Un noi perd el seu cavall i la gent exclama “Quina mala sort!”; dies més tard el troba i llavors li diuen “Quina bona sort!”. El noi el munta de nou, cau i la gent torna a exclamar “Quina mala sort”, però esclata la guerra i amb la cama trencada no el poden reclutar. “Quina bona sort!”, diuen ara.

A les costes de la Mediterrània les antigues fortificacions ens recorden un passat que no passa: també ara aquest mar continua mullant unes fronteres massa sovint tancades o refractàries a les veus de l’altra riba. Al port de Marsella, al costat d’una d’aquestes antigues defenses, el Fort de Sant Joan, l’any 2013 s’hi va inaugurar el MUCEM, el Museu de les Civilitzacions d'Europa i de la Mediterrània, un espectacular cub de vidre de 15.000 metres quadrats davant del mar, indefens, recobert d’un vel (construït amb un formigó especial de fibres de polipropilè) que li dona identitat i alhora el protegeix del sol. Obra de l’arquitecte Rudy Ricciotti, nascut a Algèria de família italiana que va emigrar a França quan ell tenia tres anys, tant el simbolisme de l’edifici com la biografia inicial de l’arquitecte ens parlen d’aquesta altra Mediterrània sense fortificar, porosa, de trobada inevitable i constant.

“¿Com és possible que en l’actualitat els occidentals sapiguem, aparentment, tant del cosmos però tan poc, o gairebé res, de la consciència?”, es pregunta de manera retòrica Jeffrey John Kripal per, tot seguit, donar la seva resposta: “El cosmos material s’estudia com una col·lecció d’objectes observats allà fora, que poden ser mesurats i els seus comportaments controlats. Quan estudiem la consciència, el que passa en essència és que està intentant ser conscient de si mateixa. És a dir, el mirall prova de veure’s reflectit”.

“El plat a taula, l’oli i el pa, la taula parada… Què fa que aquesta imatge quotidiana s’allunyi de l’experiència nihilista?”, escriu Josep Maria Esquirol a La resistència íntima (Quaderns crema), per a qui “la vida en comú depèn del fet de menjar plegats”. Podem proposar un pas més: menjar plegats, sí; cuinar plegats, també. Tot el que implica aliment alimenta. Nodreix cos, ment i ànima.

Llegir la Història és dotar-la de present; més encara, és esborrar les fronteres, no sempre evidents, entre passat i present. Allò que interpel·la, viu. Llegir la Història, escoltar-la, potser no ens evitarà reproduir els mateixos errors, però ens obre a un futur més ric, on l’experiència és llavor de transformació. Fer aquest procés, poder caminar per les línies entre la història personal i la col·lectiva, on la majúscula “Història” i la plural “històries” es fonen en un mateix mapa, demana voluntat. La senzilla i sempre costosa voluntat.

Si somiar desperts té sempre una connotació positiva, quan veritablement somiem les possibilitats s’amplien. Què tenen els somnis per ocupar un lloc central en tantes cultures? ¿Podem somiar desperts mentre somiem, és a dir, controlar els somnis? ¿Podem fer-ne una valuosa font d’aprenentatge?

Es pot abandonar una ciutat, però, i si la ciutat no t’abandona? I si, per molt lluny que vagis, la ciutat on has nascut continua habitant-te? Quina denominació es pot trobar per a aquest intercanvi de papers quan ja no s’hi ajusten termes com immigrant o exiliat? L’escriptora Alia Mamduh va néixer a Bagdad el 1944. Quan, quatre dècades més tard, va marxar definitivament del país, la seva ciutat natal va marxar amb ella: cada llibre que escriu és un desplegament de les nombroses veus que segueixen poblant aquest indret mil·lenari i convuls anomenat Iraq. 

Dones que balbucegen, s’embarbussen. Dones que interpel·len. Es diu que del verb francès béguer, que significa això, balbucejar, quequejar, en deriva la paraula beguina, que és com s’anomenen les dones de l’Europa Occidental que a l’Edat Mitjana vivien de manera religiosa sense pertànyer a un orde monacal. Avui, al seu pis que voreja Gràcia, Victoria Cirlot no balbuceja, al contrari, però certes qüestions s’embarbussen per si mateixes, per exemple la noció del temps. O la d’història: com explicar-la de manera clara?

A l’antiga Grècia, quan un comerciant feia una comanda important, rebia la meitat d’un objecte, per exemple un os, i l’altra meitat s’adjuntava a la comanda i servia de prova un cop arribava. Aquests objectes en dues parts que es tornaven a ajuntar s’anomenaven símbols i és l’origen d’aquesta paraula que encara avui conserva el sentit primer d’unir. “Un veritable símbol és sempre un element que torna a unir el que estava separat”, afirma l’expert en simbologia Joseph Campbell (1904-1987), el qual va escriure de manera prolífica sobre els vincles entre mitologia, art i psicologia en el món contemporani.

Les religions són emanacions humanes que responen a un anhel. Són, alhora, receptacles d’utopies: una societat millor, una ànima salvada, un paradís celestial, un cor aliè al patiment. L’anhel pren forma segons els temps i les geografies, agafa sovint altres noms, de la política a la medicina o l’art, però el rum-rum hi és: podríem estar millor.

