I si aquesta crisi està relacionada amb el territori mental, el primer que hem de transformar és aquest territori intangible. La manera en què han actuat els dirigents polítics del País Valencià fa evident la crisi de la percepció que patim: les decisions que va prendre Carlos Mazón demostren un desconeixement absolut del context en què ens trobem. Si el 2023 va ser l’any més càlid a nivell global, i ho va ser amb un marge prou “generós”, l’estiu de 2024 també ha estat el més càlid mai registrat, un fet que va provocar que l’aigua de la mar Mediterrània superés els 30 graus en alguns punts. Tenint aquestes dades anòmales sobre la taula i sabent com funciona la física atmosfèrica, els fenòmens meteorològics extrems ens haurien d’agafar previnguts (i més en un indret amb les particularitats orogràfiques del País Valencià). Les tràgiques conseqüències de la gota freda són un dolorosíssim toc d’alerta.

A les xarxes circula un tall de vídeo, titulat Les nostres inseguretats, que condensa en menys d’un minut la part més evident d’un problema complex. Els protagonistes són Juliana Canet, Marta Montaner i Roger Carandell, presentadors del programa de Catalunya Ràdio Que no surti d’aquí. En aquest clip, Canet explica que té por de perdre el seu lloc de feina: “Quan passes per un moment d’inseguretat [...], dubtes més i et penses que tothom és més capaç que tu”. Montaner hi confessa que ella tampoc no passa “per un moment de gran seguretat” i s’adreça al seu company amb un “i tu?” Carandell, amb una mitja rialla, li contesta “Jo estic bastant bé amb el tema aquest”. Aleshores, Canet, ràpida, li etziba “Mira, només diré una paraula: masclisme”. Quan vaig veure el vídeo de seguida em va venir al cap un article de la Harvard Business Review que havia llegit feia temps, “Stop telling women they have imposter syndrome” (2021). Perquè per parlar del que aquesta escena implica sovint fem servir el famós concepte de la síndrome de la impostora. En realitat, però, va més ben encaminada Canet, que no s’autoassenyala com a víctima de cap síndrome, sinó que apunta directament i sense embuts cap al masclisme sistèmic. 

Tothom em saluda. Darrere el vidre dels cotxes o els camions. Sovint, encara que els conegui, no els reconec (els vidres reflecteixen l’exterior). “Tu ets la de la bicicleta, oi?”, em pregunten de vegades a la botiga de queviures o al quiosc. “Et vaig veure tornant de Banyoles de nit, no et fa por?” En una societat motorcentrista, algú que tria un mitjà de transport actiu com la bicicleta per fer desplaçaments llargs en un entorn rural –i en qualsevol circumstància– és, inevitablement, una rara avis. El relat de la llibertat de mobilitat que ofereix el cotxe és tan fonamental en la nostra estructura social que moltes vegades ni se’ns acut pensar en alternatives. En canvi, els informes de l’IPCC (Intergovernmental Panel on Climate Change) i de la COP (United Nations for Climate Change Conference) ens recorden, any rere any, que la bicicleta ha de ser un mitjà de transport clau en aquest canvi d’estil de vida radical que hauríem de fer abans de 2030. 

Aquesta setmana la Biennal de Venècia ha obert portes. Les del pavelló d’Israel, però, estaran tancades per demanar l’alto el foc i l’alliberament dels ostatges. El col·lectiu Art Not Genocide Alliance (ANGA), que havia demanat que l’estat d’Israel fos vetat a la Biennal, ha titllat l’acció de l’artista i les comissàries israelianes de buida i oportunista. No n’hi ha prou amb el tancament, mai no haurien d’haver muntat l’exposició —diu el seu comunicat a Instagram. De l’art, n’esperem molt més. Esperem que —com a mínim— els agents culturals que hi estan implicats d’alguna manera facin gestos clars. Perquè l’art ha estat una gran força motriu de canvi. En moments clau de la història s’ha contraposat tant a les inèrcies imperants com a determinades idees de progrés esmolant l’eina més poderosa de totes: la imaginació. L’art ens ha fet percebre el món de maneres radicalment diferents. Ens ha permès eixamplar horitzons, l’un darrere l’altre. Sempre ha trobat noves escletxes per oferir alternatives als relats hegemònics. Per això continuem confiant en l’art. Per això li exigim tant. Però fins a quin punt es pot, ara, protestar amb art? 

