Amb motiu de les graduacions del curs acadèmic 2025, l’actual rector de Harvard ha dit el següent: “La meva esperança per a vosaltres és que seguiu sentint-vos còmodes amb ser incòmodes [stay comfortable being uncomfortable]”. Què vol dir aquesta frase, en el context de la batalla cultural que manté Harvard amb l’administració de Donald Trump i quina lliçó en podem extreure per les nostres contrades? Aquesta frase mereix una reflexió acurada. Lluny d’alinear-se amb l’eslògan “Surt de la teva zona de confort” i altres ximpleries d’estar per casa, la paraula clau és “stay”: romandre en la incomoditat, és a dir, en el debat d’idees, el dubte, l’enraonar. Aquesta tendència de la cultura universitària, tan difícil de dur a terme quan la societat viu una polarització radical que fa a vegades impossible tota possibilitat, no dic de diàleg, sinó d’escolta del que no voldríem sentir, topa avui dia amb les posicions d’extrema dreta, però també amb els protocols de qualitat instaurats a les societats democràtiques a través de les agències destinades a aquest fi. Per una banda, les posicions d’extrema dreta, tant a Europa com als Estats Units, defensen la puresa d’una pretesa veritat que cal instaurar. Aquesta veritat no es pot contaminar amb altres punts de vista. La puresa de pensament està al servei de la ignorància, un estat que Trump anhela per als seus ciutadans. Com més ignorants, més manipulables. Si un grup d’estudiants apunten tot el que diu el professor encara que els hi coli gat per llebre, esdevenen carn de canó de qualsevol consigna plantejada com una garantia de seguretat. La restricció de la matrícula d’estudiants internacionals proposada per Trump va en aquesta mateixa línia. Quan les creences i arguments apareixen a la llum d’una perspectiva diversa, trontollen. Això obliga a plantejar-se coses. I a parlar allà on abans hi havia patacades. Trump odia Harvard perquè representa els millors caps pensants, no pas precisament els més rics sinó els més intel·ligents, en el sentit, en aquest cas, de qui vol parlar amb qui pensa diferent, contrastar perspectives encara que dolgui. Aquest és el nucli central de la idea d’universitat, la discussió sobre l’estudi dels problemes del món, no pas solament d’eixe món, sinó del que ha de venir i que depèn de la nostra responsabilitat.

El professorat rumia què fer davant la irrupció de la intel·ligència artificial, el ChatGPT i altres dispositius convertits en poc temps en una mena de braç fantasma d’un alumnat cada vegada més dispers i distret, incapaç de captenir-se davant d’un sol estímul. Una explicació senzilla o una consigna en forma de paràgraf escrit es fan difícils d’assimilar. L’impacte en la capacitat d’atenció i de concentració és molt evident. A vegades penso que hauríem de fer tallers de memòria, com la gent que pateix Alzheimer quan va als centres de dia. Resulta sorprenent i preocupant. Els mecanismes d’apropiació del saber i la manera d’aprendre s’han modificat fins a extrems que costa d’identificar. Mantenir el dispositiu electrònic obert mentre passen coses a l’aula (debats, presentacions, treballs cooperatius) ha esdevingut un costum automàtic, sense el qual semblaria que perdem la brúixola. El ChatGPT s’ha convertit en un professor ajudant: explica allò que no han entès bé a classe amb el professor sincrònic. També ajuda a fer treballs. Substitueix la lectura d’un article per un resum de les idees principals. Proposa desenvolupar temes, prepara presentacions. 

El Sistema Integrat d'Informació Universitària (SIIU) publica les xifres de les notes dels alumnes en finalitzar el batxillerat a tot l’Estat. Des de 2015 fins al 2023, el nombre d’alumnes catalans que acaben el batxillerat amb una nota d'excel·lent –una mitjana d'entre un 9 i un 10– ha augmentat quatre punts. Catalunya és una de les tres comunitats que menys excel·lents posen als alumnes, juntament amb Navarra i les Illes Balears. Aquesta dada forma part d’una estadística que cal interpretar. ¿Vol dir que a Catalunya es posen pocs excel·lents en relació amb altres comunitats perquè els professors són més exigents?

