En la història d'aquesta joveníssima marca hi ha moltes bones notícies, però també dues que no ho són tant. La millor és que en només un any Ohne Project, la flamant aventura empresarial de Manel Garcia Prats i Hanna Buschmann –un català i una alemanya que es van conèixer treballant a les oficines de Reebok a Catalunya i que ara viuen en una masia de les comarques gironines–, ha venut 20.000 parells de vambes. I la cosa no para de créixer: fa poc aquesta particular marca de vambes no existia i ara aquesta parella mil·lennial ja està pensant en fer créixer l'equip. Ara mateix només el conformen ells dos, amb la col·laboració d'una empresa d'Elx, la capital del calçat, on porten a fabricar els seus models.

La feina de Laura Poblet Pedrol canvia radicalment quan arriba l’estiu, i no perquè ella s’agafi vacances. El motiu són els nostres cossos, que tot d’una comencen a experimentar dolors sobtats. “És automàtic: quan deixem de treballar, ens surten tots els mals”, sentencia aquesta fisioterapeuta des del local de La Físio, la seva consulta al barri barceloní del Guinardó. La seva agenda dels mesos d’estiu ho confirma: repunt de cites de gent de totes les edats amb mals propis d’aquesta època de l’any.  

“La classe està dividida: hi ha una part molt conscienciada sobre la violència masclista i una part que no ha entès ni el més bàsic”. Aquesta frase és d’un professor de secundària del Vallès i respon a una realitat que existeix en moltes aules catalanes i que preocupa cada vegada més docents. Hi ha lleis que obliguen a treballar l’educació sexual i afectiva a les classes, però portar-ho a la pràctica en el context actual no és tasca fàcil i el professorat té dubtes. “Per on començo? Soc professora de matemàtiques, ningú m’ha preparat per parlar d’aquests temes!”; “Com gestiono els nois que es posen a la defensiva?”; “Si parlo de feminisme, ¿provocaré l’efecte contrari i encara serà pitjor?”; “Vull fer-ho, però no tinc temps!”.

Qui no somia amb reformar casa seva amb un xec en blanc? Per què els reportatges sobre rehabilitacions de cases i pisos del suplement de l’Ara Diumenge són dels que més furor causen a la web d’aquest diari? Les dues preguntes poden semblar frívoles, però en el fons no ho són gens. Abordar-les obre la porta a mirar amb uns altres ulls la nostra casa (fins i tot, a fer-hi canvis!). Per reflexionar sobre aquesta febre que ens fa tafanejar projectes arquitectònics com si s'hagués d'acabar el món, ens hem endinsat en un carreró fosc per fer una entrevista a una parella que es dedica a això de transformar els espais que habitem: els arquitectes Anna Prats i Joan Valls.  

Meta ja ha sumit Europa en el dilema que fa setmanes va anunciar. Alguns usuaris s'han llevat avui amb un missatge de la companyia de Mark Zuckerberg que els posa entre l'espasa i la paret: o paguen 12,99 euros cada mes o cedeixen les seves dades perquè l'empresa en pugui fer negoci. La notificació informa que Meta presenta aquesta "nova opció" perquè "les lleis de la teva regió estan canviant". En realitat, és la fórmula que la companyia ha trobat per saltar-se la normativa imposada per la Unió Europea.

El conflicte entre Israel i Palestina és –en la seva arrel almenys– un conflicte per la terra. Per això, per entendre una mica millor l'abast i les implicacions de la guerra oberta per l'atac de Hamàs del 7 d'octubre, cal mirar el mapa, o diversos mapes, i les dades gràfiques que ens donen algunes claus de la situació.

Aquesta és la història d’una dona que coneix el secret per tenir la pell més fina de totes. L'hi van confiar a la seva Casablanca natal i ara el difon des d’un poble petitíssim de l’Ebre: la Pobla de Massaluca, allà on s’abracen les aigües abundoses del riu Ebre i les del Matarranya. 

"És molt trist que si se sabia que la maltractava ningú no hagués fet res abans". És el testimoni d'una veïna del bloc del número 23 del carrer Cornellà Modern de Cornellà, on aquesta matinada un home de 34 anys ha apunyalat sis vegades la seva dona, de 39, i l'ha matat. "És el de sempre", diu que ha assegurat algun veí quan ella, com molts altres veïns, ha sortit al replà de la finca alertada pels crits. "Semblava que hi hagués una baralla amb més gent", explica. Llavors algú ha trucat a la porta del segon primera, que és on s'ha produït el crim masclista, i ha obert el mateix home, que segons alguns veïns ha admès en aquell mateix moment que havia atacat la seva parella. Tot i que quan han arribat els equips d'emergència han intentat salvar-li la vida durant més de mitja hora, la dona ha acabat morint. Els mateixos veïns han retingut l'agressor fins que ha arribat la policia.

