En el contínuum d’accions abusives de poder que els Estats Units viuen en els últims temps hem de celebrar una bona notícia: el retorn de la universitat com a institució civil influent. L’acció xantatgista de l’antidemocràtica administració Trump ha fet retornar el sentit original de la universitat, de guiar la societat i oferir respostes a les derives autocràtiques de governants en democràcies constitucionals com l’estatunidenca i algunes d’europees. Tots els que hi dediquem les nostres vides professionals i la nostra vocació de servei públic ens hi hem d’implicar i estar alerta.

Com ja va augurar Jürgen Habermas, la crisi de legitimitat que viu el món ha derivat en una irrefrenable crisi d’identitats. És en aquest abisme de les societats laiques contemporànies que apareix el fantasma de Thomas Hobbes i Carl Schmitt: quina autoritat té qualsevol llei o govern d’aquesta república laica global que és Occident?

Ja fa més de 12 anys (agost del 2012), el premi Nobel Paul Krugman escrivia al NYT un article titulat “Un país no és una empresa”. En un context pretrumpista, en ple govern del progressista Barack Obama, Krugman apuntava el seu propi titular: “[…] i sens dubte no és una empresa de capital risc”. Es referia al candidat republicà Mitt Romney, qui, amb un tarannà molt diferent, s’avançava com a antic CEO de la companyia Bain & Company al model que Trump sublimaria quatre anys després a les eleccions del 2016: proposar-se, com a exitós home d’empresa, com a solució als mals de l’estat. Ni Musk és una figura nova ni els Estats Units en són el model pioner.

El símptoma i l’epidèmia. Just quatre anys després de l’assalt inèdit al Capitoli per part dels embogits seguidors del president vençut, avui sabem que Trump era només el símptoma i Elon Musk el propagador d’una epidèmia anomenada populisme reaccionari, de clars tints supremacistes i patriarcals.

Pocs dies abans de les eleccions estatunidenques, no puc deixar de mirar enrere en aquesta llarga distopia americana que ens acompanya. Vaig viure les eleccions del 2016 (Clinton vs. Trump) i del 2020 (Trump vs. Biden) des de Nova York. Ara visc les del 2024 (Kamala vs. Trump) ja retornat a Catalunya i tinc l’estranya sensació de déjà-vu permanent. Com si una excepcionalitat silenciosa ens perseguís.

La figura d’Elon Musk és, d’alguna forma, l’expressió extrema del nostre temps: una figura complexa, banal i molt paradoxal. Per una banda, ja fa dues dècades que s'anava projectant a si mateix com el més exitós exponent de la denominada “nova economia californiana”, la de les big tech, des que va fundar l’empresa de vehicles elèctrics Tesla. S’afanyava a exhibir-se com a part de l’estela mitificada d’aquell Silicon Valley dels utòpics dels anys 70 que es van instal·lar allà com una forma d’abraçar naturalesa i tecnologia amb un model de vida més sostenible. L’ombra de Steve Jobs és evident.

Costa recordar un esdeveniment quotidià i terrenal recent que, de matinada, hagi congregat tanta expectació com el debat electoral del passat dia 10 entre Donald Trump i Kamala Harris. Hi havia moltes expectatives, i també dubtes, amb el debut de la vicepresidenta i candidata d’última hora del Partit Demòcrata a la presidència, Kamala Devi Harris. Davant, l’esperava el gran mascle, l’home que ridiculitza els rivals per la seva condició de vells, negres, dones o el que calgui: Donald John Trump.

Durant les últimes setmanes s’han estès a una gran velocitat els comentaris crítics –en alguns casos, sàdics– com a reacció a les patètiques imatges de Joe Biden, actual president dels Estats Units, a partir del primer debat de candidats amb Donald Trump: lapsus, escenes incòmodes, pèrdues de memòria o, fins i tot, pèrdues de papers. Menys broma han provocat els atacs d’autoritarisme institucional del recentment derrotat Emmanuel Macron. Finalment, davant les pèssimes expectatives electorals contra un Trump enfortit després de l’atemptat, Biden ha renunciat a mantenir la batalla, mentre que Macron continua fent tots els esforços per seguir jugant la partida de la política francesa.

Rebíem atònits les imatges dissabte passat des d’una granja de Pensilvània, on Trump va ser víctima de l’enèsim atac presidencial amb arma de foc. És l’últim capítol d’una llarga història que començava fa més de segle i mig amb l'assassinat d'Abraham Lincoln (1865) i que tenia el seu últim gran capítol tràgic un segle després, amb la mort de John F. Kennedy a Texas l’any 1963. Aquell matí de novembre a Dallas, les imatges a càmera lenta de la pel·lícula en 16 mm captaven l’escena més reproduïda de la política moderna. Quasi dues dècades després, l’any 1981, les imatges a peu de carrer de la televisió ens acostaven més encara a aquesta violència banal i normalitzada amb l’intent d’assassinat del llavors recentment elegit Ronald Reagan a Washington.

Any i mig després de marxar-ne, he tornat als Estats Units per raons professionals. Hi aterro just abans que exploti l’onada de queixes massives a les universitats del país en contra de la guerra al Pròxim Orient. Les primeres parades del viatge —Baltimore, Minnesota— transcorren sense novetats. Són abans del dijous 18, quan els primers estudiants de la Universitat de Colúmbia acampen al campus principal de Morningside (Manhattan), ben a prop d’on fa quasi seixanta anys, l’any 1968, brotaria una revolta d’estudiants inèdita. Llavors les raons eren la Guerra del Vietnam i un racisme insuportable per a una nació a l’avantguarda en drets civils. Quasi seixanta anys després, els estudiants protesten contra una altra guerra, en teoria “no americana”, entre dues nacions que són també dues idees religioses: Palestina i Israel. Però en un món d’interessos econòmics i militars totalment globalitzat, res queda fora d’America.