Michele Serra és un periodista del diari italià La Repubblica. El passat 22 de febrer va publicar un article sobre la reivindicació d’Europa, anomenat “Dite qualcosa di europeo!” A propòsit d’una frase pronunciada per Mario Draghi, “Do something!” adreçada als governants dels països membres de la Unió Europea, Serra posa sobre la taula la qüestió de l’anomenada “opinió pública”. A la seva columna proposa fer un gir en la manera d’entendre la política: més enllà del que diuen els governants, cal que els ciutadans es mobilitzin per parlar en clau d’Europa, d’aquí el títol de l’article, “Digueu alguna cosa d’europeu!” Aquesta invocació als ideals compartits, amb l’imperatiu “digueu!” ha tingut molta repercussió mediàtica, fins a generar una manifestació multitudinària a Roma en defensa del model europeu.

La qüestió del consum de psicofàrmacs, particularment entre adolescents i joves, està esdevenint preocupant. Així ho estableixen els darrers estudis, dels quals s’ha fet ressò l’ARA, que assenyalen que “l'any 2023, l'últim amb dades governamentals definitives, més d'1,2 milions de catalans van rebre almenys una dispensació d'antidepressius”. Les prescripcions entre els menors de quinze anys i des del 2020 s’han més que triplicat. La notícia també diu que aquests medicaments, “grosso modo, anestesien les emocions”.

La paraula millora ocupa un lloc principal en el núvol de mots que envolten actualment els indicadors educatius dels informes internacionals, que s’ocupen d’establir criteris estandarditzats i fer comparatives entre països. El govern de Salvador Illa va convertir la paraula millora en una idea-força del conveni signat amb l’OCDE, que es proposa “adaptar a la realitat de Catalunya els models d’èxit i les polítiques educatives que funcionen en altres països amb reptes similars”. En el núvol de paraules hi podem trobar també altres mots com excel·lència, competències, qualitat. 

Un estudiant em demana de fer revisió d’examen. Està decebut amb la nota i diu aquella frase lapidària: “és que em pensava que m’havia anat molt millor, no m’ho esperava”. Li pregunto si després de l’examen va dubtar d’alguna resposta donada. Diu que no. Li pregunto si creu que les ha contestat totes bé. Diu que sí, en general. Que no ho entén. Comencem a revisar les preguntes junts. Li explico per què la resposta és incorrecta. Ho raono, poso exemples d’altres maneres possibles de contestar. "Si aquí haguessis dit, en canvi…" Mentrestant, l’estudiant reacciona a les meves apreciacions: “Bé, aquesta d’acord, però vaja, les altres segur que estan bé”. Vaig amb paciència a l'hora d'explicar que les altres tampoc. Raono lentament. Miro de fer-li entendre la diferència entre una resposta correcta i una d’incorrecta. En una de les respostes, confon el títol d’un llibre d’un autor amb un concepte de l’autor. Pregunto: "això és un concepte o és el títol d’un llibre que aquest autor va escriure?" Respon que el nom del concepte és el nom del llibre. Demano que ho revisi. Llavors diu aquella altra frase lapidària: “ho fica als apunts.” Aclareixo que als apunts no s’hi pot ficar res perquè no són un calaix, que en tot cas ho posa als apunts. Quins apunts? Demano que revisi un text que vaig enviar per email. El llegim junts i queda clar que no es tracta d’un títol de cap llibre sinó d’un concepte de l’autor. Sembla que ho accepta. Segueixo comentant altres respostes. En una de les incorrectes diu “ja, però jo em referia a una altra cosa”. Demano amb educació com puc saber aquesta altra cosa que volia dir, si el que ha escrit és el que diu al paper. Més endavant respon que ho sabia, però no ho va recordar. Explico la diferència entre saber i recordar. Una cosa es pot recordar sense haver-la entès. No és el mateix. M’aturo aquí.

Qui hagi llegit Astèrix coneix aquella frase que diu: “Tota la Gàl.lia és ocupada pels romans. Tota? No! Un llogaret habitat per gals indomables rebutja ferotgement l’invasor. I la vida no és gens planera pels petits campaments de Babaòrum, Aquàrium, Laudànum i Petitbònum” El poblet d’indomables gals representa el “no-tot” de la Gàl·lia romanitzada. Disposen d’una poció màgica que els fa invencibles. Les incursions als campaments romans són tan intenses que l’enemic fuig, cridant “prou, prou!”I fa molta gràcia.