Mario Vargas Llosa ja és el primer escriptor sense obres en francès amb seient a l'Acadèmia francesa després que la institució li hagi donat la benvinguda oficial en una solemne cerimònia que se celebra des de finals del segle XVII. L'acte, com és habitual, va comptar amb amics i familiars de l'homenatjat. En aquest cas, però, entre els convidats destacaven especialment dos noms: l'escriptor hispanoperuà va voler que l'acompanyessin Joan Carles I i la infanta Cristina. Cap dels dos va fallar.

Anem al gra: TikTok és la xarxa de la generació Z per excel·lència, però com s’hi han de relacionar les famílies? ¿Se n’han de mantenir al marge "perquè és el seu espai"? Han d’entrar en aquest submon? La recomanació que fan els experts és clara: sí, les famílies haurien de tenir TikTok. “Així podran parlar-ne amb criteri, i fins i tot es pot convertir en un nou espai on poder compartir coses tota la família”, assegura Mercè Gisbert, catedràtica de tecnologia educativa del departament de pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili.

La Consuelo explica que, durant el seu part, ja fa molts anys, es va “esquinçar de dalt a baix” i ningú a l’edifici la va sentir cridar. Una altra dona –d’un fòrum on es comparteixen relats de parts– escriu que durant el naixement del seu fill ella “dubtava, cridava, deia que no podria” però que les professionals que l’acompanyaven la van ajudar a veure “que ja ho havia fet i que només quedava el final”. L’Àngels diu que el seu metge era un maldestre. Deixeu-me afegir encara una quarta testimoni, que va viure el part com un moment de "trànsit": “Quan va arribar el moment de l’expulsiu em vaig posar a cridar i a rugir com un animal, de la meva boca van sortir uns sorolls que mai hagués imaginat”. I encara una cinquena, l’Elena, una bona amiga: “Parir em va semblar més cansat que dolorós”. 

En algunes cases, moltes habitades per dones joves, la gran envestida de la pandèmia ha deixat al seu pas un sobre tancat a la tauleta de nit. Algunes l’han obert, d’altres encara no. I és que és un sobre que fa mal d’obrir perquè conté un tabú: els malestars que ens generen determinades amistats que tenim. Amb exemples tot sempre és més fàcil. Segur que alguna d’aquestes frases us l’heu sentida dir: “Ja no em sento a gust amb el grup d’amigues de tota la vida”, “Per què em fa mandra quedar amb tal persona?”, “M’estic allunyant d’una amistat que no m’ha fet res dolent i em sento terriblement culpable”, “Totes les meves amigues estan en l’etapa boda-fills i em sento molt sola”, “Mai tinc temps per quedar amb el grup”... Per entendre d’on venen i com podem canalitzar aquests malestars, parlem amb Laura Benítez, psicòloga del projecte Vulnerábilis de psicologia amb perspectiva de gènere, que ha notat com cada vegada acudeixen a la seva consulta més persones amb aquestes preocupacions. L’estiu, quan acostumem a compartir més temps amb les amistats, diu que és un “bon moment” per fer-se algunes preguntes al respecte.

El nou disc d'Amaia és un retrat d'una etapa molt delicada: aquell moment en què no ets petita però tampoc adulta del tot; en què has aconseguit acceptar que "hi ha coses que mai no passaran"; en què la vida t'espavila i tu –què pots fer si no?– t'espaviles amb ella. Amaia, que ha fet 23 anys, ja no és la nena dolça que va sortir d'Operación Triunfo (o no només). Al seu segon àlbum d'estudi, Cuando no sé quién soy (Universal), la navarresa ara canta "¿Quieres ser mi amigo? Cómeme el higo" i avisa amb una veu suau que, si s'ho proposa, pot fer-te "la vida impossible". Per cert, al final de la conversa, el següent periodista que l'entrevista a la novena planta d'un hotel de la Diagonal li pregunta pel significat del collaret que apareix a la portada del disc. "M'agradaria dir-te que és de la meva àvia, però no", diu rient aquesta nova Amaia.