Els resultats de l’informe PISA en comprensió lectora van provocar molt de rebombori i algunes reaccions per intentar salvar les naus. De sobte, sembla que la comprensió lectora és molt important. I l’estem perdent. Té les constants vitals baixes. S’aguanta per respiració assistida. Perquè el més important per poder comprendre un text, una hipòtesi, el món, és l’atenció. I, malauradament, l’atenció s’ha convertit en un bé escàs. El mal és endèmic. A la majoria de nosaltres ens costa més que abans concentrar-nos, però si hi ha un segment de la població que pateix especialment la crisi de l’atenció és la gent jove. 

Vaig anar a parar a una agència d’actors de Madrid gairebé per casualitat ara fa 25 anys. Allà, la representant va elogiar la meva imatge (de jove, tot fa bonic), però em va deixar anar un “llàstima que tinguis el llavi superior tan fi”. Aquella frase es va convertir en la llavor del malestar estètic. Si fos ara, m’hauria dit que això s’arregla fàcilment. Àcid hialurònic per ser més desitjable —que és molt millor tenir els llavis rebufats que tenir-los fins— i avall. És fàcil començar a odiar el propi cos. I si ets dona, encara més. Ara que a tot arreu i a tota hora és 8 de març, em pregunto què passaria si a TV3, a més de fer el dia que els homes apareixen menys, fessin “el dia sense maquillatge i perruqueria”. La normalitat feta escàndol, feta excepció. Us ho imagineu? La revolució. Que no se’m malinterpreti, arreglar-se està bé. Odiar-se el cos, no. 

Malgrat que aquests dies ha plogut, fa temps que l’ombra de la sequera plana sobre nosaltres. A banda de les mesures d’estalvi i la conscienciació, sembla que no hi puguem fer gran cosa. O sí, però la crisi climàtica és un monstre gegantí que demana canvis estructurals profunds i temps. I, d’això, no en tenim gaire. Ara bé, hi ha canvis relacionats amb una altra crisi ecològica que sí que podem aplicar més fàcilment i que no podem ajornar més. No podem continuar sent l’abocador de purins d’altres països. No podem engreixar porcs per a societats que han legislat convenientment per protegir els seus aqüífers. 

Internet té la capacitat de diluir fronteres, de crear un espai mental compartit que sembla anul·lar la corporalitat. Aquesta capacitat de transcendir la matèria té alguns avantatges clars: Twitter ha fet quasi tangible, i d’alguna manera ha enfortit, la comunitat dels Països Catalans. Però la cultura de la confrontació que regna a la xarxa també posa a prova la nostra cohesió com a grup (en perill d’extinció).

A la primera part d’aquest article explico que en grec antic el mot pornografia era un compost que significava "escriure sobre prostitutes". Malgrat que fem servir la mateixa paraula, les coses han canviat molt des que la pornografia es difonia a través de l’escriptura i les representacions artístiques. Amb cada transformació tecnològica que han patit la codificació de la informació i les ficcions –de les tauletes de fang als pergamins, de la impremta a la tinta digital– i la fixació de les imatges –dels dibuixos a la fotografia, del cinema al vídeo digital–, la sociosfera s’ha enfortit i ha esdevingut més complexa. Seria il·lusori pensar que, a més d’avantatges, la sofisticació tecnològica no comporta també problemes més cantelluts. La pornografia digital té una potència addictiva i de difusió sense precedents, i això provoca canvis d’hàbits i de comportaments. Arran de l’augment de denúncies de conductes sexuals violentes contra infants i adolescents, presumptament perpetrades per menors d’edat, la Generalitat ha creat una comissió per fer front a aquesta situació. 

Després del debat que va provocar la sèrie documental Generació porno de TV3, aquestes darreres setmanes també s’ha parlat de la hipersexualització a les xarxes socials, les models generades per IA amb milers de seguidors o les imatges d’infants modificades amb IA per a consum pornogràfic. Vivim a l’era de l’hipersexe. És l’esclat d’un sexe-fantasia hipertròfic, un sexe-consum mediatitzat que va afegint capes de distorsió –que sobretot perjudiquen les dones i els més joves–. Mentrestant, els beneficis econòmics dels que són a l’altra banda de les pantalles, de les nostres fantasies, continuen augmentant. Un "M’agrada", un match, un missatge, una visualització més. I a fer caixa. 