Amb la disbauxa dels expats –aquesta setmana se n'ha parlat molt a les xarxes arran d'una peça del 3/24 en què s'explicava que el fenomen comporta un risc de debilitació de les xarxes socials de proximitat– no puc evitar pensar en la coneguda dita catalana “Hostes vingueren que de casa ens tragueren.” Aquesta frase de la cultura popular en forma de rodolí adverteix del perill que les persones amb una propietat legítima d’una terra o d’una casa siguin foragitades per “gent adventícia”.  La pèrdua de drets o beneficis dels autòctons s’explica per l’arribada dels forasters. L’adjectiu adventici assenyala persones desconegudes, estranyes o sobrevingudes. També a Catalunya es parla dels “sobrevinguts” a la família, referint-se a les parelles dels fills. La polisèmia de l’estranger abraça una diversitat de termes i expressions. L’estranger és l’altre. Però no pas qualsevol altre. Hi ha altres més estrangers que d’altres. Tot depèn d’on posem la polleguera.

Des de fa alguns mesos, aquesta frase acompanya els e-mails d’invitació a taules rodones, comissions d’avaluació de doctorat, presentacions de llibres i altres actes que rebo a la bústia d’entrada del meu correu electrònic o fins i tot per telèfon. Qui expressa aquesta “falta” manifesta un evident malestar pel compliment dels requisits administratius i legals establerts. La dona, els falta. Cal buscar una dona. Voldries ser tu aquesta que busquem? O dit d’una altra manera: voldries deixar de ser tu i convertir-te en “una” dona, ocupant el lloc de la categoria que et representa? A la dècada dels noranta, durant una estada llarga al Canadà, em vaig plantejar anar-hi a viure. Un dels raonaments de pes que les meves amistats donaven constantment era que, com a dona, tindria prioritat per trobar feina a la universitat per una simple qüestió de “compensació històrica”: enfront de dos currículums idèntics en una mateixa plaça, tenia prioritat una dona. El discurs de la paritat estava completament incorporat al teixit social, quan aquí encara no havia arribat. L’argument de la compensació històrica em semblava força adequat, perquè era com dir: ara el tracte favorable ens toca a nosaltres, però en igualtat de condicions. Ningú no regala res.

Des que l’any 1970 Pierre Bourdieu i Jean Claude Passeron van publicar La reproducció. Elements per a una teoria del sistema d’ensenyament el panorama de l’oferta formativa ha canviat molt. L’accés a la universitat s’ha generalitzat de manera massiva, comparat amb les minories de les elits culturals que hi accedien a la dècada dels cinquanta i seixanta. En aquest estudi clàssic, resultat d’una colla de recerques realitzades al Centre de Sociologia de l’Educació i de la Cultura de París, els autors van definir el mercat del capital simbòlic. Per capital simbòlic s’entén un codi d’origen, en l'àmbit familiar i de grup social, segons el qual l’accés a la cultura resulta més o menys difícil. Per exemple, disposar d’un vocabulari complex o restringit pot determinar l’èxit o el fracàs a l’escola o a la universitat. La característica que van aïllar Bourdieu i Passeron era que el sistema educatiu replicava i legitimava l’estructura del capital simbòlic ja preexistent en una societat de classes. Aquesta idea fou decebedora per aquells qui creien en la capacitat regeneradora de l’educació, pensada com un ascensor social que facilitava la mobilitat. Així doncs, tant l’escola com la universitat es limiten a sancionar una determinada posició social segons el capital simbòlic i cultural de les persones. La motxilla de l’entorn social condiciona en gran mesura el rendiment acadèmic. L’acció pedagògica no s’exerceix de manera neutral en grups amb nivells idèntics de capital cultural. Al cafè de la cantonada del meu barri, el cambrer, que es diu Ahmed, m’explica que vol preparar les oposicions a bomber. Em comenta que tant família com amics li han deixat clar que això, en el cas d’una persona com ell, procedent d’un ambient d’immigració precària, és impossible. Les seves expectatives, junt amb les condicions de capital simbòlic de què disposa (llengua, maneres de fer i de pensar, gustos, formes de socialització) no és suficient per a preparar el concurs: malament rai. L’escriptora Annie Ernaux va descriure amb molta precisió què significa aquest concepte de la sociologia del poder: qui vulgui traspassar el sostre de vidre del capital cultural per enfilar-se amb garanties a l’ascensor social necessita fer el doble d’esforç per a dominar les eines de qui ocupa un lloc privilegiat, legitimat per seguir ocupant-lo.