Èxit i emoció en el llançament del telescopi espacial més gran del món. El llançament de l'anomenat James Webb, que s'havia anat ajornant, s'ha fet efectiu amb èxit aquest migdia (primera hora del matí al continent americà) des de la plataforma de llançament de l'agència espacial europea (ESA) a la Guyana Francesa. Tot s'ha produït sense cap contratemps, però un cel parcialment ennuvolat a Kurú no ha permès veure de manera continuada l'ascens i les dues llargues llengües de foc que provocaven els motors a plena potència. Amb tot, les imatges d'aquesta fita històrica són impressionants, i així ho certifiquen les milers de reaccions que s'estan produint a les xarxes socials en aquest dia de Nadal. Un coet Ariane 5 de l'ESA ha estat l'encarregat de posar en òrbita aquesta obra monumental de la tecnologia astronòmica, una eina que ha de servir per extendre el coneixement humà sobre l'univers. 

Avís amb llums de neó: la febre de l'horòscop ha tornat, sobretot entre les generacions més joves. Sí, allò de conèixer quin signe ets, de saber sortir-te’n en una conversa (bàsica) sobre el tema o de deixar caure comentaris del tipus “si és que ets cabuda com un taure de manual!” torna a estar de moda. En alguns sectors de la població, de fet, ja és absolutament cool. Ho explica Charas Vega, la creadora de @charcastrology, un popular compte d’Instagram que produeix continguts sobre l'horòscop a través de mems que juguen amb referents quotidians de la cultura pop i l’actualitat del segle XXI. Efectivament, els suports per vehicular l’horòscop han canviat –els nous seguidors ja no van al final de les revistes o posen la tele a les cinc de la matinada, sinó que fan scroll– i les cares visibles també: ja no són Sandros Reys, sinó que s'han multiplicat i fan més la pinta de Charas Vega.

És una realitat cruel que val la pena recordar aquests dies d’estiu: hi ha adolescents que passen anys sense anar a la platja perquè la societat en què vivim ha aconseguit que s’avergonyeixin del seu propi cos. Així de dur. “Primer comences amagant la panxa”, arrenca la maresmenca Tess Hache, que ha crescut a pocs metres del mar, “després aprens a tensar el cos per dissimular certes parts que no t’agraden, fas postures estudiades... i un dia et sents tan poc a gust, anar a la platja et genera tantíssima angoixa, que no hi tornes”. Històries com la seva, avisa Tess Hache, són més habituals del que ens pensem. 

Punxar al cotxe la clàssica playlist de hits cantables és una barreja entre sentir-te molt viva i tenir arcades. Metafòriques, esclar. Sobretot t’agafen quan cantes –o crides– aquelles tornades que t’han marcat l’adolescència i la manera com has entès –per osmosi– l’amor. Les que canten a aquell amor invencible, que si no fa mal no és, que ha de ser l’objectiu (i centre) de la teva existència, gelós i apassionat 24/7. I heterosexual. Però els temps estan canviant i l’amor del segle XXI és cada cop menys aquell amor. Truco Tamara Tenenbaum, autora d’un dels assajos més venuts sobre l’amor dels últims temps –El fin del amor. Amar y follar en el siglo XXI– per saber cap on anem. L’argentina despenja la videotrucada amb el mòbil i apareix amb una dessuadora descolorida (a Buenos Aires és hivern) disposada a aclarir una mica la qüestió.

Hi ha persones a qui un dia els va canviar la vida. Dones i homes que són capaços de situar en el temps –i així ho expliquen– un dia que va marcar-los tant, que així són. Tant, que així pensen i viuen. Hi ha cops en què la vivència en qüestió és plaent –no té per què ser un tornar a néixer traumàtic– i aquest és el cas d’Erme Pedroso, que forma part d’aquest grup des de finals dels anys noranta. Des del dia en què, per primera vegada, la van convidar a navegar.  

L’ARA ha posat a conversar dues generacions aparentment molt allunyades. De l’experiment n’hem extret dues conclusions. La primera, que els contextos socials i econòmics de les seves joventuts són gairebé antagònics. I la segona, que malgrat haver crescut en dos mons diferents, la situació de crisi actual fa que detectin més punts en comú dels que es pensaven.

“Vaig acceptar-me”, “Tot encaixava”, “Em vaig descobrir per primera vegada”: les persones LGTBIAQ+ tenen històries molt diverses, però la majoria coincideixen que la seva vida va canviar el dia que van conèixer algú amb qui es podien identificar. El recorden com un moment "alliberador", feliç; que alhora contrasta amb les mirades de desaprovació, els insults i les agressions que molts d’ells també denuncien haver patit per no encaixar amb la norma. En aquest reportatge visibilitzem algunes de les seves vides en ple moment d’expansió del col·lectiu.