Cada divendres al vespre, al meu poble d’un sol carrer, sentim un clàxon que sona repetidament des de la carretera comarcal: ens avisa perquè anem baixant. És en Quim, que passa amb el seu camionet refrigerat, ple de gel, per vendre peix fresc. Obre una finestra grossa d’un dels laterals del camió i ja tenim la paradeta muntada. És un moment de trobada amb els veïns, que quan és estiu és molt distès i quan és hivern —i ja és de nit— té un cert aire de comicitat. Pel fred que surt del camió, que se suma al del carrer, perquè tothom duu una combinació de roba d’estar per casa i peces d’abric i per la fila que fa en Quim, que és el més damnificat per “la fred” i ha d’anar tot encaputxat. En altres pobles de Vilademuls, els que tenen més de cent habitants, la trobada veïnal es converteix en una petita congregació, que de vegades agafa un caire quasi festiu: és el moment de saludar a tothom i fer-la petar.

Com més va, més ens allunyem de les experiències “reals”. O per dir-ho sense cometes: no mediatitzades, despullades d’artifici. Per això l’astroturisme o el turisme del silenci són tendència. La foscor i el silenci —hàbitats en perill d’extinció— han esdevingut quasi inaccessibles i, de retruc, objectes de consum molt preuats. Aquest tipus de turisme se suma a la resta d’oferta turística que promet una reconciliació momentània amb els espais naturals. Ecoescapades, agroturisme, turisme rural. Sota l’empara d’aquestes etiquetes i d’altres de similars, la gent espera trobar-hi les experiències d’una vida pretèrita: l’harmonia d’un ecosistema menys malmès, un cel estrellat, quietud i tranquil·litat. Els aspectes més primordials de l’existència, convertits en un bé escàs, són ara carn d’eslògan, un reclam turístic més. 

En el meu darrer article parlava dels efectes de la contaminació lumínica en els ecosistemes i en la nostra salut. Ara a l’estiu, però, el protagonista absolut de la contaminació energètica és el soroll antropogènic (és a dir, el soroll generat pels éssers humans). L’estiu –l’època de les finestres obertes, la vida fora, les nits llargues i els festivals– és el moment de l’any en què es fan més evidents els nostres excessos acústics. A Sounds Wild and Broken (2022), el biòleg David Haskell estudia exhaustivament els sons naturals i la seva evolució creativa. Segons Haskell i altres ecologistes acústics, el progrés de l’ésser humà, lligat a l’estridència, està erradicant la diversitat sònica. 

La hiperestimulació és un dels grans mals contemporanis. Es debat prou sovint que la sobrecàrrega mental que patim té molt a veure amb la quantitat ingent d’interaccions, fets i ficcions que ens arriben a través de les pantalles. Però potser hem reflexionat menys sobre com ens afecta un tipus d’informació més simple: la del soroll i la llum antropogènics (és a dir, generats pels éssers humans). La llum possibilita la vida, però el superàvit de llum és perjudicial per a tots els éssers vius de la Terra. La foscor és un bé essencial, un hàbitat indispensable tant per als animals –inclosos nosaltres–, com per a les plantes. 

Ja no som parlants de català. Ara som, sobretot, usuaris de català. Som consumidors i creadors de contingut. Les nostres interaccions a la xarxa són contribucions al corpus lingüístic d’internet i les podem fer o bé en la nostra llengua o en alguna altra amb més usuaris. Com que al territori digital l’acte comunicatiu implica la possibilitat de guanyar visibilitat, la tria lingüística és altament significativa: la llengua es lliga al capital simbòlic i a l’econòmic. No és pas res de nou, però els estudis demostren que en el terreny tecnològic es produeix una amplificació tant de les jerarquies sociolingüístiques (entre llengües i entre variants) com de l’homogeneïtzació. 

Aquests dies de tant trepitjar gebre em sembla sentir una trencadissa de vidre sota els peus. I mentre l'extrema rigidesa provoca incomptables desmembraments, m'encaboria la capacitat de resistència dels ecosistemes (de terra baixa) del meu voltant. No sé si recordo haver vist tantes glaçades seguides d'aquesta densitat, d’aquesta profunditat. Diries que la gelabror s'entén fins a l’arrel.