Avui dia vivim un mal humor enquistat i ferotge. La xerrameca infinita de les xarxes socials i les plataformes de comunicació bombardeja una lletania de coses per fer: com buidar el cap, desintoxicar el cos, fer ioga de cadira, ensinistrar la mascota, tractar la menopausa per seguir essent jove, trobar i mantenir relacions amoroses no-tòxiques; en fi, una colla inacabable de promeses falses envers una suposada felicitat impossible d’assolir per una persona normal i corrent. Qui més qui menys, ho sàpiga del cert o sense adonar-se'n, acaba passant per l’adreçador d’aquestes consignes sobre com ser i, sobretot, què fer per controlar la vida, que vol dir trepitjar qui faci falta. Al mateix temps, la capacitat de jutjar-ho tot i tothom, d’opinar sobre el mort i qui el vetlla, converteix els altres en una font inacabable de crítica. Tothom s’equivoca, fa les coses malament, la vessa dia sí dia no. Se'ns ensenya a veure una palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els propis. En aquest panorama de judici permanent i fals perfeccionisme, qui no s’apunta a la queixa constant, a la insatisfacció insuportable, al rondineig quotidià? Per més que ho provem, no ens podem espolsar del tot la sorra de les sabates.

Marta Pontnou escriu a Núvol un boníssim article sobre aquesta noia de TikTok, Roro, de qui diu que és “la personificació espanyola de la fundie baby voice: dones influencers fent tasques domèstiques amb un to de veu fluixet i suau.” D’aquesta veueta també diu que “se’t clava al cervell”. En un altre article publicat a l’ARA, Maria Àngels Cabré fa una clarivident anàlisi d’aquest mateix fenomen subratllant l’estafa de la “mística de la feminitat” que, en el cas d’aquesta influencer, es tradueix en “compartir receptes que prepara amorosament per al seu xicot”. 

Aquests dies llegeixo la novel·la d’en Josep M. Carbonell, La nissaga d’Abraham Estruch (editorial Tierra), que explica la història de dues branques familiars retrobades, procedents de contextos culturals, geogràfics i religiosos molt diversos (Manhattan, a Nova York, i Sant Martí Vell, al Gironès). Aquest mot, nissaga, fa pensar en línies familiars, però també en retrobaments estivals.

Els informes de recerca que són notícia han substituït el sentit comú, alimentant un pedagogisme ambiental segons el qual l’educació es redueix a una maquinària de processos cognitius orientats a resultats: arribat el cas, serien perfectament reproduïbles amb un bon sistema d’intel·ligència artificial. Estudiar per a treure bones notes forma part d’aquests processos cognitius. Es tracta d’identificar els mecanismes que permetin un encaix entre una sèrie de premisses inicials amb uns resultats d’aprenentatge. El  darrer informe publicat al Cognitive Research: Principles and implications, amb una mostra de 3.400 estudiants de Secundària a Catalunya, conclou que “només els mètodes que permeten entendre el que s'estudia (i no només replicar-ho) es relacionen amb un nivell més alt d'aprenentatge i unes millors notes a l'ESO.” Aquesta notícia ens tranquil·litza sobre mesura (ho dic amb to de fina ironia), tenint en compte que, al capdavall, les dites evidències demostren empíricament el que la intuïció i l’experiència ens havien ensenyat tradicionalment i històrica: és a dir, pel fet de ser-hi i de pensar-hi, a mesura que els problemes reals anaven sorgint en contacte amb el teixit humà educatiu, conformat per la vida diària dels nois i noies que coneixem i amb qui hem establert un vincle formatiu irreductible a cap encaix, però sí obert a les possibilitats del que podem explorar junts.