Per al mestre sufí Ruzbihan Baqli, nascut a Shiraz al segle XII, Déu parla a través dels ocells. Quan el 2013 Colleen es disposava a reprendre els concerts després de cinc anys d’haver parat, una munió de falciots sobrevolaven la terrassa de Lisboa on havia d’actuar. “Volaven com bojos i recordo que estava molt estressada pel fet de tornar a tocar en directe. Veure aquella potència del seu vol i els seus sons tan impactants em va marcar”. 

Un home surt i camina. Surt de depressions i cabòries, del dolor anímic i físic, camina amb consciència de caminar: altrament dit, peregrina. La peregrinació no és el destí, sinó el procés. Art i religió, en la seva concepció oberta, donen sentit i continuïtat a la peregrinació: tothom és peregrí, tothom és artista, només cal activar-nos. Caminar. 

Els estels orienten els navegants per mars d’aigua i de sorra, vaticinen esdeveniments i modulen caràcters humans. Des de sempre, la gent del desert ha tingut estels com ara tenim mòbils: una prolongació del cos. Isabelle Eberhardt, que tant s'estimava les dunes, va deixar escrit: “La literatura és la meva estrella polar en les tenebres de la vida”. Perquè d’estels també n’hi ha de figuratius. Ella mateixa va ser un estel fugaç: ràpida, impactant, de moviment constant. Encara ara, més d’un segle després que una riuada enfangués del tot el seu cos de només 27 anys, continua brillant mentre espera que alcem la vista i ens deixem inspirar.

Parlar no sempre és definir, explicar, donar un sentit únic. Les paraules són més que termes de diccionari: entonació, història, emoció, intuïció, experiència, context… Les paraules canvien, modulen converses, viuen. N’hi ha que defugen fins i tot el sentit i la definició i, no obstant això, són pronunciades constantment. Potser la més característica d’aquestes paraules sigui Déu. 

L’escriptor italià Erri De Luca, famós lector, escriu: “Llegir m’eixamplava el camp d’acció dels sentits i m’ensenyava a salvar els detalls de la destrucció. Després, l’escriptura sacra va fer rebaixar la vanitat dels llibres i els va col·locar a l’altura del terra, entre les sabates i les escombres”. Però és sempre així? Encara avui hi ha llocs on l’escriptura sacra i la resta de llibres ocupen llocs elevats que aterren als cors, on poesia i pregària no són entitats separades, sinó permeables. L’Iran és un d’aquests llocs.  

Reconeix que li és més fàcil parlar que escriure sobre el que anomena “la Terra vivent” o Gaia, que és el nom d’un planeta personificat, és a dir, la Terra “com una persona en el sentit més ampli i aventurat de la paraula”. Stephan Harding voldria parlar “com els narradors boiximans, que sota les estrelles expliquen històries sobre la creació màgica del món”, i en certa manera així ho fa com a professor a diverses universitats del món. La seva narració, però, no es limita a la màgia, i tampoc en prescindeix. La seva ciència, assegura, és holística: a l’enteniment racional cal afegir-hi intuïció, imaginació, sentiment.

Una religió no és un vaixell atapeït de viatgers amb un trajecte estable i fix, amb la bandera hissada fàcilment identificable i una massa complaent que es deixa endur per l’embarcació. Potser aquesta sigui una de les imatges ideals que alguns es fan de la religió per identificar-s’hi o, al contrari, per injuriar-la. Tot és més fàcil quan podem acotar, resumir, simplificar. Però, en realitat, què és una religió? Com la definim? Com copsar-la per, després, alabar-la, criticar-la o, senzillament, ignorar-la?

“¿Com pots mantenir el teu compromís religiós i amb sentit quan sovint apareix com un contrast evident amb el teu entorn quotidià?” Hi ha preguntes que mai desapareixen. En una època en què les identitats semblen necessitar límits clars per poder-nos definir indefinidament, la trobada sempre interpel·la. Si, més enllà de les creences religioses o culturals, el Nadal funciona com una d’aquestes trobades, les interpel·lacions que desperta cada any són múltiples. La pregunta de l’inici, la pregunta que no acaba, se la planteja Mona Siddiqui, una de les veus britàniques més destacades del diàleg interreligiós, professora a la Universitat d’Edimburg i autora de diversos llibres sobre l'islam.

En una època de polarització, una mirada reposada que busqui els matisos i abraci la complexitat. En una època d’immediatesa, una reflexió sobre el passat que mai deixa de ser present. Si volem que “prendre’s les coses amb filosofia” deixi de ser un tòpic per esdevenir el centre vital (un centre de recerca i maceració, de paciència i astorament, d’escolta i diàleg) calen veus que ens acompanyin en aquest procés, veus com la del quebequès Charles Taylor, que acaba de fer noranta anys.

“Quan va obrir la porta i la vaig veure, em vaig quedar allà, quieta, i vaig dir-li: ‘Espera un moment, vull mirar-te’. I vaig veure, vaig veure realment, que ella seria la meva amiga. Hi ha quelcom als seus ulls que dona la idea que el misteri és senzill. No li va semblar estrany que la continués mirant, fins que vaig dir: ‘Au, ara et conec, ja puc entrar’”.