El 16 de desembre moria a París i a l’edat de 90 anys Toni Negri, l’últim gran intel·lectual d’aquella enyorada Europa de la revolució social. Avui, en ple segle XXI, el projecte emancipador europeu, nascut amb la modernitat, agonitza en ànima i en cossos. Recordem-los.

Es pot afegir ben poc ara mateix sobre el conflicte àrabo-israelià que aboca Gaza a una devastació quasi absoluta. Tot i viure en l’era de la manipulació informativa, les imatges són massa evidents per haver-nos d’empassar aquell rotllo postmodern del filòsof francès Jean Baudrillard, que afirmava, arran de la guerra dels Estats Units amb Kuwait de l’any 1990, que aquella guerra mai havia existit –més enllà de fer-ho als nostres televisors.

Acabem de deixar enrere un estiu més alarmant que mai. Potser és moment de pensar-hi una estona abans d’engegar de nou la maquinària del curs polític, mediàtic, escolar i professional. Setmana rere setmana, les notícies catastròfiques s’encadenen com si la terra i les màquines se’ns rebel·lessin. Els mitjans ens ensordeixen i les institucions ens adverteixen. Davant del soroll d’alarma incessant, què us sembla si deixem parlar les paraules?

La setmana passada el Tribunal Suprem dels Estats Units dictaminava que la raça ja no podia ser el criteri d’admissió a les universitats del país, fet que representa el tercer retrocés a la història recent dels drets civils. Després de l’anul·lació del dret a l’avortament, ara fa un any i quasi mig segle després d’aprovar-se, i després de l’ampliació de l’ús d’armes en l’espai públic, ara el tribunal que governa els valors de la nació posa fi a la històrica affirmative action –maldestra desviació terminològica fem quan traduïm “discriminació positiva”.

Si m'ho permeten, apuntaré que el diagnòstic que avui ja tenim tots clar el vam anunciar al dossier especial del número 50 de La Maleta de Portbou, Una década destituyente: la crisis del régimen del 78, el gener de 2022. Però és ara, amb el tsunami electoral de les eleccions municipals i autonòmiques –que es preveu de dimensions siderals en sis setmanes–, que es clausura definitivament un període de política destituent a l’estat espanyol. També a Catalunya. Amb diferents expressions, l’onada emancipadora va assaltar la política fa una dècada, amb l’esclat social com a motor i en resposta a la crisi econòmica del 2008 i a les posteriors mesures de xoc, tan sofertes per la gent comuna. 

En plena primavera de la intel·ligència artificial –de fet, computacional–, una nebulosa de pànic ha envaït l’esfera pública. L’arribada en poques setmanes de diferents desenvolupaments tecnològics com GPT, Bard, Sydney o GPT4 ha fet saltar l’alarma en diferents àmbits de la societat sobre la pèrdua de control de l’home sobre la màquina i, més important encara, de discerniment entre certesa i falsedat.

El dret a quina ciutat? S’acosten les eleccions municipals i aquest eslògan no apareix en cap campanya de les nostres ciutats. L’origen de la frase es remunta a l’any 1968, quan el filòsof Henri Lefebvre escriu Le droit à la ville [El dret a la ciutat] com a resposta a l'impacte que el capitalisme galopant de després de la Segona Guerra Mundial estava tenint en les grans ciutats occidentals —i, esclar, amb París a la ment–. Lefebvre plantejava una filosofia d’empoderament ciutadà i col·lectiu que reconquistés espais i hàbits que havien estat capturats pel mercat, de manera que la gent se'ls tornés a fer seus. Perquè la ciutat no existeix sense la gent, llavors i ara. 

Quan menys ho esperàvem, s’anuncia la imminent imputació per part d’un gran jurat novaiorquès a instàncies de la Fiscalia de Manhattan, i el possible arrest, de l’expresident dels Estats Units Donald Trump pel suborn a una estrella porno durant la campanya del 2016. La gran i esperada notícia, doncs, esdevé certesa pel més roí i banal de tots els possibles càrrecs que pot afrontar en el futur l’expresident i empresari.

Dissabte passat, en una freda nit d’hivern, ens deixava Xavier Rubert de Ventós. Segurament la figura més important que ha donat el pensament català des de Ferrater Mora, fou una figura tan prestigiosa com incompresa a l’estat espanyol. La seva projecció internacional, en un diàleg savi entre les dues Amèriques i la vella Europa, és tal vegada la seva gran petjada.

El mes de gener sembla haver-se convertit en el momentum per als assalts, materials i de simbologia política, als Parlaments de les democràcies americanes. Dos anys separen les inèdites escenes viscudes la nit passada a Brasília (Brasil), amb el triple assalt ciutadà als edificis del Congrés, el Tribunal Suprem i el Palau de la Presidència –cal tenir en compte l’elecció dels espais, ja que encarnen els tres poders de l’estat de dret: el legislatiu, el judicial i l'executiu–, del que es va viure al Capitoli de Washington el dia de Reis del 2021.