L’educació actual peca d’un excés d’indulgència, que és tan nociva com un excés de rigor. El pecat consisteix a col·locar l’infant o el jove en una posició d’omnipotència narcisista. Ha de ser autònom i escollir, fins i tot sobre tot allò que encara no ha viscut ni conegut. L’educació confon la llibertat amb l’obtenció d’una satisfacció immediata. Per damunt de tot no s’ha de frustrar el més jove. Les tecnologies juguen a aquest joc, i contribueixen a la dispersió i a la distracció temporal. Tanmateix, cercar una satisfacció sense fi suposa obtenir una frustració també infinita, perquè mai no acabem d’estar del tot satisfets. Llavors, la cultura actua des del principi de realitat, proposant una altra forma de satisfacció, a condició d’ajornar la que domina en el moment. Seure una estona en una cadira i llegir. O tocar el violí i que soni bé. El principi de realitat promet un reconeixement en el futur a canvi d’una renúncia en el present. La civilització demana paciència.

Molt sovint, en entorns educatius, es demana als joves que facin un debat. Es preparen un tema (del qual normalment saben ben poc) i una presentació. Sovint, aquest exercici acaba per no ser un autèntic debat, sinó una exposició davant d’un públic indiferent. Debatre els arguments d’un altre és difícil: cal posseir una certa retòrica i enraonar. Però, sobretot, perquè hi hagi debat hi ha d’haver un interlocutor, algú amb qui poder parlar de coses que són, precisament, l’objecte de debat. Sense un interlocutor que escolti no hi ha debat. Es tracta sobretot del contingut del qual es parla, no del color de les sabates de qui tenim al davant. Aquesta premissa, que pot semblar del tot òbvia, resulta essencial quan imaginem la vida social, sobretot perquè en el moment actual el contingut dels debats està en crisi. El que Christopher Lasch va anomenar a finals de la dècada dels noranta el narcisisme (versió hard de l’individualisme) ha envaït bona part dels debats públics i complica l’afer de la política.

La paraula alienació prové del llatí alius, que significa altre. Una persona alienada està fora de si, extraviada de qui és realment (quan d’això en tenim alguna noció). Aquest allunyament de la pròpia forma de ser pot ser un trastorn que arriba de cop i volta, sobtadament. Llavors, en ser considerada una patologia i pels seus símptomes, cal demanar ajuda mèdica o psicològica. En aquest cas, estar alienat és una mena de malaltia que es pot tractar. Per exemple, fa un parell de segles, les persones alienades anaven a ingressar en un asil psiquiàtric. Avui, en canvi, prenen psicofàrmacs. 

A classe, toca parlar de la revolució i de Karl Marx. Alguns conceptes bàsics: ideologia, alienació i mercaderia (primer capítol, primer volum d'El Capital). Quina diferència hi ha entre valor d’ús i valor d’intercanvi? Què és una societat de classes? I la revolució del proletariat? Baden amb el mòbil. Demano quina paraula associen a revolució i diuen innovació, transformació, canvi. Molt bé. Aquí ningú no parla de ruptura ni d’actes subversius. Aux armes, citoyens! Per favor. Siguem sensats. Ja sabem com acaben les revolucions. Pregunto: quina diferència hi ha entre el dissident i el revolucionari? Cap: tots dos volen canviar la societat. Potser el dissident és més tranquil que el revolucionari? És més políticament correcte. Agafo una drecera: parlem de situacions d’injustícia viscudes. En general, les poden identificar amb precisió, tant en primera persona com pel que fa a escenes que han vist. Situacions que indignen. L’àrbitre va picar falta i no l’era. L’examen era massa difícil i el professor explicava fatal. Vaig veure que un company patia bullying. Què vau fer davant la injustícia? Resposta força general: no hi ha res a fer. És el que hi ha.

Un grup de criatures de primària discuteix com millorar l’escola: “Que facin una escola de robots. No seria una escola, però vindria un robot a casa a ensenyar, a fer de mestre i els pares podrien treballar”. “I com faríem aquests robots?”. “Amb ordinadors”. La resta exclama: “Sí, però amb supervisió, perquè a un nen no el podem deixar a casa sol amb un ordinador i que aprengui”. Un altre diu: “Doncs que posin càmeres a l’habitació. D’aquesta manera, els pares podran vigilar el que el nen fa i el que no fa”.